Ho va veure el bisbe pel televisor.
Gent aplaudint a rabiar als que saltaven i
giraven dalt de l’escenari en un concert de grans èxits del rock. Covers. Eren
molt bons, sonaven gairebé com el grup original. Un moment. Escoltant amb
atenció es va adonar que era un play-back. Sonava massa bé. Que estrany.
Juraria que el guitarrista que es recargolava a l’escenari com un posseït no
portava cap instrument a les mans. S’hi va fixar millor. Inaudit. I el públic no
deixava de picar de mans enfervorit, corejant les peces, conscients de que
aplaudien a algú que ni tocava ni cantava, tan sols duia una disfressa i es contorsionava
per l’aparador.
També ho va veure el president a casa seva.
Li diuen “Air Guitar”.
Brutal, varen pensar el cardenal i el
president alhora, utilitzant mentalment una expressió que coneixien gràcies als
seus feligresos i fills. Respectivament; o no; al·legòricament. I per que
no....? es varen preguntar a continuació. Provem-ho, no es perd res, varen
concloure tot seguit. I tots dos van anar al llit - cada un al seu – a rumiar
una estoneta més l’agosarada idea que havien tingut.
El cardenal estava acostumat a ser prudent i
canviar de mica en mica – no en va tenia una professió on evidències científicament
demostrades s’havien acceptat amb segles de retard - però va pensar que llavors,
no hi hauria el factor sorpresa, i l’impacte seria molt menor. A més si ho feia
poc a poc, cada petit canvi hauria de ser novament discutit i autoritzat per la
jerarquia superior. No li venia de gust batre’s en tants enfrontaments.
Ho va fer de cop en una església pilot que va
triar acuradament. Immediatament va perdre tots els assistents de la missa de
dissabte al vespre, que van marxar escandalitzats i dolguts. Pocs minuts
desprès d’haver iniciat l’acte, es van anar aixecant els murmuris, i desprès es
van aixecar els fidels sortint d’un en un o en petits grupets, tot expressant
en veu baixa el seu disgust i amb una certa presa per veure si arribaven a
temps a la missa d’un altra església propera. No va quedar ningú. Tot i que
sense públic no calia acabar l’acte, varen continuar a mode d’assaig general
fins al final. En acabar el bisbe va felicitar als participants expressant la
seva satisfacció ja que de moment tot anava segons lo previst. Ara tan sols
calia esperar a la setmana següent.
Havien marxat els pocs fidels de sempre, els avesats
a una església immobilista que, en el millor dels casos, cada cent anys
introduïa un petit canvi, invisible als ulls de molts, agosarat segons altres.
Les probabilitats de que ells mateixos n’haguessin viscut un eren certament baixes.
Però què volia l’església, sobreviure a base
de quatre gats envellits, o triomfar amb la sala plena de gom a gom, bullint de
fervor i felicitat – les dues comencen amb fe -, fent cua amb entusiasme per
entrar-hi?. L’església sobre tot desitjava estendre el seu missatge. Això ja ho
diu tot, com més gran el llençol, millor.
A més, calia no oblidar que durant segles ella
havia estat l’autèntica innovadora musical, seguint de molt a prop i
incorporant noves composicions i autors al seu programa. Els recintes sagrats eren gairebé els únics on la
gent del carrer podia escoltar música; era seu el mecenatge que mantenia vius als
creadors. I no tan sols músics, també allotjava i protegia constructors,
escultors i pintors. Els èxits de temporada, la música llavors etiquetada com a
contemporània, sonava, per primer cop i tan aviat com havia estat composada, a
les esglésies. A la major gloria de Deu, com una ofrena dels seus humils
servidors. Era necessari recuperar aquesta memòria que amb els anys s’havia
perdut. Aquesta era també la defensa del bisbe, la seva intel·ligent coartada.
Així doncs, el que va passar havia de passar,
era absolutament necessari. Sacrificar-ne uns pocs pel bé de la resta. Es
tractava de que aquests, els horroritzats, parlessin al llarg de la setmana amb
els seus veïns, al carrer, al mercat, a les botigues, al portal, a casa, de forma
tan negativa que actués com un imant per tots aquells que no freqüentaven. Llavors
aquests hi anirien un primer cop, reticents, amb l’objectiu de veure amb els seus
propis ulls si era veritat el que havien sentit. Si tot sortia be, quedarien
atrapats com les mosques a la teranyina.
Més endavant, si calia, es podia tornar a
posar una sessió tradicional per recollir als avui exiliats. És més, hi podia
acabar havent-hi una programació com a les sales de cinema: clàssica, 3D,
sessió golfa, infantil, orientades a públics diferents i diferents franges
d’edat. També es podien personalitzar les sales, és a dir les esglésies, cap a
diferents especialitats – adequades a la gent del barri i al tipus de bars i
locals de la zona – la missa rapera, clàssica, mediterrània, rumbera, salsera, gòtica,
melòdica, folk, medieval, gregoriana, blues, godspel,....-.
Brutal, l’èxit va ser brutal.
Va substituir els cants tradicionals per
gravacions de qualitat de diferents estils musicals. A cost zero perquè hi
havia un acord, signat fa molts anys, en que l’església quedava lliure de pagar
el cànon de l’SGAE, donat que es tractava d’un organisme sense ànim de lucre. No
era un negoci. Va eliminar les senyores passadetes d’edat que cantaven i
desafinaven destrossant, amb bona voluntat, les misses dels dissabtes i
diumenges. Les va canviar per nois i noies d’entre quinze i vint-i-cinc anys; fins i tot més petits per la sessió
infantil. Els va exigir vestir de rigorós negre – cosa que no va disgustar
ningú - , i va haver de fer veure que no veia algunes de les peces de roba que
varen portar, algunes realment difícils de veure.
El nou cor és bellugava al ritme de la música enregistrada
en una plataforma força elevada situada a l’esquerra de l’escenari, perdó,
l’altar. No ho feien de forma coordinada, ja que part de la gracia és que
cadascun es mogués al seu aire, sense restriccions, a la seva bola.
Va canviar el capellà, desprès de fer un
càsting privat, per un actor jove i atractiu, que havia actuat en algunes
series de sobretaula i volia un sou extra de cap de setmana. El missatge i tot
el text eclesiàstic de la missa va ser gravat “capítol a capítol” per un dels locutors
radiofònics amb veu més profunda, sensual i suggerent de la radio actual.
Estava tot molt pensat, per tant, va ser
impossible no recollir un èxit aclaparador.
El sistema es va implantar ràpidament a totes
les esglésies de la ciutat.
Altres detalls es varen anar introduint
progressivament. Per exemple va haver d’acabar posant pantalles de projecció a
les esglésies més grans, ja que els recintes s’omplien de gom a gom, no sols
amb gent de la ciutat. Molts venien dels poblets de rodalies, i també hi havia
força turistes que incloïen una missa com a part del seu recorregut per
conèixer la ciutat, les seves costums i cultura. La meitat dels bancs i
reclinatoris van anar fora ja que el jovent estava més acostumat a
interaccionar de peu. I va haver de fer un programa de cap de setmana amb
discografia que anés variant mantenint l’estil musical.
Degut l’allau de peticions que van tenir,
mitja hora abans de la missa es feia un càsting per triar la meitat del cor –
l’altra meitat eren voluntaris fixes – i donar així la oportunitat als que ho
demanaven de poder participar en “directe” dalt de “l’escenari”. I també la
participació a les “lectures” de l’Evangeli i l’ajudant tradicionalment conegut
com l’escolanet, s’escollien en el mateix càsting com a solistes.
Finalment també va haver de canviar el
merchandising degut a la insistència dels nous fidels. No es varen eliminar les
estampetes amb oracions, encara que no tenien gaire sortida real i la gent les
agafava mes aviat com a record o com a punt de llibre. Les mateixes imatges i
textos en canelleres i guants llargs tenien més èxit. El que més es venia eren
les samarretes negres amb imatges suggerents del cel i l’infern – creus,
corones d’espines, fletxes, cors sagnants i altra simbologia – acompanyades
d’algun passatge text religiós. No sols la Bíblia, Santa Teresa i San Agustí
també tenien bona sortida.
Per un euro es podia agafar un vaset de vi de
missa i una bosseta petita d’hòsties, tot sense consagrar. També tenien molt
èxit uns panets petits amb forma de creu guarnits amb llavors de comí.
A vegades, quan el bisbe sortia d’incògnit
pels carrers, escoltava al joves dient: com quedem aquest dissabte?, anem al
concert de missa de les vuit i fem allí la primera copa?
I somreia amb satisfacció pensant que el missatge
era el mateix, dissenyat i escrit pels mateixos sacerdots. Canviava sols
l’aparença. L’aparença que triomfava.
El president va quedar igual de desconcertat
en veure el fals concert. Ràpidament ho va comentar al seu gabinet de ministres
i entre tots varen elaborar una agosarada estratègia, que representava un pas
mes enllà del llibre digital, recentment introduït a les escoles. Ara els
materials digitals eren més atractius, llaminers, convidaven als estudiants a
entrar-hi i fer-hi coses. Encara que el contingut i el temari fos el de sempre.
Però i els professors, què? No hi hauria una estratègia per tornar-los, sí, a
ells també, més atractius i llaminers?
Potser de casualitat, com s’han descobert molts avanços al llarg de la
història, l’havien trobat. De fet “un petit pas per l’home, però un gran salt
per l’educació” com va parafrasejar el ministre corresponent davant la cambra,
que el va escoltar perplexa.
Com que hi havia unes eleccions no gaire
llunyanes i les volien tornar a guanyar, no es varen aturar gaire a considerar
experiències prèvies d’abast reduït o proves pilot. No, calia fer-ho ja, i a
totes les escoles públiques i per descomptat a les concertades que s’hi
volguessin apuntar. A més, anant poc a poc es perdria l’efecte sorpresa, l’impacte
seria molt menor, i cada petit canvi hauria de ser discutit i autoritzat pel
parlament. No els venia de gust batre’s en tants enfrontaments.
Professors experts i editorials preparaven els
materials en suport multimèdia. S’hi incorporava també la veu i les
explicacions dels docents, molts cops llegides per actors, de veu més càlida i
professional que la dels mestres. Desprès d’un càsting es contractaven actors i
actrius joves per fer de professors, millor dit, per gesticular com a
professors damunt de la tarima, aconseguint l’equilibri entre el nombre de
“professors” i “professores” per primer cop en molts anys. L’assistència a classe augmentava
immediatament ja que eren, en general, visualment més atractius que els de
sempre. I tampoc era tan difícil, ja que no calia escriure a la pissarra, tot
estava en el netbook. Fins i tot apareixien els problemes resolts, pas a pas,
en pitjar una tecla.
Poc desprès va aparèixer un nou concurs a la
televisió, a l’estil de “Operación triunfo” o “Fama, a bailar “, que anava
entrenant a uns concursants en les tasques típiques de l’Air Professor.
Transcorregut el temps d’aprenentatge, els deu finalistes participaven en una
gira a nivell estatal, de forma que totes les escoles podrien gaudir durant una
setmana de les “classes” impartides per una parella de guanyadors. La motivació
dels estudiants era altíssima. La motivació de la resta d’Air professors dels
centres visitats era igualment alta. Poder assistir a les classes dels experts,
aprendre en directe dels millors, compartir amb ells i elles els secrets i les
claus del seu èxit. El somni de tot bon professional.
A més, des de començament de curs es repartien
responsabilitats als estudiants de forma que cada un d’ells havia de preparar
un tema d’una assignatura, ja que seria el responsable “d’air-impartir-la a la pissarra davant de la resta de companys”.
Així s’entrenaven en aquestes competències transversals tan valorades i en
altres que aviat ho serien: gesticulació,
coordinació de moviments, seducció, tècniques per captar l’atenció, i
per descomptat, tot lo relacionat amb l’aspecte físic: moda, maquillatge i
pentinat. Ells i elles no ho trobaven tan difícil, en realitat era com fer un
“karaoke mut” i els donava la oportunitat de comprovar si la tasca de “Air
professor” els podia agradar per dedicar-s’hi en el futur.
Varen sorgir com a bolets acadèmies i escoles
per preparar “air professors”. Una nova titulació de grau, adaptada a Bolonya,
que no va ser gens fàcil d’impartir, ja que al ser fervorosos creients de que
lo millor és predicar amb l’exemple, els professors d’aquesta titulació també
eren “Air Professors”, i per tant,
explicar, explicar, no és que tinguessin gaires coses per explicar, ells
mateixos, directament. El ministeri d’educació feia un seguiment acurat
d’aquesta nova titulació, per veure si es podia traslladar l’experiència a
altres àmbits universitaris com per exemple les enginyeries, per completar el
ventall de les ofertes: ensenyaments presencials, semipresencials, a distància
i d’aquí poc “air-presencials”.
No cal dir que algunes universitats privades,
que sempre volien estar a la cresta de la moda,
ho varen copiar immediatament.
Un gran avantatge és que els professors ja no
estaven tan estressats, ja que a fi de comptes la seva interacció amb els
estudiants era mínima, tan sols un cop al més hi havia alguna classe de
resolució de dubtes, que forçosament havia de ser presencial. Per
contraposició, ara els anomenaven “Ground professors”. Els estudiants seguien
els materials de forma més entretinguda i amena que en anys anteriors. I els
professors als que agradava el contacte directe amb estudiants, sempre podien
anar a impartir classes a aquelles escoles que encara no havien adoptat el nou
model, i complementar-ho amb classes particulars. Tot i que a aquestes darreres
tampoc no els quedaven gaires anys de vida, ja que els professors virtuals i
pre-enregistrats per internet, irrompien amb força en el panorama docent.
Pintava bé “l’Air Institut”. I de fet va
pintar bé, al començament.
Va arribar un dia en que els alumnes varen
protestar de que si els professors eren “Air professors”, els alumnes també
tenien el dret de ser “Air alumnes” i sobre tot fer “Air exàmens”. I no va
quedar més remei que acceptar-ho ja que sinó els acusaven de discriminació.
Des de llavors els alumnes venen a fer els
exàmens i fan veure que escriuen, però l’examen ja l’han fet abans a casa seva,
en grup, o bé l’ha fet algú altre. Ells tan sols han de fer veure, això sí, amb
realisme i professionalitat, que agafen el llapis i escriuen, fan anar la
calculadora, esborren de tant en quant en equivocar-se, etc. vaja tot allò que
es fa normalment en un examen. Fins i tot alguns pregunten dubtes. I encara
queda algun espavilat que intenta copiar del company de taula. El percentatge
d’aprovats s’ha disparat. El dramàtic percentatge d’estudiants que no acabaven
l’ESO s’ha reduït sota mínims. Ara som el país d’Europa amb la taxa més baixa
d’abandonaments. Per fi les universitats compliran el contracte programa i
podran donar compte de les seves xifres, amb orgull, davant de la societat. Han
quedat enrere les èpoques en que el percentatge d’aprovats no arribava ni al
50%.
Aviat sortirà la primera promoció
universitària. Tindrem “air metges”, “air infermeres”, “air arquitectes”, “air
enginyers de camins”, “air enginyers de telecomunicacions”, i un llarg etcètera
de professionals perfectament preparats per assumir els reptes de futur que el
nostre país demanda i necessita.
