Cendra i més cendra

Passejant pels voltants d’Agullana, Darnius i Santa Eugenia.

Hi ha una part del bosc que no s’ha cremat, però vull caminar endinsant-me en lo més profund d’aquesta destrossa. És una zona immensa i desolada. L’olor de cendra es per tot arreu. No se sent rés, no hi ha ocells, ni brunzir de mosques, ni el cric-cric de les cigarres, tampoc no s’escolten les corredisses lleus arran de terra de sargantanes i serps fugint dels meus peus.

No, no es cert. Escolto el crit mut de la natura a cada passa.

En alguns llocs els arbres despullats han plorat fulles sobtadament seques sobre el terra, endolcint la negror amb un mantell blanc. Arbres escarnits i doblement nus degut a l’home, primer pel suro, ara pel foc. El sotabosc ha desaparegut, i queden sols troncs i branques estremidorament retorçats contra el cel que es l’única nota de color d’aquest paisatge. La imatge es esfereïdorament trista i alhora tan bella que commou.

En Tro, cadell de gos d’atura, que quan passeja sempre trota amunt i avall olorant per tot arreu, fa un parell d’intents i desisteix, correteja tot murri pel camí i quan s’allunya un xic s’ajeu al terra per esperar-me. No torna a trepitjar els vorals on no hi ha cap nova olor que no dugui aquesta tristesa.

El foc ha obligat al bosc a mostrar alguns dels seus secrets més amagats, aquí sorgeix un grup de pedres que algun dia varen ser paret o bancada, ara enrunada; allà menhirs ennegrits i mil·lenaris. Indiferents, altius, acaronats pels rajos dels sol d’aquest capvespre.

 I mentre intento enquadrar un grup d’aquestes pedres que m’atreu, de sobte en Tro aixeca el cap i la cua i comença a grunyir. Sembla mentida que un cadell amb un plor tan sentit i agut quan li tanques la porta, sigui capaç de fer de cop i volta un so tan greu  que fins i tot a mi em corprèn. Em colpeja novament la solitud del bosc i apresso les passes corriol amunt. Un xic més enllà apareixen dos senglars enormes que venen de dret cap a on soc. Llavors el Tro salta davant meu i comença a bordar com un boig amb uns lladrucs ferotges que no li he sentit mai. Els senglars s’espanten i abandonen el camí trencant muntanya amunt i el Tro s’enfila rere d’ells sense deixar de bordar. Jo cridant el Tro que torni, el Tro cridant als senglars i els senglars que ja no es veuen per enlloc. Tot transcorre en uns instants. El Tro torna tot remenant la cua content per la seva gesta i l’acarono. Tornem fent via, no faig cap més foto, encara que el paisatge continua sent igual de desolat. Pobres besties solitàries que no sé que deuen menjar enmig de la cendra. Al llarg dels anys en les passejades he trobat molts senglars, però normalment creuaven el meu camí seguint un altre sender, em guaitaven uns instants i continuaven el seu pas. Avui es el primer cop que n’he vist dos que venien de dret a envestir-me. Sort del Tro que els ha foragitat.

Aquesta nit i matinada ha arribat l’esperada pluja que mica en mica refarà el bosc. Ha plogut de valent. Però perque no tinguem la temptació d’oblidar massa de pressa, l’olor de terra humida aquest cop és olor amarga de cendra que la tramuntana ha escampat pels balcons i finestres de totes les cases per recordar-nos a tots el dolor d’aquest crim.

Quan torno a vagarejar pels boscos veig que si bé ahir van ser els arbres els qui van plorar les seves darreres fulles, aquest cop l’aigua ha fet vessar als turons llàgrimes d’amarga negror, volent vestir també de dol els camins que fins ahir eren de blanca terra. I em ve al cap que la natura es replega en el seu dolor, amaga els seus viaranys a les passes estranyes, no vol ningú que petgi les seves contrades. Es com si ens digués que la deixem en pau, que si se n’ha de sortir ho vol fer sola.Que no li fem més mal.