Empastillats!

Per començar

Primera setmana d’escola. Desprès d’haver canviat de centre. El tercer canvi.

- Avui m’he fet amic d’un nen que és “aci”- ens diu tot sopant.

S'escolten les culleres xocant rítmicament amb el plat de sopa. Encara no hem reaccionat que afegeix:

      - Jo de moment no soc “aci”, però m’han dit que igual d’aquí un temps ho seré.

Silenci sepulcral.

Ens creuem la mirada estranyats i desprès, al uníson,  la dirigim cap ell. Potser no ho hem entès bé, ja que molts cops parla massa ràpid, menjant-se lletres i amb la boca plena.

Intervé el germà gran amb una certa agressivitat:

      -  Estàs dient que vols ser nazi? Tu no saps el que dius.

Llavors es produeix una allau d’insults i amenaces del petit al gran. L’altre que mig s’hi torna. Nosaltres que intentem que la cosa no vagi a pitjor. Però hem d’esperar que passi el tsunami, ja que en directe és impossible aconseguir res. Aferrats amb les mans al cantó de la taula per no “naufragar”.

Finalment crida:

      - Nazi no, he dit ACI, Adaptació Curricular Individualitzada.

Alleugerits, ens tornem a mirar i aquest cop esclafim a riure. El moment de tensió ha quedat enrere.

El plat de cada dia

  

Al sortir de l’escola. Un dia cap a final de curs. No em dona mai temps ni de preguntar com ha anat. Surt disparat. Disparat verbalment, com gairebé sempre. Molts cops plorant de ràbia. La tristor queda amagada rere la ràbia, però també hi és.

-        

        M’he barallat amb “x” i “y” que es ficaven amb mi tota l’estona i m’han insultat dient que jo no podré estudiar a la universitat perquè soc retrasat, i jo no m’he pogut aguantar i els he donat una puntada i els he dit cabrons, fills de puta i maricons i llavors m’han pegat i m’han fet caure a terra i m’han donat una puntada a les costelles i em fa mal.

O be:

-        En els vestuaris m’han ruixat amb AXE els pantalons i han començat a riure dient que m’havia pixat. Ho he tocat i desprès m’he tocat els ulls i a classe em picaven molt. Mamà és verinós? Mamà, em puc morir? Mamà perquè em fan això?

I al dia següent:

-          Avui a gimnàstica m’imitaven corrent i jo els deia deixa’m, deixa’m. Llavors han començat a cridar fent burla DEIXA’M, DEIXA’M imitant-me un altre cop i sense parar de riure. Jo els he dit gilipolles i m’han pegat i jo també he donat un cop. Però jo no he començat, jo no començo mai, son ells que em provoquen. Però m'acaben renyant a mi.

A l'altre:
- Avui m'han donat una empenta i he xocat amb X i llavors s'ha posat a cridar com un boig - No, no, que l'he tocat i ara em contagiaré, em tornaré subnormal com ell! - i es tirava a terra i feia ganyotes i tots reien. Això no és una cosa graciosa, estava atrapat al cole i no podia marxar enlloc.

Jugar a detectius

Sempre intento aclarir com ha anat. Quina ha estat la seqüència temporal del que atropelladament ha vomitat. Intento fer alguna pregunta, però  no aconsegueixo ni acabar la frase. M’interromp, preguntant perquè li fan això, ell no vol ser agressiu,  procura passar estones sol, però no el deixen, el venen a buscar: al pati, al vestuari, al descans entre classes. Fins que explota.

Com si jo tingues la resposta. I sí la tinc, però no és una resposta que serveixi per res. Ni tan sols consola. Que hi ha nens que sols saben divertir-se a costa d’altres, que cerquen les seves víctimes entre els més indefensos, i que no actuen mai sols, van en parelles o en un petit grup que els escorta i en riu les agressions. I que punxen i escupen verí, fins que fan explotar a la seva víctima, per així tenir l’excusa perfecta per passar de l’atac i la burla verbals a l’atac físic, que és el l’únic que acaben veient els professors i per tant renyant tant a la víctima com als seus agressors, aconseguint així el darrer acte d’humiliació, ser posat en el mateix paquet que els conflictius a ulls dels altres. I els pocs amics, es mantenen al marge, o van deixant de ser-ho perquè, malauradament, allí on és ell sempre acaba havent-hi problemes.

No consola saber que no és res nou. És el mateix que va passar a l’altra escola. L’única diferencia és que a la primera varen trigar quatre anys en fer-se forts i atrevir-se a fer-li la vida insuportable, en canvi ara ja hi som a començaments del segon any.

Parlar amb els altres pares no funciona tret d'alguna excepció. Per molt respectuosos i amables que siguin, a l’hora de la veritat prefereixen que els seus fills facin els treballs amb un altre, convidin altres a les festes d’aniversari, comparteixin habitació amb altres quan marxen de colònies o pel crèdit de síntesi. Quan toca fer treball en grup i ell es queda sol, és el professor qui acaba imposant la seva companyia dins d’un grup, que no el rep precisament amb mostres d’entusiasme sino de resignació. La part del treball que li assignen, mai l'utilitzen, sempre hi ha algú del grup que la torna a fer. Mica en mica deixa d'aportar idees al treball en grup. A gimnàstica, quan els dos capitans trien un a un alternadament els membres del seu equip, ell sempre és el darrer en ser triat. Abans de començar ja es fan bromes i apostes a que l’equip on ell corre, o xuta o salta, segur que perdrà.

 

-        I desprès d’això com que em poso molt nerviós, no em puc concentrar a classe. No he escoltat, he fet molt mala lletra, no podia parar de fer tics i he fet els exercicis de matemàtiques contestant a sorts.

Dins del cotxe i en el trajecte a casa, es va calmant. Llavors li recordo que em sembla bé que m’expliqui les coses dolentes que li han passat a l’escola, però que desprès de cada cosa dolenta m’agradaria que també fos capaç d'explicar-ne una de bona.

-          I si no n’hi ha de bones, que ? – em contesta a vegades.  No m’ho puc inventar – afegeix.

Destrossada, callo.

Aprenent, sempre

No m’hi entretindré. Consisteix bàsicament en aguantar el que cau a casa i procurar que esquitxi lo mínim possible, prefereixo que caigui damunt meu, ja que sembla ser que soc qui millor suporta el xàfec. En algun lloc s’han d’alliberar els nervis, la ràbia, la frustració. I cap algú s’han de dirigir. Agafar-lo quan ja te mig cos i una cama per la finestra dient que no pot més i es vol llençar. Sort que ja no vivim a l’àtic de Barcelona, penso, del primer pis igual no farà tan mal si un dia no arribo a temps i sempre i quan no es llenci de cap. Doncs és fàcil imaginar com es fan els deures, la tranquil·litat a taula a l’hora de sopar. Mai hauria dit de mi mateixa que podia arribar a tenir tanta paciència. Però sempre penso que és ell qui ho passa pitjor.

Ciència-ficció i ciència

Doncs bé, això per fi s’ha acabat. I no han estat ni l’escola, ni els professors, ni els pares, ni les tutories, ni l’educació per la ciutadania, per molt que la majoria hi hagi posat bona voluntat. Un cop més ha estat la ciència.

Bé, i que sembla ser que ha ajudat força que el fill d’algun polític de renom tingui també una malaltia neurològica.  

Acaben d'inventar una pastilla que en prendre-la fa que durant una setmana un tingui els mateixos símptomes que una persona amb qualsevol malaltia. Actua per una mena d’hipnosi telepàtica – això és el que m’han dit – perquè cal que algú pronuncií tres cops en veu alta el nom de la persona a la que es vol “imitar” i que les dues estiguin a la mateixa sala. Al cap de mitja hora comença a fer efecte i llavors qui s’ha pres la pastilla te físicament i neurològicament els mateixos símptomes que l’altre, però sense sincronia, és a dir no es fan les coses al mateix moment. I transcorreguda una setmana, l’efecte desapareix. És absolutament innòcua, no te efectes secundaris, ni a curt ni a llarg termini.

Els metges recomanen als pares de fills malalts, i als seus germans, que en prenguin una per sentir-se, al menys un cop, com ells i poder així entendre’ls millor. Nosaltres ja ho hem fet. Podria escriure un llibre amb tot el que vaig sentir al llarg d’aquella  setmana. No ho oblidaré mai.

A les escoles més progressistes han decidit que també ho portaran a classe, si es que hi ha algun company que tingui alguna discapacitat i altres que se’n burlin. La proposta ha estat ben rebuda pel departament d’educació i de sanitat, i tot que hi ha hagut alguns pares que han protestat i alguns pocs que fins i tot han amenaçat en canviar el fill d’escola, la majoria ho han entès i ho han acceptat. Els mestres saben que la seva tasca serà més complicada durant un període. Però també estan segurs que un cop els nens i nenes visquin en la seva pell el que representa estar malalt, la seva actitud canviarà definitivament, esdevenint millors companys i més respectuosos amb els altres. I això sense cap dubte enriquirà la classe i farà que desapareguin per sempre molts dels problemes diaris amb els que els professors s’han d’enfrontar, fruit, la majoria, de la incomprensió i l’incapacitat de posar-se uns en el lloc d’altres.

Un pas més – de gegant -  en la educació en valors i en el respecte per la diferencia.

A la classe del meu fill han decidit que cada setmana hi haurà un nen o nena que prendrà la pastilla. Com que son trenta, vol dir que pràcticament durant tot el curs tindrà doncs un company fent-li costat en aquest llarg pelegrinatge. No es pot fer d’un altra manera, ja que és impensable tenir trenta nens junts tots amb la Síndrome de la Tourette, TDAH i Trastorn Obsessiu Compulsiu. Farien embogir als professors.

Li han demanat que faci una xerrada curta a classe explicant el que sentiran, la impotència davant tics de tota mena impossibles de controlar, la vergonya en fer-los, la por a les burles i a molestar e interrompre la concentració dels altres, els problemes per estar centrat i atendre les explicacions, la dificultat per estudiar, per llegir recordant i retenint lo après, els rituals complicats que el cervell ordena insistentment sense parar, fins que no es fan exactament com aquest indica, i un llarg etcètera. Per primer cop l’han escoltat amb silenci, amb respecte i amb una gran atenció. Es preparen pel que de aquí poc sentiran.

N’hi haurà que tindran tics vocals, determinades paraules, sons, crits, tos, o combinacions de paraules. Se’ls quedaran enganxades al cervell, i les hauran de dir tan si vols com si no, sobre tot en els moments menys adequats, en un concert, al cinema, per interrompre un altra conversa, durant un examen; cada pocs segons es veuran impel·lits a fer-ho. Com més protestin els altres, més ho hauran de fer. Altres cauran en rituals i hauran de tocar tots els plats i vasos de la taula, i potser també als que hi seuen al voltant, d’una forma i en un ordre determinat, abans de poder començar a menjar; fins i tot els pot passar que hagin de tocar les taules de la vora si van a un restaurant, o el cap de totes les persones que seuen a la filera del davant en el cinema. Al cine també sentiran l’impuls irresistible de posar-se de peu cada minut, escoltant com comencen a protestar els que seuen darrere, i llavors sentint encara més forta la necessitat d’aixecar-te. Saber que si vas en bicicleta i et diuen que agafis fort el manillar, les teves mans començaran immediata i temeràriament a soltar-lo cada pocs segons, si en els autos de xoc et recorden que no s’han de treure les mans fora, ho faràs sense parar quan en realitat no vols fer-ho i tan sols podràs parar si decideixes no tornar a pujar-hi mai més. Aixecar el cap bruscament cada pocs segons, per mirar directament al sol, cada cop que surts al carrer o vas en bici, encara que hagis caigut a terra més d’un cop totalment enlluernat, i hagin estat a punt d’atropellar-te, fins que et posen unes ulleres de sol ben fosques per no quedar-te cec. Voler escriure a classe i no poder, perquè cada cop que agafes amb les mans el llapis, el boli, les tisores, qualsevol cosa que tingui una lleugera punta, has de portar-la ràpidament fins l’ull, com si te la volguessis clavar, aturant-te a mil·límetres, tot i que saps que el risc és molt gran i que no sols depèn de tu, algú sense voler et pot donar un cop. Voler escriure i no poder agafar el llapis perquè et fa por, i veure com no pots prendre notes a classe i desprès no recordaràs la feina que han encomanat perquè el dèficit d’atenció i els esforços que fas per reduir els tics faran que ho oblidis al cap de pocs minuts. Voler llegir un llibre i no poder perquè cada dia l’hauries de tornar a començar, la historia t’atrapa en el moment, però desprès la oblides i el llibre mig obert no et mou a continuar-lo. I quan ja aprens a retenir una mica millor el que ha passat, llavors el coll et fa fer moviments bruscos amb el cap mirant a dreta i esquerra diversos cops seguits, i perds el punt cada quatre ratlles rellegit i tornant a rellegir el que acabes de llegir. No poder menjar amb forquilla pel mateix motiu pel que no pots agafar el llapis, fins que et posen unes ulleres que en realitat no necessites, sense graduar, per protegir-te de tu mateix. Modificar llavors el tic i amb la mateixa rapidesa amb la que amb una ma agafes el llapis per clavar-te’l a l’ull, amb l’altra aixeques la part inferior de les ulleres per poder arribar-hi. La desesperació en veure que, tot i que no t’importava portar ulleres, de fet ho agraïes, en realitat no ha servit de res. I com més t’espanta el que et diu l’oftalmòleg, més ganes tens de fer-ho i més difícil és parar. Oblidar les operacions de matemàtiques més elementals, i en mig d’una suma, multiplicació o divisió, oblidar el que portaves i haver de començar de nou. Intentar fer-ho molt ràpid per acabar abans de que soni el timbre interior que t’avisa de que s’ha acabat la concentració i que et despistaràs o faràs un nou tic, i llavors no ser capaç ni tan sols d’escriure les xifres alineades i per tant tot l’esforç de la operació feta no serveix de res, ja que has sumat desenes amb centenes. Sentir l’impuls d’haver de fer petons a tot el que toques, la taula, el llapis, l’estoig, la llibreta, el company que seu a la teva vora a classe, i saber que quan ja ho hagis petonejat tot, al cap de pocs minuts tornaràs a començar. No escoltar als que amb bona voluntat primer, i progressivament emprenyats més tard, t’ordenen que paris, doncs llavors encara es pitjor. Agafar el llapis per escriure i haver de fer-li quatre petons seguits abans de començar, i quan ja l’inclines i la mina està a punt de relliscar per la fulla, el cervell et diu que no has fet prou be els petons anteriors i que els has de tornar a fer, i així un cop i un altre. Escriure a tota llet aprofitant els curts intervals en que el cervell no et mana res. Ser incapaç d’entendre el que has escrit perquè és realment inintel·ligible. Haver de saltar cada quatre passos, literalment, amb les cames juntes i doblegant els genolls cap enrere. Cansa molt. Però poc desprès es torna encara més complicat, ja que en acabar el salt has de flexionar la cintura i amb el cap fer-te un peto als genolls. Cansa encara molt més. Però poc desprès és encara més difícil ja que ho has d’alternar amb uns altres quatre passos, en els que al acabar t’agenolles a i fas tres petons al terra, sobre tot si aquest està molt brut i saps que no és gens convenient fer-ho. En mig del partit de futbol amb el teu equip, encara que per fi t’hagin xutat la pilota i vegis com ve cap a tu, haver d’agenollar-te i fer petons al terra, amb la desesperació de tots els que veuen que l’equip contrari us roba la pilota. Saber que evitaran tornar-te-la a passar i que acabaràs deixant de jugar a futbol per molt que t’agradi. Haver d’insultar a tothom que veus, sobre tot als desconeguts que passen en bicicleta pel carrer, començant molt fluixet, encara que molt ràpid a dir: puta, puta, maricón, gilipollas, fill de puta i cabró, i anar-ho repetint cada cop més ràpid i més alt fins que es converteix en un crit a tot pulmó. Amb la sort de que aconsegueixes dir-ho tan ràpid que la majoria no arriben a distingir quines son les paraules que has pronunciat, o al menys dubten si ho han sentit be. En això tens sort, ja que, encara que no has aconseguit deixar de dir-ho, t’esforces amb èxit en dir-ho a tota llet.  I no poder compartir amb altres nens i nenes aquesta malaltia estranya, ja que l’únic cop que vas entrar a la web de l’associació per plantejar si hi volies anar, vas sortir incorporant al teu repertori tots els tics nous que vas veure als videos. Fruir d’un brevíssim període de descans molt de tant en quant, quan un tic s’acaba de cop i volta, alleugerit quan sents que l’impuls de fer-ho va disminuint i que probablement aquell tic quedarà desat en algun calaix del cervell, temporalment oblidat. I alhora que pots respirar amb tranquil·litat, estar mort de por perquè no saps quin serà el tic següent, si una repetició dels que ja has tingut  o una nova creació pitjor que totes les altres i més humiliant.

I tot i saber que es tracta d’una malaltia incurable, i a estones força limitant, procurar viure-ho amb bon humor, mantenint tenaçment il·lusions i projectes, conscient de que hi ha gent amb altres malalties que ho passen molt pitjor.

Sembla mentida

A mi em sorprèn, i evidentment respectem encara que nosaltres no som creients, que cada cop que sortim d’excursió i visitem una petita església romànica, s’agenolli en un banc a les primeres files, ajuntant les mans i romanent una bona estona en silenci i amb els ulls tancats. Una cop li vaig preguntar que pensava i em va contestar que estava resant i demanant coses a Deu. Vaig voler saber que demanava. Em va dir que demanava per tots els que estimava: salut pels avis i la tieta – que en realitat no és la seva tieta si no la meva - i que visquessin molts anys, i que també demanava per nosaltres i pel seu germà, que estiguéssim sempre bé i fóssim feliços. No em vaig poder estar de preguntar-li com és que no demanava per ell mateix i per la seva malaltia. Em va contestar, desconcertat per la meva ignorància, que només valia demanar pels altres, i que en qualsevol cas no tenia sentit demanar per la seva malaltia ja que sabia que era incurable. I va afegir, m’ha tocat i ja està.

L'experiment

Vaig prendre la pastilla i em va passar de tot. A banda dels tics i tocs, a estones em semblava estar empresonada dins d’un globus gruixut i semitransparent que es bellugava amb mi i em feia molt difícil escoltar als demès, el que deien, entendre’ls i observar el que passava al meu entorn sense deformacions. Era decebedorament frustrant; alhora tot adoptava un caire irreal que em feia desconfiar.

 
Des de llavors no sols l’estimo i l’ajudo. Ara admiro sense fissures aquesta persona tan valenta.

Epíleg

Han passat uns quants anys des que vaig escriure això. En tot l'escrit sols hi ha un element de ficció: la pastilla. Enrere han anat quedant moltes pors i moltes angoixes. De tots nosaltres. Acompanyar el creixement d’un fill que no encaixa en el motllo quan el mon s'ha dissenyat pels que sí ho fan, és complicat. Valorar lo que el fa especial enmig de l'adversitat no és gens senzill i lluitar amb la ràbia i la indignació interiors tampoc. Tenim ara un noi fort – i no sols físicament -,  alegre i optimista, que tot ho perdona i no guarda cap ressentiment. Jo no ho he aconseguit, hi ha alguns adults i als que no dirigeixo la paraula. Ell ajuda als altres i dedica temps com monitor de lleure a educar en valors i respecte a nens i nenes menors que ell i a alguns que tampoc no encaixen en el motllo. Sensible envers els que tenen problemes. Motivat pels estudis doncs per fi ha trobat allò que li agrada i on el comportament obsessiu s’ha encarrilat cap una autèntica passió pel que fa. Amb qualificacions excel·lents per primer cop a la vida. Fent pràctiques i treballs en grup on les seves aportacions són ben valorades. Ajudant als companys si acaba abans, doncs li demanen ajut o el professor li diu. Al reduir-se la tensió escolar els tics gairebé han desaparegut. Capaç de bellugar-se sol per la ciutat i, sense complexes, enfrontar-se al que calgui.   

Si he escrit aquest text és per animar a mares i pares; molts nens amb problemes d’aquests tipus milloren espectacularment amb els anys. Sempre, sempre des de la nostra paciència, entenent-los i acompanyant-los. Confiant en ells, perquè són bons, valents i forts. Nosaltres també hem de ser molt forts. I no hem de deixar que la nostra angoixa i la nostra frustració  - els pares no som perfectes, és inevitable sentir-se vençut sovint - es sumin a les que ells senten. No quedar-se tancats a casa. I encara que aquesta pastilla no existeixi, intentant posar-se sempre en el seu lloc i veure-ho tot com ho veuen ells.

Ànims!