divendres, 28 de març del 2014

Sabates i bosses: nou setmanes i mitja.



Fa molts anys, quan la van estrenar,  vaig anar al cine a veure Nueve Semanas y Media. No em va agradar, la vaig trobar molt tontaina, una mena de “quiero y no puedo”. Tan previsible, tan ridículs els protagonistes corrent pels carrers agafats de la ma i ji ji ja ja. Però sí que hi va haver una cosa que em va subjugar i que no se m’havia ocorregut mai: l’armari amb la roba d’ell, tota igual. Es clar, vaig pensar, aquesta és la solució, com no ho havia pensat abans? Crec que el detall de l’armari estava dissenyat per que no agradés.

Una forma intel·ligent de resoldre el problema de les sabates, les bosses, la roba, sobre tot les faldilles i els pantalons. Aplico aquesta tècnica amb una certa generositat en el tema dels colors, encara que no m’importaria gens anar sempre de negre.

Amb les sabates i les bosses és més difícil.

Tinc diverses sabates, perquè duren molt. Encara tinc sabates de quan tenia divuit anys, algunes amb uns tacons impossibles. Fins i tot tinc les de quan em vaig casar, les vaig tenyir de negre perquè fossin més portables. I la meva mare i la meva tia que fan gairebé el mateix peu que jo (o em poso dos mitjons) i tenen també el peu estret, a vegades em porten sabates que elles ja no duen, son de pell bona i estan noves. De petita sempre m’havien dit que les sabates no es reutilitzen, la roba sí, però les sabates no que es poden agafar malalties o deformar els peus. I qui m’ho deia era la meva mare i també la meva tia, o sigui que ara no se perquè me’n duen però ho fan sovint. Jo les guardo en caixes a l’armari.

Al menys dec tenir dos dotzenes de sabates. Sempre n’hi ha unes de preferides. Que són les que sense adonar-me porto gairebé cada dia, excepte quan vaig a caminar per la muntanya o a les classes de ball de saló. Abans triava cada matí les sabates de l’armari que anaven mes o menys de conjunt amb la roba que duia, segons la forma i el color. Això era abans, fa tant temps que gairebé no ho recordo.

Les que porto gairebé sempre sí que es gasten.  Vaig fent el que suposo que fa tothom, tapetes noves, canvi de sola, algun recosit i arriba un moment en que mirant-les objectivament, s’han de jubilar. I aquí comença el drama. Vull unes altres sabates idèntiques i la botiga on les havia comprat ha tancat, o ja no tenen aquell model, el fabricant ja no el fa. I cap altra em sembla igual i les de l’armari no em serveixen.

Començo a recórrer botigues i ho he de fer de forma sistemàtica, doncs tret que trobi una sabata que al veure-la a l’aparador el cor em faci un petit salt com dient: aquesta, aquesta, aquesta, ha estat dissenyada per mi! he de recórrer totes les botigues perquè sino podria comprar una que no fos la ideal i al continuar caminant veure-la un parell de carrers mes enllà. La probabilitat de que el cor em faci el saltet és molt baixa, així i tot no es zero i per tant ho he de tenir en compte. Però evidentment no podré visitar totes les sabateries de Barcelona, per tant acabo fent un mostreig suficientment significatiu (tot el carrer de Sants, o el Portal de l’Angel fins a Portaferrissa i també el carrer Pelai). A contracor acabo comprant lo que més si assembla autoconvencent-me de que si no em semblen tan cómodes és senzillament perque encara no les he "domat" mentre que les altres, ja són com una segona pell (i a vegades ho son veritablement de tant gastades i fines).  

El segon problema l’he resolt fent immediatament mitja volta i fugint en pic he comprat unes sabates, per no caure en la temptació de continuar mirant aparadors i veure’n una més apropiada.  

Costa acostumar-se però mica en mica sempre hi ha unes sabates que acaben reemplaçant a les antigues, i no necessàriament són les que acabo de comprar, a vegades són algunes que ja tenia a l’armari i que no havia sabut apreciar fins aquell moment. Degut a aquest principi d’incertesa, en el moment de comprar-les no puc endur-me mitja dotzena, que és el que faria, doncs a priori no sé que passarà.

Igual em passa amb la bossa, tinc unes quantes i totes els que la meva mare i la meva tia em van donant, de mitja, de ganxet, de roba, de pell, per la platja, de colors, d’estiu, d’hivern, de pell, sintètics….Jo sempre porto la mateixa i a més ha de ser de bandolera i suficientment gran.

A les rebaixes de fa dos anys, com que la que duia estava molt revellida, de fet el folre s’havia foradat de tant gastat, ja no es podia recosir, i sempre havia de remenar per dintre a cegues pels diferents forats, vaig comprar-ne dues a una botiga del Barnasud que deia 2x1, després de dedicar dos setmanes a mirar botigues de bosses per tots llocs i estar mig desesperada. Tan rara soc?, o eren massa grans o massa petites, o no tenien la nansa com jo la vull, o el color era horrible, o no tancava de forma pràctica, o.....Quan em passa això començo a mirar les bosses que porten les dones pel carrer, i moltes em semblen millors que les que he estat veien a les botigues. A vegades he tingut la temptació de parar alguna dona i dir-li que li compro la bossa, però no m’he atrevit.

En un rampell d’inspiració vaig comprar-ne dues, una gris i una negra. Vaig fer el trasllat de tot el que hi havia a dins del vell a la grisa, i fins avui. La negra sols l’he dut als dos enterraments de la sardina. I mira que el negre m’agrada. I ha estat un caos, perquè en traslladar les coses, sols vaig posar les imprescindibles per la rua. Total que durant una estona la meitat dels meus estris estaven en una bossa gris i l’altra meitat en una negra. Havia de remenar dos bosses per trobar-ho tot, fins que vaig trobar el moment de recolocar-ho i tornar a guardar la bossa a l’armari.

Traslladar les coses d’una bossa a l’altra se’m fa tant costa a munt com un trasllat de pis.

Es clar que tampoc no em va agradar Pretty Woman. I m'he esforçat en mirar-la dos cops. Però es que per veure pel·licules tan poc realistes, preferixo les de ciència ficció.



dilluns, 24 de març del 2014

El concert de Camel


Si existeixen deus caminant entre els mortals, dimarts a la nit en vaig escoltar un: Andy Latimer.

Sabia el que anava a escoltar, que el concert tenia dues parts, que la primera era tot el disc de The Snow Goose. I quan vaig sentir la primera nota se’m va fer un nus al pit: jo la sabia, i la següent i l’altra! Però tampoc totes doncs com tot bon music hi va haver variacions, improvisació, solos de guitarra que van ser diferents dels que jo coneixia, més contundència a la bateria en alguns passatges.

Va ser gaudir a la enèsima potència. Gaudir del que estava escoltant, de l’anticipació del que sabia que vindria instants desprès, dels records que em portava cada tros, acumulats i renovats al llarg de més de trenta anys. D’escoltar i veure al músic i compositor i sentir que allò era la immortalitat, ser capaç de tocar el que vas crear fa 40 anys i que sigui igual de bell, i percebre que commou igual que abans a gent que sempre l’ha tingut com a company de viatge i a altres que ho fan per primer cop. Tocar-ho i sentir l’emoció d’estar viu, desprès d’una malaltia molt greu i havent deixat companys pel camí, i els records de quan ho vas composar, i de tots aquests anys.

Si les emocions fossin cabdells de plata, la sala hauria quedat coberta amb una delicada teranyina de fils d’argent sorgint de cada cor. Tan delicada com els sons que dibuixaven amb fil invisible somnis, crec que de tots, si més no els meus somnis. Vaig plorar de l’emoció, i tan a gust.

divendres, 14 de març del 2014

Burots i altres lliçons de diumenge



-         No siguis burot! Exclama ma mare.
-          Voldràs dir borinot – afegeixo jo.
-          No, no, burot, ja ho he dit bé – remarca.

Mira per on he après una paraula nova. Es lo que tenen els diumenges amb els pares.

M’explica: els burots eren uns homes que estaven a l’estació de tren a Barcelona  i quan venies del poble amb menjar, ho controlaven tot i els havies de pagar un tant segons el que duguessis. Per una dotzena d’ous, per un pollastre, per un conill, tot estava regulat. En aquella època molta gent que vivia a Barcelona, tenia els pares i la família al poble, i era costum anar-hi de tant en quant i tornar amb un cistell ple de queviures, doncs als pobles no es passava tanta gana com a ciutat. M’explica que si el que portaves ja estava cuit, llavors no es pagava. I que no es pagava en especies, s’havia de pagar amb diners. Si no pagaves s’ho quedaven. També em va dir que si del poble t’enviaven un sac de patates, no anava directament a casa sinó que anava a un magatzem d’abastos que hi havia per la Via Laietana, on ho havies d’anar a buscar i pagar.

Li pregunto si això va ser just en acabar la guerra civil, i em diu que no, no, que va durar molts anys.

També em va explicar lo del cupo, encara que això ja ho sabia, vaig escoltar, doncs fins i tot s’aprèn d’allò que en principi es conegut. Em va dir que el 25% del blat s’havia de vendre a l’estat a un preu molt baix, doncs havia de servir perquè al menys hi hagués suficientment pa per distribuir amb la “cartilla de racionament”. Fora de cartilla sortia molt més car i poca gent podia pagar-ho. Però es que fins i tot dins de la cartilla el pa, i la resta de productes bàsics, eren molt mes car que abans de la guerra. He consultat per internet i surt que el preu es va augmentar en un 647%. S’ha de tenir en compte que la cartilla de racionament no incloïa el que una persona necessitava per viure, sols una part, quan hi havia molta gent que no podia ni comprar lo de la cartilla. El govern de la dictadura recomanava als pagesos que plantessin blat, però com que la gent sabia que llavors una part important l’havien de malvendre a l’estat, procuraven plantar lo mínim possible. Tot i així hi havia pagesos que de bona fe intentaven ajudar, perquè el govern ho deia, hi van deixar de conrear el que abans feien per posar-se a fer únicament blat, i com a conseqüència d’això van passar també molta gana i penúries.

I llavors em va explicar lo del meu avi, que també sabia. El meu avi, en Josep Boqué, era veterinari d’uns quants pobles del Pla d’Urgell i també tenia algunes terres amb homes que les treballaven, a Ivars on vivia, a Espígol i potser a algun altre poble de la contrada. Quan la guerra “el comitè” (hi havia comitès a tots els pobles) li va dir que això no era just, que no podia tenir dues coses i que o donava les terres o donava el títol. Sàviament el meu avi va donar el títol, va renunciar a fer de veterinari, i es va dedicar a les terres. Fins que es va posar malalta una euga amb un part dolent i el van anar a buscar desesperats, però ell no podia ajudar, “el comitè” l’hauria pogut afusellar i per tant es va negar. Van ser els pagesos de la zona els que van anar a protestar fermament davant del “comitè” i aquest va retornar al meu avi la potestat de fer de veterinari, signant-li un paper, conforme l’autoritzaven.

Resumint, que ahir quan vaig anar a comprar el poble, vaig preguntar a tothom que vaig trobar si sabia que eren els “burots” i sols vaig trobar una persona que ho sabés.

Es clar que jo anava buscant al Pep de Cal Pau, que ho sap tot, i no el vaig trobar doncs estava aprofitant el solet per passejar per la muntanya.

Per tant he pensat que podia ser interessant explicar-ho per aquí.