Núvols

Alço els ulls i els veig passar lentament per davant meu, viatjant gairebé tots en la mateixa direcció.

Tenen formes diferents, n’hi ha de prims, allargassats, compactes, arrodonits,..... matisos de tonalitats que els distingeixen.

Es formen grups que no tarden en desfer-se, però durant una estona sembla que viatgin junts.

A vegades dos es fusionen de tal manera que ja no es poden distingir. Durant cert temps esdevenen un.

Continuo observant i no transcorre gaire quan tornen a dividir-se novament en dos, però ja no son com abans. I aquests dos nous es tornaran a fondre o a subdividir amb altres, o entre ells,.... o no. 

 

Molts cops després de separar-se un d’ells sembla més dèbil, més transparent, gairebé com una teranyina que en comptes de compactar-se es va diluint cada cop més fins a desaparèixer en el cel del capvespre.

El que contemplo no és en absolut estàtic, però les evolucions em semblen majestuosament lentes, sovint gairebé previsibles si s’observa l’estona suficient com per captar la cadència muda dels canvis.

Des de terra és difícil percebre l’alçada i les distàncies, encara que es pot apreciar que no tots els que aparentment viatgen junts en realitat ho fan.

N’hi ha que van més ràpid, estan sotmesos a una corrent d’aire més forta i quan em sembla que s’han fos, en realitat no és així, tan sols estan alineats respecte els meus ulls de forma que durant un breu instant no els puc diferenciar.

Aquests en separar-se mantenen més o menys la seva forma original, ja que en realitat no han interaccionat, ha estat tan sols un petit miratge.

I algun cop es percep clarament que la fusió és tan sols un efecte òptic, perquè els núvols s’han aproximat viatjant en direccions clarament diferents, per tant no son els mateixos vents i corrents d’aire els que els impulsen.

Hi ha moltes formes de dansar a l’escenari del cel.

El mateix passa a terra.