dissabte, 24 de maig del 2014

Capses de cartró


Una senzilla capsa de cartró.

Com les que feia anar per guardar les sabates gairebé noves o la roba del fill gran que creixia massa ràpid, mentre esperava que el fill petit fes la mida adequada.

Com les que tinc plenes de fotos antigues de color sèpia, arreplegades de cals avis.

Com la que tinc plena de cartes rebudes de quan encara ens escrivíem  i no hi havia internet.

Com la que vam emprar per fer el miracle de la càmera obscura i veure el paisatge invertit.

Com les que tinc amb tots els mapes de l'Alpina vells i atrotinats, estripats pel vent i per la pluja, que m'esperen doncs un dia no gaire llunyà hi tornaré.

Com les que fan anar els amics Pep i Mercè per posar els ous de les seves gallines.

Com les que hem emprat tants cops per fer disfresses casolanes.

Com les que pintàvem i decoràvem per guardar-hi desprès petits tresors recollits en passejar: pedres, petxines, l’aglà de la bona sort.

Com les que de diferents mides i enganxades entre sí van fer una caseta de cartró pels meus dos tresors, amb teules pintades de vermell, porta i finestres amb porticons retallades i un munt heures serpentejant per les parets; on hi cabíem els tres i tots els  ninos; des d'on amuntegats en el màgic refugi vam inventar tantes històries.

Sabates, fotografies, cartes, miracles, mapes, ous, disfresses, tresors, refugi i molt més.

Una senzilla capsa de cartró que servirà un altre cop per aixoplugar un dels meus somnis. Un vell somni que no es tan sols meu, ens compartit per moltes generacions. D'aqui no gaire hi guardarem un somni,  que poc desprès esdevindrà realitat. Ho sento així.

Però que no sigui mai mes una capsa de cartró que estripada serveix de llit, matalàs, llençol, manta i sostre d’aquells que ja no tenen res i dormen a l’empara d’un caixer d’un banc que cínicament ara els fa de llar perquè primer els va arrabassar la seva i amb ella tots els seus petits somnis: sabates, fotografies, cartes, miracles, mapes, ous, disfresses, tresors, refugi i molt més. La vida.

Això NO.

dilluns, 19 de maig del 2014

Somni europeu


Aquesta nit he somiat que m’havien convidat a un banquet on cada plat el cuinava un cuiner d’un país diferent. Eren cinc cuiners.

La gràcia de tot plegat, era que els suposats cuiners no eren en realitat cuiners, sabien de moltes altres coses però de cuinar no. Per sort estava permès que cada un fos assessorat i entrenat per un veritable cuiner expert, sempre i quan aquest no entres a la cuina el dia de fer el plat definitiu.

El començament havia estat dur doncs els concursants s’havien vist envoltats de tota mena de cuiners que els volien d’aprenents per la força i amb dret d’exclusivitat. Però aquestes coses no s’imposen, de manera que mica en mica cada concursant va anar triant al seu mestre. Els que el van triar, que alguns, carregats de supèrbia, no van acceptar que ningú els pogués ensenyar.

Durant setmanes, o fins  i tot segons la complicació del plat a elaborar anys, alguns cuiners amb paciència els havien estat ensenyant, parlant, discutint, raonant, sobre la conveniència o no d’un ingredient o una recepta. En alguns casos el veritable cuiner i el seu aprenent van esdevenir amics, desprès d’haver-ho discutit tot sobre cuina i van vestir aliances i complicitats que anaven més enllà, molt més, que el plat del concurs. I així va arribar un moment en que el veritable cuiner i el que no ho era ja no es distingien, depenent del plat l’un o l’altre feia de mestre, i tots dos parlaven el mateix llenguatge.

El dia del banquet al que m’havien convidat, a mi i a molts altres que fèiem del jurat, una mica abans de poder votar, va aparèixer un home alt, fort, culte i educat, que no havia fet de cuiner ni tampoc d’aprenent, i primer va assenyalar un plat, el va fer seu i el va tastar, però en no agradar-li  el sabor, es va decidir per un altre, més modest però llargament cuinat.

I llavors de sobte, i estranyament perquè en cap moment s’havia vestit un davantal ni embrutat als fogons ni rentat una cassola, tothom el va aplaudir a ell i el va votar.

I aquí ve lo millor d’aquest somni, i és que qui humilment havia dedicat esforços d’anys a vestir el plat, tot i veure’s oblidat i injustament relegat als fogons un altre cop a fer de ventafocs, també li va saber donar la mà. I perquè ho va fer? us preguntareu. Doncs perque sabia treballar en equip i cedir protagonisme, llargament ho havia demostrat, i amb resultats aquí i allà.

M'enteneu, oi?
Doncs que cadascú voti segons la seva consciència.

dijous, 1 de maig del 2014

Ocells



No he pogut triar.
Soc una oreneta, petita, alegre i sorollosa. Viatjo sempre en grups molt grans, a vegades de milers. Mai estic sola.
M’agrada emprendre el vol dos cops l'any per travessar continents i mars. Sense cap por m’enfronto a la tempesta.
El meu vol és ràpid, juganer i agosarat. Sovint sembla caòtic per qui  no sap que menjo al vol, caçant petits insectes sobre tot al capvespre.  Soc fràgil i forta alhora. Encara que el vendaval m’aturi per molt que bateguin les meves ales, encara que mai no m’atreveixi a iniciar el llarg pelegrinatge sola, són les meves forces i la meva voluntat les que em fan arribar al destí que cada any m’aixopluga càlidament.
M’agrada nidar sota els balcons i els teulats de les cases dels pobles. I sortir a passejar al vespre i a fer petar la xerrada tot gronxant-me en les línies de telèfon. Converses damunt d’altres converses.

No he pogut triar.
Soc una gavina blanca amb llargues plomes negres a la punta de les ales. 
Diuen que el meu vol és el més elegant de totes les aus. M’enfronto als corrents d’aire sense por. Encara més, m’agrada volar contra el vent i planejar amb les ales desplegades giravoltant amb un lleuger canvi d’inclinació. Emigro dos cops l’any viatjant sempre en grups petits de quinze o vint companys. No soc gregària, no tinc amics, ens barallem sovint entre nosaltres pel menjar i per aparellar-nos. Soc sorollosa, m’agrada cridar l’atenció i tinc una veu aspre i desagradable.
Sempre visc a prop del mar. Abans ho feia a les roques i a la sorra i m’alimentava de petits peixos quan nedaven a poca profunditat. Però ja fa temps vaig descobrir que és més senzill menjar deixalles a les grans ciutats portuàries. Allà trobo tot el que vull. Una vida fàcil, tot i que menyspreo el que veig i el que m’envolta. Ara visc a teulades i terrats. Encara que les meves plomes s’embrutin, encara que el menjar faci pudor, encara que jo mateixa en faci, encara que ara voli enmig de la contaminació i albirant un trist paisatge.
Abans m’admiraven i vaig ser inspiració per músics, poetes i escriptors, en canvi ara n’hi ha força que  m’anomenen rata voladora argumentant que he traït la meva llibertat i la meva essència . Que pensing el que vulguin, no m’importa; soc oportunista i en trec profit.

No he pogut triar.
Soc un voltor, un au de rapinya i carronyaire. La natura m’ha fet així, no és culpa meva.
No caço, no m’enfronto al perill, tan sols menjo animals morts. Morts per altres que han estat més valents que jo. Espero el meu torn pacientment fins que s’afarten de menjar, ells i les seves cries, i marxen.  Morts per vells o per malalts i ja mig putrefactes.  Ningú s’atansa i aquests son tots meus.  Soc especialment feliç en els països on no enterren els morts, o els cremen però mai prou, i on hi ha guerra i devastació sense temps per recollir despulles.
El meu vol és lent, gairebé sense bategar les ales, i no volo gaire amunt ja que sempre vaig cercant menjar i el meu cos és massa pesat. Tinc bona vista i bon olfacte. Encara que no tinc plomatge al cap per no embrutar-me tant amb la sang i altres fluids quan l’introdueixo dins de les carcasses dels animals grans, el meu cos sempre fa pudor.
Soc solitària i em trobo amb altres companys només a l’hora de menjar. Si les despulles son grans i n’hi ha per totes, no ens barallem. Tot i així he de vigilar, agafar un tros i retirar-me ràpid a menjar-lo, abans que un altra companya em tingui enveja i provi de ferir-me amb el bec o les urpes per arrabassar-me’l.
Sempre tinc gana.

No he pogut triar.
Soc un àguila, la reina de les aus. Soc caçadora, no m’alimento mai d’animals que no hagi mort jo mateixa.
Les meves ales son molt llargues i em permeten volar ben amunt, fins ser un puntet dalt el cel. M’agrada la llibertat i la soledat de les grans altures, on ja no hi ha ningú, des de on la terra es veu petita i insignificant, on no hi ha més soroll que el brogit del vent. On l’aire és net i clar. Soc silenciosa i solitària.
Tots diuen que el meu vol és potent i majestuós, tan quan m’enlairo, com quan planejo. De fet només volo baix quan tinc gana i cerco presa per caçar. Soc veloç quan vull, les meves ungles i el bec esmolats fan que les meves víctimes no se m’escapin gairebé mai.  Frueixo especialment quan caço un altre ocell, la baixada en picat des de gran alçada, l’ensurt quan em veu aparèixer des de dalt, la persecució, la por del que sap que no te res a fer.
M’agrada viure i nidar en penya-segats escarpats. Lluny de tot.  I sols m’agrada volar i viatjar amb la meva parella, a qui soc molt fidel.

I ara tu, que pots triar, quin ocell ets?