Karaoke

No m’agraden els karaokes. En el fons suposo que deu influir que canto fatal. Va, Sílvia atreveix-te, digues-ho  clar, que “influir” és un verb massa suau: ÈS PERQUE CANTO FATAL.

Però acostumo a donar una explicació més “intel·lectualoide” del motiu, d’aquelles que et fan quedar un xic pedant i que ningú es creu. Que soc una persona seria, bla bla....

El que sí  és cert es que l’estil musical que associo amb els karaokes no és el meu, tret d’alguna excepció.

Quan cantava a la coral del cole amb el mestre Colomer -  jo era tercera veu - i anàvem al Palau de la Música, em deia: tu obre la boca com si cantessis, però sobre tot, no cantis.

Una vegada la tieta Immaculada, germana del meu pare, em va convidar a Palamós. Mentre anàvem en el cotxe cantant “La vall del riu vermell” amb les meves cosines, es va girar i em va dir fent que no amb el cap: “ai filleta, això sí que no ho has heretat de la família del teu pare, nosaltres cantem bé.  Et deu venir de part de mare.“

No sé que va passar a continuació, al cap de pocs minuts em vaig marejar i vaig vomitar dins del cotxe. És l’única vegada que m’he marejat en cotxe. Devia ser la venjança del subconscient, perquè als meus dotze anys vaig sentir que m’humiliaven no sols a mi, sinó a la mare i a la meitat de la meva família. Desprès ens vam quedar sense benzina, el tiet va haver de baixar la bicicleta de la baca – sort que portàvem la bici – i fer no se quants quilòmetres per omplir un bidonet a la benzinera.

Ara no crec que el meu subconscient fos capaç d’arribar tan lluny, però llavors sí que m’ho vaig pensar. Enrabiada, em bullia la sang, em vaig dir: ok potser no he heretat aquesta veu meravellosa, aguda i afinada, però sense cap dubte he heretat les capacitats de fer bruixeries de la meva família materna a la que sento més propera . Però funcionava en mode aleatori perquè, per molt que vaig estar mirant fixament a la tieta aquell cap de setmana i desitjant que és quedes muda, no va passar. De fet la tieta Immaculada era una de les avies que sortia a la tele i cantava a la darrera edició del programa dels avis cantaires de rock. Ja veus, rondant els noranta i encara canta, fa bolos i fins i tot va marxar a Londres a cantar pagant la tele.

Anant al tema. Aquest cap d’any la Colla feia un sopar i desprès del raïm feien karaoke i en acabar ball. Bé, vaig pensar, jo tinc sopar en família i entre el raïm, el cava i unes coses i altres, quan arribi a la festa de la Colla el karaoke ja s’haurà acabat.

Hi, hi. Que innocent.

Hores de karaoke. Però comunitari, sense micro, tots cantant alhora. Llegint, o no, les lletres a la pantalla.

I jo primer xerrava amb uns i altres, sense ni atansar-m’hi.

Però les fotos indiquen que en un moment donat de la nit, o de la matinada, vaig començar a cantar – ho sento molt pels que estaven a la meva vora i espero que haguessin begut molt cava – ben ficada en el paper, gesticulant i tot, fent tota la comèdia que cada cançó requeria, i m’ho vaig passar genial com es dedueix de les fotos.  Si fins i tot sembla que haguéssim assajat la coreografia. I no recordo res del que vaig estar cantant, excepte “boig per tu” i “l’Empordà”, cançons que per motius diversos m’agraden.

Descobrir coses d’un mateix sempre sobta.
Es com fer-te un auto-regal, havent oblidant que has posat a dins la capsa!

Atrapada pels fredolics

Orgullosa de ser un xic rapinyaire. Sempre que surto a passejar m’agrada recollir alguna cosa. De petita eren petxines de la platja i pedres amb forats; ara tan aviat poden ser unes figues, mores, maduixetes, com farigola, romaní o be una pinya especial i unes flors seques, com també un fòssil, un cristall de roca o una pedra de colors o formes encisadores.

Fa pocs dies he afegit a aquesta llista els fredolics. Desitjava llargament aprendre a collir bolets, de fa anys, però ningú m’ensenyava i jo sola, per molt que miri fotos per internet, no m’atrevia.

Ara fa just una setmana en Josep, un amic, me’n va donar una classe pràctica; a mi i a una colla. Una bossa plena. Si, ja sé que hauria de dir cistell, però el cistell encara no el tinc. De moment surto amb una bossa. Arròs amb fredolics. Recordo perfectament el dia perquè al vespre, durant la Cavalcada dels Reis, gairebé no em podia ajupir a agafar els caramels.

Aquesta setmana ha estat un martiri. Surto de casa a les set i no torno fins que es fosc. I no parava de pensar en els fredolics que m’esperaven amagats sota uns matolls o entre les pedres. I que no m’estarien esperant sempre doncs la temporada és curta. Divendres no vaig poder més i com que la feina em permet treballar aquest semestre els divendres des de casa, no m’ho vaig pensar dos cops: matí llarg de feina intensa i una breu escapada abans de dinar, la primera jo sola, a buscar fredolics al camp de davant de casa perquè la Mercè, un altra amiga, m’havia dit que n’estava ple. Aquesta era la prova de foc, doncs l’altre cop jo sols collia, en Josep era qui els trobava.

Total, que em planto al mig del camp amb un bastó a la mà per remenar entre les herbes i la bossa a l’altra mà. Remenava i remenava i no trobava res. I ja marxava, abandonant la pineda, quan en un lloc obert, sense arbres i entre les pedres, en vaig veure uns quants arreplegadets entre l’herba. Em vaig agenollar amb la satisfacció de no tornar amb les mans buides, haver salvat la dignitat boletaire, i ja no vaig parar de collir-ne. Ni havia per tot.

Una bossa plena. Jo no tenia cap dubte, però a casa no les tenien totes i no els volien tastar, sort que la Mercè els va revisar. Tot bé.

I desprès de dinar, quan pensava descansar una estona, i ja m’havia estirat al sofà, encara em rondaven els fredolics pel cap. Si n’has trobat en aquest tros, segur que en aquell altre que te el mateix tipus de terra també n’hi ha. I vaig haver d’anar a comprovar-ho. I va passar el mateix. Primer no en veia, però a força de pensar-hi i visualitzar-los mentalment de cop i volta, és com si als ulls i al cervell es poses un filtre, el filtre “fredolics”, que fa que els contorns de tota la resta es difumini, empal·lideix, i de sobte sorgeixen ben clars els fredolics. I allí on abans sols veia pedres, de cop i vola veia fredolics envoltats d’algunes pedres esborronades. I on sols veia unes mates de farigola i altres herbes, de cop i volta veia fredolics en primer pla, i un to de verd difuminat pel voltant.

Curiosíssim. La vista s’adapta al que vols trobar.

Fent un incís: aquesta informació és molt útil i la penso utilitzar per altres propòsits. He, he, penseu el que vulgueu, ja anireu comprovant si em funciona.

Un altra bossa plena. Aquest cop no he necessitat revisora. Mentre els netejo penso, si que n’he agafat, no s’acaba mai de netejar, es molt avorrit i tot sura, els bolets i les pallarofes, i es difícil fer net. Gairebé desitjaria haver-ne trobat menys. Però amb una bona música de fons és fa més agradable. I quan s’escalden i s’encongeixen tant, passa lo contrari. Llavors sap greu no haver-ne agafat més. Sopa de fredolics i fredolics amb all i julivert. No menteixo ni exagero si dic que és la sopa més bona que he menjat en ma vida.

Dissabte al matí. Sempre m’aixeco d’hora i tinc un pla fixe: fer part de la compra, peix, carn i fruita i verdures cada cosa a la seva botiga. Desprès Pilates amb la Montse, un altra amiga (si que he fet amics aquest any), i després torno a comprar al Condis el que encara manca.

Aquest dissabte, però l’horari el vaig estrènyer una mica, doncs fos com fos, volia tornar a buscar fredolics a un altre campet on m’havien dit que també n’hi havia. Vaig anar a tota llet fent la compra afegint el Condis a la primera tanda, a Pilates vaig suar, em vaig tonificar i alhora relaxar, per acabar perdent la noció del temps collint fredolics. Un altra bossa plena. Llenties amb fredolics per dinar.

I la migdiada curta que faig els dissabtes també me l'he saltat per anar un pas més enllà en el meu aprenentatge. Ara que ja els reconec, deixar els terrenys coneguts on els amics m'han dit que n'hi havia, i llençar-me a la descoberta. Ampliar horitzonts, imaginar a quins indrets de tots els que conec a Begues, pot ser adient trobar-ne. Exploració, tota una incógnita.Un altra bossa plena. Truita de fredolics per sopar.

I avui diumenge, l’únic dia de la setmana en que podia dormir un xic més i donat que no podia sortir a passejar amb els amics fins a la Penya del Moro, doncs m’havia compromès a ser a la paradeta de l’ANC recollint signatures, m’he despertat d’hora amb un: I si....? Total, que sí, que sí, que he anat a collir més fredolics per posar-ne a l’arròs de bacallà de dinar i aquest vespre per sopar amb les mandonguilles que penso fer.

Ara ja comença a enfosquir i crec que se m'ha fet tard mentre escrivia aquest text, que sino....Però potser una sortideta curta i ràpida?

Em pregunto si quan s’acabi la temporada deixarà un buit a la meva vida.
Amb que l’ompliré?
Quins són els propers bolets que venen?
Algú m’ensenyarà a agafar-ne si us plau?

La poma i la síndria, una tesi doctoral

He estat a cases on a les postres, a l’hora de triar la fruita del cistell, tothom s’afana per triar la peça més ufana deixant de banda aquella un xic tocada, la que te un cop o la que comença a pansir-se.

A casa els meus pares, en canvi, passa justament a l’inrevés: tots ens barallem per agafar la fruita mes trista de la cistella. Normalment qui més corre és el meu pare i no hi ha forma que la solti, ni sota amenaces. Ni la meva mare, ni el meu germà, ni jo, volem que sigui ell qui sistemàticament es sacrifiqui. A vegades ens trobem el meu pare i jo aferrats a la mateixa poma tova, ma sobre ma, i no la deixem anar mentre ens mirem, implorants o desafiants però en silenci, als ulls. Sembla un duel al més pur estil de l'Oest. Altres, la cosa acaba amb una apassionada discussió de sobretaula sota els ulls perplexes dels convidats si es que n’hi ha. Sovint sortim corrents a la cuina a buscar el cistell de la fruita, i així qui primer l’agafa i el porta a taula, ja duu ben aferrada la fruita tocada perquè no li prengui ningú altre.

Si penseu que això vol dir que a casa els meus pares ens agrada la fruita colpejada, és que no esteu entenent res.

L’altre fet significatiu relacionat amb la cistella de la fruita és que, si d’un tipus concret sols queda un exemplar, posem que una única poma, qui la vol pregunta primer a la resta si algú tenia pensat agafar-la abans de clavar-li mossegada. Aquest fet únicament aplica si l’exemplar es troba en perfectes condicions; si no és així preval el punt anterior. 

El tercer exemple, parlant encara de fruites, és que si es tracta d’una fruita comunitària que ja va ser encetada en un àpat anterior (síndria, meló o pinya), qui fa els talls es queda sempre el primer doncs és el que per contacte amb l’aire s’ha assecat una mica i no és tan gustos com la resta. En aquest cas hi ha una excepció: quan queda un únic o bé un parell de talls d’una fruita que va sortir gustosíssima i cal encetar-ne un altra per que n’hi hagi per tots, llavors preval la certesa de saber que els talls antics eren boníssims i sempre es reparteixen entre els altres, quedant-se qui talla una peca de la nova fruita, incògnita encara.

Tot plegat és un tema d’educació. I d’estimar. Si, si, encara que no ho sembli.

Quan ja tens casa, parella i fills (no ho he escrit en ordre d’importància), sovint xoquen dos models d’educació diferents, que com són models d’infància estan terriblement enraigats. Xoquen en els temes importants de la vida, i llavors s’ha de parlar i pactar, però també ho fan en detalls aparentment trivials, que en realitat no ho són tant.

El primer cop que vaig anar a casa els pares de la meva parella, en terra estranya, em va sobtar veure com justament es feia a l’inrevés. Tothom s’abalançava a triar la peça més lluent, no fos cas que l’agafes algú altre, entre altres coses perquè a la plata sols acostumava a haver-hi tantes peces com comensals a taula. Amb aquest procediment, tenint en compte que és una família amb uns costums a taula molt diferents d’on jo vinc i on la dona sempre és qui s’aixeca i serveix als altres encara que les mans li tremolin, la fruita més tocada invariablement era assignada a la mare. I qui talla, sempre es queda el millor tall. Serà possible?, em preguntava jo mentalment, doncs no em veia capaç d’interferir en costums tan arrelades.

És un tema d’educació. I d’estimar.

Llavors quan ja tens parella és difícil canviar hàbits, cap adult accepta amb docilitat que l’eduquin. I models diferents que havien estat surant com dos icebergs en una mar en calma, xoquen de sobte esquerdant-se i fent un gran terrabastall, en tenir fills. Totes aquelles converses teòriques en les que hi havia acord s’enfronten al que surt de dins, sense pensar, als petits detalls. Pel camí s’han pactat tantes coses veritablement importants, que no val la pena encetar discussió per nimietats; després resulta que de nimietats no en tenien res, que sols se li veia la punteta a l’iceberg, a sota s’hi amaga tot un mon de gel.

Resumint, que acaben coexistint dos models i això genera una certa entropia envers els fills, que sense voler-ho es veuen enfrontats a un dels seus progenitors en el moment  de triar fer seu l’un o bé l’altre. I sí, dos models enriqueixen i bla bla i “xupi guai”, però en el moment de posar el cistell de la fruita damunt la taula, es genera una certa expectació i, en haver acabat la tria, un dels dos adults somriu lleument sense dir res, per la seva petita victòria educativa sobre l’altre.

A ca meva podríem escriure una tesina sobre el cistell de la fruita.

Els dos models estan vius. Però conviuen malament. A les postres la meva parella sempre agafa el que li ve de gust i es clar, sempre es la fruita mes llustrosa i recent comprada. Si hem comprat albercocs i en tastar-los tenen poc gust, no en menja més i els deixa pels altres. Als nens, sobre tot quan eren petits, els triàvem nosaltres una fruita ben bona i variada, ells invariablement haurien triat un plàtan. Però això duu indefectiblement, que dia rere dia, qui s’hagi de menjar la poma arrugada, els albercocs disgustats o la taronja amb un cop, sigui jo. I no em resigno, perque és un tema d'educació i també d'estimació. I quan veig la poma trista i pansida encara dins la cistella no puc evitar sentirme per un instant igual de trista i pansida doncs em ve al cap que no m'estimen com jo voldria.

Es clar que el meu home diu que tot aixó són bajanades i menjades de tarro meves. Ningú m’obliga, que agafi el que em vingui de gust. Ja, contesto jo, però així l’únic que fem es ajornar el problema, perquè demà aquesta fruita arrugada, colpejada o disgustada, estarà un xic més arrugada, el cop més escampat o tindrà menys gust, i tu tampoc l’agafaràs, als nens no els hi donàrem, i tard o d’hora l’acabaré menjant jo igualment.

Es un tema d’estimar. I d’educació.

I ell no ho entén i em diu, doncs si per tu es un tema d’estimació ja fas be en menjar-la, per a mi no és un tema d’estimació, no cal demostrar res, es un tema de sacrifici estèril i si m'apures un duel entre nosaltres a veure qui es surt amb la seva. Ja he tingut prou enrenous a la feina, ara no vull sacrificar el desig de menjar una bona peça. A tu t’han adoctrinat amb teories estranyes. Demà compro més fruita i llençarem aquesta.

I jo reflexiono. Sílvia, perquè ets tan complicada? Però per molt que reflexioni per mi continua sent un tema d’estimació, no deixar que la persona estimada es mengi sempre la pitjor peça. Voler-ho compartir tambè lo dolent. I evidentment combinat en que deixar pansir una peça de fruita perquè mai és la que llueix més, fins acabar llençant-la em sembla poc sostenible, gens ètic i una manca de respecte cap a tots els que no tenen que menjar. Llençar la poma no és una solució acceptable dins el meu cap.

En realitat podria escriure tota una tesi doctoral sobre el cistell de la fruita.

En realitat aquest escrit ha estat originat per un article que he llegit on diu que el 52% del menjar que es llença, es llença des de les llars. I encoratja a canviar els hàbits.

Inicialment volia parlar de cuina creativa: 

què es pot fer amb la mitja cuixa de pollastre que ha sobrat?, 

o amb el pa sec?, 

o amb els plàtans que ja son massa madurs?, 

o amb aquella poma arrugada que ningú agafa (es un dir, que l'agafo jo)? 

o amb aquella salsa tan bona del rodó de vedella que no s’ha acabat per molt que hi haguem sucat pa? 

o amb les restes de l’amanida que ja es veuen una mica pansides i no es poden barrejar amb noves fulles d’enciam perquè canta una mica? 

L’enginy radica en aprofitar-ho i a més normalment sense haver de passar hores a la cuina (no per manca de afició sino per manca de temps).

Daus de pa fregits per la sopa, sopa de pa amb farigola, sopa de ceba amb pa, fregir a saco les restes de l’amanida i barrejar-ho amb altres verdures i amb arròs bullit, fer una sopa d’arròs reutilitzant el brou del rodó de vedella i les verduretes que van sobrar, esmicolar el pollastre i barrejar-lo en una amanida si no hi ha temps per fer croquetes o bé en una sopa de pasta, posar la poma arrugada que ningú es menja en una amanida o al microones,  xafar el plàtan i barrejar-ho amb iogurt natural o fregir-lo.... es poden fer tantes coses abans de llençar el menjar.

Volia escriure sobre això darrer i m’he anat embolicant jo sola com si fos un cuc de seda.

I es que sempre que penso en llençar restes de menjar, em ve al cap la meva avia dient-me: Ai nena, com es nota que no has viscut la guerra que deixes aquest rossec de pa. I se’l menjava ella parsimoniosament amb la taronja.

Definitivament, és un tema d’educació. I d’estimar.