Fa molts anys,
quan la van estrenar, vaig anar al cine
a veure Nueve Semanas y Media. No em va agradar, la vaig trobar molt tontaina,
una mena de “quiero y no puedo”. Tan
previsible, tan ridículs els protagonistes corrent pels carrers agafats de la
ma i ji ji ja ja. Però sí que hi va haver una cosa que em va subjugar i que no
se m’havia ocorregut mai: l’armari amb la roba d’ell, tota igual. Es clar, vaig
pensar, aquesta és la solució, com no ho havia pensat abans? Crec que el detall
de l’armari estava dissenyat per que no agradés.
Una forma
intel·ligent de resoldre el problema de les sabates, les bosses, la roba, sobre
tot les faldilles i els pantalons. Aplico aquesta tècnica amb una certa
generositat en el tema dels colors, encara que no m’importaria gens anar sempre de
negre.
Amb les sabates i
les bosses és més difícil.
Tinc diverses
sabates, perquè duren molt. Encara tinc sabates de quan tenia divuit anys,
algunes amb uns tacons impossibles. Fins i tot tinc les de quan em vaig casar, les
vaig tenyir de negre perquè fossin més portables. I la meva mare i la meva tia
que fan gairebé el mateix peu que jo (o em poso dos mitjons) i tenen també el
peu estret, a vegades em porten sabates que elles ja no duen, son de pell
bona i estan noves. De petita sempre m’havien dit que les sabates no es
reutilitzen, la roba sí, però les sabates no que es poden agafar malalties o
deformar els peus. I qui m’ho deia era la meva mare i també la meva tia, o
sigui que ara no se perquè me’n duen però ho fan sovint. Jo les guardo en
caixes a l’armari.
Al menys dec
tenir dos dotzenes de sabates. Sempre n’hi ha unes de preferides. Que són les
que sense adonar-me porto gairebé cada dia, excepte quan vaig a caminar per la
muntanya o a les classes de ball de saló. Abans triava cada matí les sabates de
l’armari que anaven mes o menys de conjunt amb la roba que duia, segons la
forma i el color. Això era abans, fa tant temps que gairebé no ho recordo.
Les que porto gairebé
sempre sí que es gasten. Vaig fent el
que suposo que fa tothom, tapetes noves, canvi de sola, algun recosit i arriba
un moment en que mirant-les objectivament, s’han de jubilar. I aquí comença el
drama. Vull unes altres sabates idèntiques i la botiga on les havia comprat ha
tancat, o ja no tenen aquell model, el fabricant ja no el fa. I cap altra em
sembla igual i les de l’armari no em serveixen.
Començo a recórrer
botigues i ho he de fer de forma sistemàtica, doncs tret que trobi una sabata
que al veure-la a l’aparador el cor em faci un petit salt com dient: aquesta,
aquesta, aquesta, ha estat dissenyada per mi! he de recórrer totes les botigues
perquè sino podria comprar una que no fos la ideal i al continuar caminant
veure-la un parell de carrers mes enllà. La probabilitat de que el cor em faci
el saltet és molt baixa, així i tot no es zero i per tant ho he de tenir en
compte. Però evidentment no podré visitar totes les sabateries de Barcelona,
per tant acabo fent un mostreig suficientment significatiu (tot el carrer de
Sants, o el Portal de l’Angel fins a Portaferrissa i també el carrer Pelai). A
contracor acabo comprant lo que més si assembla autoconvencent-me de que si no em semblen tan cómodes és senzillament perque encara no les he "domat" mentre que les altres, ja són com una segona pell (i a vegades ho son veritablement de tant gastades i fines).
El segon problema l’he resolt fent
immediatament mitja volta i fugint en pic he comprat unes sabates, per no caure
en la temptació de continuar mirant aparadors i veure’n una més apropiada.
Costa
acostumar-se però mica en mica sempre hi ha unes sabates que acaben reemplaçant
a les antigues, i no necessàriament són les que acabo de comprar, a vegades són
algunes que ja tenia a l’armari i que no havia sabut apreciar fins aquell
moment. Degut a aquest principi d’incertesa, en el moment de comprar-les no puc
endur-me mitja dotzena, que és el que faria, doncs a priori no sé que passarà.
Igual em passa
amb la bossa, tinc unes quantes i totes els que la meva mare i la meva tia em
van donant, de mitja, de ganxet, de roba, de pell, per la platja, de colors, d’estiu,
d’hivern, de pell, sintètics….Jo sempre porto la mateixa i a més ha de ser de
bandolera i suficientment gran.
A les rebaixes de
fa dos anys, com que la que duia estava molt revellida, de fet el folre s’havia
foradat de tant gastat, ja no es podia recosir, i sempre havia de remenar per
dintre a cegues pels diferents forats, vaig comprar-ne dues a una botiga del
Barnasud que deia 2x1, després de dedicar dos setmanes a mirar botigues de
bosses per tots llocs i estar mig desesperada. Tan rara soc?, o eren massa
grans o massa petites, o no tenien la nansa com jo la vull, o el color era
horrible, o no tancava de forma pràctica, o.....Quan em passa això començo a
mirar les bosses que porten les dones pel carrer, i moltes em semblen millors
que les que he estat veien a les botigues. A vegades he tingut la temptació de
parar alguna dona i dir-li que li compro la bossa, però no m’he atrevit.
En un rampell d’inspiració
vaig comprar-ne dues, una gris i una negra. Vaig fer el trasllat de tot el que
hi havia a dins del vell a la grisa, i fins avui. La negra sols l’he dut als
dos enterraments de la sardina. I mira que el negre m’agrada. I ha estat un
caos, perquè en traslladar les coses, sols vaig posar les imprescindibles per
la rua. Total que durant una estona la meitat dels meus estris estaven en una
bossa gris i l’altra meitat en una negra. Havia de remenar dos bosses per
trobar-ho tot, fins que vaig trobar el moment de recolocar-ho i tornar a
guardar la bossa a l’armari.
Traslladar les
coses d’una bossa a l’altra se’m fa tant costa a munt com un trasllat de pis.
Es clar que tampoc no em va agradar Pretty Woman. I m'he esforçat en mirar-la dos cops. Però es que per veure pel·licules tan poc realistes, preferixo les de ciència ficció.
