Trobar el meu lloc al món.

Ja sabeu que fa poc he fet un jersei desaforada i apassionadament. Tal era la embranzida, que quan m’he aturat al darrer cabdell li he hagut de canviar el nom a “tres quarts”. Vaja que m’arriba per sota del genoll. No és tan màgic com la capa d’invisibilitat d’en Harry Potter, però una certa màgia sí té: cada cop que el porto creix. Ell; la màgia que em faci créixer a mi, en vertical!, encara no l’he trobat. La horitzontal no te secrets ni tampoc és magia. El jersei m’agrada.

Quan passa una cosa així, i passa sovint doncs gairebé tot m’agrada i ho faig a rampells i amb desmesura, sempre penso en la meva mare. Algú m’ha dit algun cop si sóc hiperactiva. Gens ni mica, ara corren a posar etiquetes a tot. El que hi ha és molta curiositat i molta força.

La meva mare sense voler-ho, dient aquelles coses que a vegades es diuen als nens sense parar-hi esment, em va causar un petit trauma, que passats els anys sembla petit, però que en el seu moment em va preocupar molt. Crec que fins i tot vaig restar una època trastornada, encara que mai ho sabre del cert perquè coincidia amb molts altres canvis que es produïen al meu voltant i al meu interior.

La mare sempre em deia: es que vols fer masses coses......mai comences poc a poc, no, tu sempre a per lo més difícil..... un bon dia et canses i ho deixes a mitges.

“Tot ho comences i res acabés”.

A vosaltres també us ho deien? Vull dir, és d’aquelles frases que a vegades els pares senten que tenen la obligació de dir als seus fills per fer-los millors?

Vaig sentir curiositat per cosir i vaig fer una faldilla i un tros d’un altra. Per la mitja i vaig fer una bufanda i un jersei, vaig fer un quadre amb punt de creu, un nino de rodonetes de ganxet, uns quants partits de tenis, vaig sentir curiositat per treballar l’estany i vaig fer un marc, dos capses i un guarda-llapis, .....vaig devorar tots els llibres de casa el pares. I no, no vaig entendre perquè m’havien prohibit llegir “las leyendas de las mil y una noches”. Vaig escriure molts contes i poemes.

 “Tot ho comences i res acabés”.

I jo ni cas a la meva mare. “Estic intentant trobar el meu lloc al món” vaig dir als mes o menys catorze o quinze anys (ja havia vist “lo que el viento se llevó”?).

Recordo perfectament que en aquella època em vaig interessar molt pel brodat amb punt mallorquí, tot perquè vaig trobar a les golfes de ca l’avia un bastidor de fusta i una capsa de fusta de balsa de les que duien puros, plena de fils de brodar de tots els tons i colors del mon. Us heu quedat mai embadalits davant algun objecte? Doncs és el que em va passar amb els colors de la capsa.

I no vaig començar fent un mocadoret no. Vaig comprar 5x3 m de roba blanca, per fer unes estovalles grans per la taula de Nadal. I no era una roba basta, no, no, era una roba de batista fina on els fils del teixit gairebé no es veien. Vaig fer la vora. Ho vaig envoltar tot amb punt de vainica doble perque quedava més bonic.

Roba a punt!

Suposo que no creureu que es tractava de brodar sols unes floretes a les cantonades, oi? Em vaig passar molt temps fent el dibuix, copiant mostres de revistes de “mis labores”, barrejant-les i creant la meva pròpia composició, amb brodats per tots llocs que mica en mica vaig anar calcant a la roba. Tots els colors hi tenien lloc.

Dibuix llest!

I vaig començar a brodar. Recordo fins i tot un cap de setmana que vaig anar a Palamós amb la meva cosina Imma i vaig endur el brodat. A les tardes, sobre les roques a tocar de mar, que ja no hi son perque van fer una carretera per baix i el port esportiu, anàvem a brodar.

I va acabar tenint raó la meva mare. A mig brodat, i quedaven unes estovalles precioses, una amiga de classe em va fer descobrir el patinatge sobre gel de Can Barça i que era molt més divertit lliscar fent giravolts sota la mirada de nois dels que estàvem profundament enamorades i amb els que no vam creuar mai ni una sola paraula, que no pas asseure’s vora la finestra a brodar i brodar melancòlicament.

Vaig treure el carnet de conduir. Vaig acabar la carrera, vaig acabar el doctorat, vaig guanyar la plaça. Van passar els anys. Ja no pensava en la frase de la mare.

La frase dormia dins meu esperant el seu moment de gloria.

I un bon dia vam decidir tenir un fill. I quan ja estava embarassada i il·lusionada fins al moll de l’os, de sobte la frase va tornar. Tot ho comences i res acabes. I si resulta que tenia raó? I em vaig obsessionar.

Ai, ai pensava, ja veuràs, ho aniràs fent tot bé, i un bon dia, passarà alguna cosa, t’oblidaràs de comprar menjar, no recordaràs que s’ha d’anar al metge, oblidaràs que el nen està al bany i et posaràs a parlar per telèfon, no tancaràs bé la porta del terrat i s’enfilarà al barana, no el recolliràs a l’escola i el donaran a un altra família per mala mare, no se, alguna cosa hi haurà que farà que descuidis el teu fill i no ho acabaràs bé, això de tenir un fill, ho deixaràs penjat igual que no has acabat tantes coses. 

Inevitable, perque és la teva manera de ser. Ho diu la mare. Les mares mai no s’equivoquen. Com a mare recent estrenada no sabia si ja em tocava fer meva aquesta afirmació o encara era d’us exclusiu de la meva mare.

Ai, era immensament feliç pel fet de ser mare, i alhora somiava tota mena de catàstrofes quotidianes que no tenien volta enrere. En canvi, a la vida real tot sortia bé. I em felicitava però a l’hora una veueta em deia: si, si, fins quan? tu espera, ja badaràs!

Han passat els anys i no he badat. 

La frase s’ha pansit en un racó, de tant esperar.

Continuo interessant-me per coses, algunes noves, altres recuperades o mig apreses, altres per contagi de l'entusiasme d'algunes persones que són engrescadores nates. Suposo que algunes es quedaran a mitges.
 

No se si he trobat el meu lloc al mon, ni m'importa. Crec que és bó sentir-se un xic nómada. A més ni soc una fitxa ni el món és cap 'tauler

Mares i pares, potser ho he exagerat una mica, però és molt important que pensem bé el que diem als nostres fills. I com que això no sempre és possible doncs no som perfectes, cal saber reconèixer si ens hem passat i dir-ho en veu alta. Ho agrairan. A curt, a mig o a llarg termini. Però ho agrairan.  No us passa que dieu alguna cosa i us ve al cap “uf, això m’ho deia la meva mare” , es tracta de recordar com us queien les paraules llavors, no val dir, “em devien caure bé perquè mira fins on he arribat i no estic pas tan malament”. Que allò de “quien bien te quiere te harà llorar” és una enganyifa.

Una truita de dotze.....mans

A Begues hi ha una cuina que em te el cor robat.

 I no es tant perquè sigui bonica, que ho és. Gran, lluminosa, moderna i ben equipada.

Ni perquè d’ella surtin els pastissos mes bons que mai he tastat, que veritablement ho són.

És perque aquesta cuina és el centre d’una casa, d’un jardí i d’una família, la de la Maria i el Timo, que ens fan sentir com si també fos casa nostra. Un veritable punt de trobada. La truita de dotze mans n’és un petit exemple.

Dissabte passat vam fer-hi una calçotada, que era molt més que una calçotada doncs va començar ben d’hora i va acabar a les dues de la matinada. S’acosta més a les 24 hores del calçot. Devíem ser uns trenta. I tots de bon menjar.

Com  és tradició, per baixar el dinar i fer lloc a tot el que vindrà desprès, a mitja tarda sortim a fer un volt fins a Can Rigol a veure els rucs. Estrictament no calia, perque entre salts de corda i llançament de troncs alguns van baixar el dinar ben ràpid.

Però aquesta colla quan surt a passejar mai torna amb les mans buides i, per tant, ajupint-se fins on els calçots i les botifarres li permetien a cadascú, vam anar collint tot espàrrec que se’ns va posar a la vista un xic enterbolida de vi o cervesa. Potser per això no en vam trobar gaires, encara que caminant rere en Josep és difícil trobar res, tret que conscientment ho hagi deixat passar per a nosaltres. Una mica com l’Atila, que per allà on trepitjava el seu cavall no tornava a créixer l’herba, però sense l’esperit guerriller, encara que desprès de veure’l llençar troncs com qui juga a la petanca, si s’ho proposés, l’Atil·la seria un aprenent.

El cas es que vam tornar amb un manat d’espàrrecs. A casa ens esperava un pernil sencer encara per tallar, un formatge gairebé tan gros com el tronc que abans he esmentat i que el Timo i el Rocky es passaven com si fos una pilota; el tronc no el formatge que amb la teca no s’hi juga, encara que després de veure ahir com volaven les postres del Rocky per damunt la taula he de dir que ja no ho tinc tant clar. També hi havia pa i tota mena de pastissos. Sense comptar la carn i les carxofes i tot el que havia sobrat del dinar.

Pensava que els espàrrecs acabarien en un vas d’aigua per cuinar en un altre moment.

I allí estàvem, dins de la cuina, dotze mans femenines i, per sort es divideix, sis versions diferents de com s’ha de fer cada un dels passos que, començant amb un manyoc d’espàrrecs, acabarà en una truita. I la Maria, amb bon humor anava agafant consells de totes, o passant de totes amb el mateix bon humor, ara no ho recordo bé.

Vam parlar d’aigua en comptes d’oli, de bullir abans de fregir, d’aigua directament a la paella i en evaporar-se llavors oli, de quatre, cinc i sis ous, de si es remenen els ous o no un cop són a la paella, de si es salen una, l’altra o les dues coses per separat o juntes, de si es trenca o no si es remena.... de si es talla amb tisores o amb ganivet, si a daus o a triangles.

I es que la cuina de la Maria i el Timo te això, inspira creativitat, mou a compartir secrets íntims de cuina, es una cuina col·laborativa i a la que hi poses un peu se t’encomanen unes ganes irresistibles de fer-hi alguna cosa amb els que ja hi són.

No vaig tastar la truita perque havia de marxar a casa. Però estic segura que va ser una truita memorable. Com tot el que surt d’aquella cuina que es el centre d’una casa que esta envoltada d’un jardí on viu una família que em te el cor robat.

Qui s’ho va passar millor a l’arca?

En saber que els cargols eren hermafrodites vaig preguntar a la mare:

          - Llavors Noé en va posar un o dos a l’arca, si amb un ja n’hi havia prou?

La mare, a l’esguard de l’ample somriure de la meva tieta, va alçar els ulls dels pantalons que cosia i va contestar:

      - Dos, en va posar dos perquè era un viatge molt llarg i així es feien companyia.

I devia ser petita perquè la resposta em va satisfer encara que no parlés de cromosomes ni de degradació de l’espècie.

Vaig néixer a ciutat i al poble sols anava per Setmana Santa i vacances d’estiu. Ivars d’Urgell, la granja i la natura eren un altra escola, on també aprenia molt i em divertia molt més.

A Ivars vaig veure que al tancat de les gallines de totes les cases hi havia moltes gallines i un sol gall. L’avia m’ho va explicar molt clar: el gall era l’únic que podia posar ordre, el gall no en tenia prou amb una gallina, no es podien posar dos galls que es barallaven perquè les gallines eren molt putes.

Vaig preguntar a la mare:

     - A  l’arca, en Noe hi va posar sols una gallina pel gall o n’hi va posar unes quantes?

I la mare, traient la síndria del pou on l’havia posat a refrescar va contestar:

      - Estaven molt estrets, amb tants animals i per tant només hi va posar una gallina pel gall.

      - Doncs si hi havia un problema d’espai, hauria pogut prescindir del cargol – vaig comentar.

      - Un cargol no ocupa tant com una gallina – va concloure la meva mare amb to de “fins aquí hem arribat”.

Em vaig mossegar la llengua per no dir “de mica en mica s’omple la pica” doncs a casa sempre em renyaven perquè volia dir l’ultima paraula. Sembla ser que això de dir la última paraula es una cosa molt dolent, excepte si ho fan els pares. Llavors està bé.

Cada cop que algú parla de Noé, em ve al cap el llibre “la historia del mundo en diez capítulos y medio” del Julian Barnes, un escritor fantàstic. Te un conte sobre la parella de corcons que van pujar a l’arca i que se l’anaven menjant doncs era la seva naturalesa, sota l’esglai dels altres, que en ma vida oblidaré.

Suposo que la capacitat organitzativa de Noé va inspirar els jocs de cartes de les parelles d’animals i el memory (hi ha un memory amb imatges del National Geographic que m’agrada). Anec i anega, gall i gallina, cavall i euga, etc.Que desprès es va estendre als humans i va acabar convertit en el joc de les famílies, per sort, cada cop més allunyat de la realitat: l’indi amb l’índia i l’indiet i la indieta. Esquimal amb esquimal i la parelleta d’esquimalets, xinesos, japonesos, russos, etc.

Però si hi havia uns animals que em feien anar veritablement de corcoll quan era petita eren: el ruc, la ruca, l’ase, la somera, el “burro”, la burra, el “mulo” i la mula. L’únic que tenia clar era que ruc, ase, burro i mulo eren mascles i ruca, somera, burra i mula femelles.

Sembla que siguin vuit, oi? Doncs la primera sorpresa era que són quatre.

Uns eren molt forts, altres tossuts i uns eren tontos, però no sé si ho eren perquè sí, o es que els tossuts a força de tossuts semblaven tontos. Aquesta propietat no els distingia.

   - No sigos ruca – em deia la meva cosina Míriam.

Però a vegades deia  “no sigos burra” i el context era el mateix.

Tossuda com una mula deia la mare referint-se a mi.

De tant tossuda, és ruca, escoltava a vegades.

El que distingia la ruca de la mula era el grau de tossudesa? Sospitava que no.

A vegades em semblava que ruc, ase i burro eren tres maneres d’anomenar al mateix animal. Però llavors sortia el tiet Pepe i deia: - mira que n’és de burra aquesta mula.

I ja em tornava a embolicar.

La somera, com a nom m’agradava, però no donava cap pista de amb qui l’havia d’aparellar.

Fins i tot el concepte de mascle i femella era un xic ambigu, doncs ma mare m’havia explicat que n’hi havia que no podien tenir fills i altres que sí.

El mulo i la mula no podien tenir fills. No sabia si un mulo podia tenir fills amb una somera, o amb una burra, o amb una ruca. O la mula amb un ruc, ase i burro. D’aspecte tots s’assemblaven força.

A més, per acabar d’embolicar, resultava que per fer mulos o mules els cavalls o les eugues, que fins llavors no havien aparegut a escena, jugaven un paper important, que no m’acabava de quedar clar. La realitat era més complicada que les cartes de parelles on el cavall sols anava amb l’euga. Però es que fins i tot les cartes de les famílies fallaven doncs de mulo i mula havien de sortir un mulet i una muleta, sinó com continuava l’espècie? On era la família en aquest cas? Cada cop es començava de zero?

Em preocupava com s’ho havia fet Noe. No tenia sentit pujar un mulo i una mula a l’arca doncs no es podien reproduir. Però deixar-los a terra ho trobava criminal i molt cruel. Al Noe li hauria d’haver caigut un llamp al cap.

Per un altra banda hi havia problemes d’espai a l’arca. O sigui que millor pujar sols el cavall i l’euga i el ruc i la ruca. Llavors el cavall  i l’euga s’aparellaven i formaven una família. El ruc i la ruca feien lo mateix. Però també calia que el cavall s’entengués amb la ruca o l’euga amb ruc. I no se si donava temps al llarg del viatge de parir dos cops, primer un de la família i després l’altre. I si a més volem formar la família completa calien dos parts de cada per fer la parelleta.

I ja m’estava embalant considerant si potser la solució estava en pujar més d’una parella d’aquesta espècie, ruc i ruca, ase i somera, burro i burra, per repartir millor les prenyades, i que potser d’aquí que duguessin noms diferents, igual el ruc i la ruca mai s’ho fan amb el cavall i l’euga, però l’ase i la somera, son en realitat rucs i ruques que si que s’ho han fet amb el cavall i l’euga i han estat mares o pares de muls i mules.

Una possible definició era:

Ruc: animal que sols s’aparella amb una ruca i per tant forma una família de rucs i ruques

Ruca: animal que sols s’aparella amb un ruc i forma una família de rucs i ruques

Ase: ruc que s’aparella amb una euga i pare de mulos o mules

Somera: ruca que s’aparella amb un cavall i mare de mulos o mules

I quan anava rumiant una definició clara de burro i burra, i vaig raonar-li a l’avia, es va fer un tip de riure i em va dir:

- ni t’ho pensis que els deixaven parir a l’arca! Si nomes ficar-s’hi ja estaven estrets, només faltava posar-hi marrecs.

-Llavors, els van posar junts per parelles perquè es fessin companyia, o no? – vaig preguntar a l’avia

- Ni pas, ben separats, a punta i punta, que sinó no se’n hagueren pogut estar de passar-s’ho bé.

I aquí finalment vaig entendre dues coses ben clares:

1.  Que la meva mare m’havia enganyat, no calia posar dos cargols a l’arc

      2. Que molt probablement el primer mulo o mula de la història es va gestar a l’arca i que els seus pares cavall i somera, o euga i ruc, devien ser els que més van gaudir del viatge, tot i tenir la seva carta parella a l’altra punta del vaixell.

Es que no hi ha res com un avia que et digui les coses clares,  mecasundena!