Teixint

Vam fer reals els somnis mes bells.

Junts.

Érem radicalment diferents. I alhora complementaris. Ens alimentava la mateixa passió. Bevíem assedegats en idèntics compassos. Esbossos maldestres escassament perfilats, que nosaltres convertíem en petites joies. Úniques i immortals.

Sempre t’esperava.

I em delia d’anticipació en l’espera.

Cada cop que entraves certerament dins meu, perdíem junts el sentit del temps. Llargues estones que sovint esdevenien hores. Seduïts. 

 Cavalcant onades de plaer, surant núvols de desig innombrable, empenyent cims enfarinats d’anhel, escalant deserts morbosament erms. Entrant i sortint. Rítmicament. Sense pauses. Sense pressa. A voltes des de amunt i d’altres per baix. Seductora simetria. Acaronant somnis de dracs i de flors de sang farcides d’espines. Acolorint castells i paisatges de tons impossibles. Resseguint i perfilant heures estreta i eternament entrellaçades, encenent un a un estels en la fosca nit d’uns llençols.

Delicada però sempre fermament.

Fins que unes mans estranyes van col·locar en el teler una roba feixuga, massa gruixuda i aspra.

No vam saber veure les nostres limitacions. I ens llençarem arravatadament l’un dins de l’altre per gaudir un cop més de la trobada, sense saber que no n’hi hauria un altra.

El darrer cop va ser com el naufragi, la caiguda en picat, l’estimbada. Tot simultàniament.

Jo que era forta i també fràgil em vaig escapçar.

Tu que eres igualment fort i alhora delicat, creat per milers de cucs de seda, en l’estrebada et vas trencar.

Tu eres el fil. Jo l’agulla.

El teler era,........el teler.

El que vam teixir, queda.