L'endevina

Ajaguda. Assaborint indolent i abandonadament el sofà. Aferrada a la darrera paraula escoltada. Perduda la mirada. Jugant obsessiva a alterar l’ordre de les lletres. Barrant el pas a la fiblada contaminant - i a la llarga letal - directament injectada al cervell, de tot el que fent zapping ha desfilat davant seu. Lletania monòtona d’anuncis seguint el mateix ordre independentment del canal. Musiquetes que no diuen rés, però que si baixa la guàrdia s’instal·len a dins i retornen igual que una mala digestió. Avorriment. Informatius proporcionant un resum dels esdeveniments clau de la jornada, que fa estona ha llegit, comentat i debatut per Twitter i Facebook.

Comença a divagar amb el soroll apaigavat de les veus rerefons. Sempre emprant el passat. Fets relativament recents a l’àmbit local, més endarrerits a nivell internacional. Com anava la cosa? Ah si, les noticies viatjaven primer a peu, desprès a cavall - mític correu del tsar -, per cavalcar més tard a la velocitat de la llum sobre uns i zeros. La millora de la tecnologia al servei de la població, dels mitjans de comunicació – siguem precisos: al servei sobre tot dels propietaris d’aquests mitjans -. L’apogeu del directe.

Dins d’aquest context informatiu, reflexiona, qui pot fer un salt mes enllà i començar a avançar-se al moment, al temps? Com en algunes endevinalles ximpletes la pregunta conté la resposta: EL TEMPS.

Vaja, es cert, tothom es queda penjat mirant i escoltant la informació del temps. Fins i tot a casa, tot sopant amb la família i mantenint una, o a vegades diverses, discussions simultànies amb el televisor desgranant noticies com a música de fons. I quan comença el temps les converses moren i s’instal·la el silenci. A tots els canals succeeix el mateix, doncs el secret no es l’atractiu del presentador. Què és el que manté la gent enganxada a la cadira, al sofà, retenint la cullera a vessar de brou a mig camí fins a la boca, aconseguint espontàniament el silenci que instants abans suplicaven alguns sense èxit per poder escoltar altres parts de l’informatiu?

Que semblen bruixots que estiguin compartint un gran secret amb tu. Bé, en realitat amb els milions d’espectadors que com tu han callat per beure assedegats en les paraules de qui t’està avançant ara mateix, sí, avançant,  el futur.  De l’anàlisi d’unes dades, i mitjançant certes hipòtesis, s’estableix una teoria que molts no acaben d’entendre, que permet fer un pronòstic. Sense bola, sense esoterisme, de forma científica. El mateix nom ho diu: senyores i senyors – punts suspensius -  en breus instants i desprès de la publicitat  – es a dir més punts suspensius -  la predicció del temps. Ens preparen exactament igual que un mag prepara al seu públic per assistir, desconcertat i alhora meravellat, al que sembla un miracle.

Ensenyen unes quantes imatges fent un zoom invers, anant de lo local a lo global, amb mapes plens de corbes sinuoses de colorins que indiquen isòbares, temperatura i pressió, moviments del vent, precipitacions, anticiclons i turmentes, volcans en erupció, comptadors de llamps, terratrèmols i tsunamis, que tothom mira embadalit, i que tothom entén, o fa veure que entén, abduïts per les explicacions del prestidigitador. El que ha passat avui, - BÉ!- el que ens espera demà, -MILLOR!- passat demà, - FANTASTIC!-  i fins i tot d’aquí uns quants dies – INSUPERABLE!-. I si desprès no s’acaba de complir tampoc no passa res, ningú ho denuncia, ni se sent estafat. A més tothom pot contribuir enviant-hi imatges dels seus paisatges propers. Algunes es mostraran allí mateix, d’altres passaran a una web on seran visitades per tots els amants als que els tres minuts de l’espai els han sabut a poc i per tots aquells que, havent enviat una imatge, no l’han vist reproduïda en els seus televisors. Visquin les bruixes i els bruixots del temps!. Que fins i tot els truquen a la radio demanant un pronòstic exprés i a mida: d’aquí tres dies, a mitja tarda farem un sopar a l’aire lliure i en acabar una passejada a la llum de la lluna pel Montsec. Voldria saber si hi haurà núvols, si hem de dur roba d’abric. I transcorreguts uns segons de silenci – el silenci a la radio es aterridor – el que et diuen te el poder d’arreglar-te o espatllar-te el projecte.

Predicció, previsió, quines paraules. Els informants del temps esdevenen els nous profetes. Les conferencies que fan, els llibres de divulgació que escriuen, tot allò que toquen es converteix amb èxit segur.

De sobte ho veu clar. Cal remodelar els informatius de dalt a baix. També la resta de noticies mereixen encís i màgia. Representar corbes de temperatura: escalfament i refredament de les passions humanes davant dels diferents fets i conflictes. Analitzar cóm el que passa en una banda del mon escalfa els ànims, sols a nivell local, o escampa radiació “empàtica” des de l’epicentre, saltant fins i tot a altres continents. Estudiar com aquesta escalfor es propaga i en un moment determinat es tradueix en acció. Quin tipus d’acció es manifesta segons la temperatura assolida, quan triga en refredar-se i a quin ritme ho fa.

S’ha acabat això d’estar ajaguda assaborint indolent i abandonadament el sofà. D’una revolada s’aixeca i es llença a estudiar apassionada, i durant setmanes, el passat llunyà. Defineix un model i l’entrena, introduint les variables que ha definit com importants i que li permeten fer la seva “predicció”. Entre cometes perque el que ara prediu es quelcom que sap que ha succeït, a fi de comprovar la validesa de l’experiment. Ajusta uns quants valors, retoca algunes instruccions, elimina variables, n’afegeix d’altres, unes quantes èpsilon (n’hi dèiem “petita i menyspreable” a la universitat),  no van mai malament, i ho torna a provar fins quedar satisfeta.

I ja del tot llençada, defineix i ajusta altres models per la pressió dels governants, distingint entre dictadures i democràcia, la pressió exercida pels pobles segons protestes, manifestacions, revoltes, aldarulls i arribant fins a guerres civils, les corrents d’opinió d’altres països, les tempestes socials – aquí passa a l’inrevés que a la natura: si son locals son poc intenses, si s’escampen arreu la seva intensitat es molt superior –  els atacs terroristes, la violència de gènere,  les dictadures, l’independentisme, etc.

Finalment arriba el dia en que pensa que gairebé ho ha modelat tot. Però aquests fenòmens certament no son aliens els uns als altres, al igual que el tsunami produït per un terratrèmol a l’altra banda del mon, cal trobar les interrelacions, les variables creuades, i els models de comportament d’aquestes. S’hi abraona amb renovat entusiasme, compara, correla, deriva, integra, multiplica, per obtenir de forma refinada, el grau de correlació de tots els factors creuats.

Doncs funciona!

Un tímid i, de moment, encara solitari eureka?

Llavors ho automatitza i en fa l’ajust final, aconseguint que el programa es torni intel·ligent – una complexa xarxa neuronal - i aprengui d’ell mateix aplicant de forma automàtica les correccions que minimitzaran en tot moment l’error quadràtic mig de la predicció respecte al que realment ha passat. Tremolant d’emoció executa finalment l’ordre que posa el programa a predir el que encara no ha passat, sense fer-ne cap tipus de difusió. S’atrinxera a casa llegint tots els diaris per internet i els canals de noticies 24 hores, comprovant si les sortides que contínuament va generant l’ordinador, coincideixen o al menys s’assemblen, al que els mitjans difonen.

I tant com funciona!

Un, ara sí, exultant Eureka!

Amb un atrotinat portàtil connectat a Internet mitjançant una WiFi i més tard amb el clúster d’ordinadors que hi ha a la feina. Es més, si la base de dades històrica de la que es disposa no es gaire gran, fins i tot si no existeix i es parteix de zero, també funciona. En aquest cas, les primeres prediccions son errònies en un 50%, doncs es fan a cegues, però transcorregut poc temps, de l’ordre d’un parell de mesos, el programa ja encerta amb una probabilitat del 90%.  O sigui que ni tan sols cal emmagatzemar segles d’informació, que requeririen una memòria costosíssima, ha pogut comprovar que amb les traces comprimides dels darrers 10 anys s’obté un percentatge d’èxit superior al 99%. Sembla fins i tot més fiable que la predicció del temps.

Ho patenta.

Per acabar dissenya tota la interfície gràfica que el presentador haurà d’utilitzar, doncs basant-se tan sols en paraules i xifres l’espectador no quedarà ni molt menys captivat sinó més aviat estabornit. Mapamundis amb taques de color que canvien d’intensitat i de forma estenent-se o minvant fins a desaparèixer. Isolínies sinuoses que es tanquen sobre elles mateixes dibuixant formes capritxoses i marcant clarament els epicentres de l’esdeveniment i fins on repercutirà l’ona expansiva i amb quina intensitat.  Imatges planes o amb 3D, hologràfiques i amb volum. Paleta de colors suggerents i atractius, artificial arc de San Marti que quan apareix atrapa totes les mirades.

La bola del mon solcada de colors i ratlles que es desplacen per sobre de continents i països. La nova pitonissa amb la seva bola del futur que ja no es una bola sinó una pantalla plana.

Regala una primera versió executable, a mode de prova, a la cadena de televisió autonòmica del seu país, que ràpidament l’ajuda a crear una empresa per millorar, difondre i comercialitzar el producte.

Ja es poden preveure les vagues, les manifestacions, les revoltes, les protestes d’estudiants i treballadors, i quines seran  locals i quines s’escamparan a nivell nacional o internacional i quant temps trigaran a fer-ho.  Si els canvis de poder, desprès d’unes eleccions en algun país, tindran efecte en les eleccions que en un futur, més o menys proper, faran altres. Quant duraran, quina intensitat tindran, si s’arribarà a la violència.

Un allau de polítics, mitjans de comunicació, periodistes, sociòlegs, escoles, .... tothom el vol utilitzar.

I és justament llavors quan pateix per primer cop un atac d’apatia fulminant. Ella sempre tan entusiasta. Les seves certeses s’esmicolen i l’envaeixen tots els dubtes, morals, ètics, polítics, un garbull de tota mena.

Em va trucar un divendres al vespre amb veu escanyada. Si no fos perque no m’agrada emetre judicis amb poca informació, diria que estava morta de por pel que havia engegat. Jo acabava de veure des de un bar el telenotícies en el nou format sense saber que ella n’era l’autora. I he de reconèixer que m’havia impactat apreciar com el presentador no sols explicava el que havia passat sinó que es llençava, encara tímidament, a predir el que probablement succeiria a la vista dels fets ja ocorreguts.  En visualitzar els mapes llampants, les espirals acolorides, les converses es varen tornar murmuris que finalment es varen apagar.  S’havia aconseguit el que fins llavors em semblava impensable, que tothom romangués callat i expectant bevent de les explicacions metòdicament desgranades en el televisor.

Feia temps que no ens veiem. No vaig entendre res del que m’explicava amb neguit  i atropelladament des de el seu mòbil. I no era un problema de cobertura. Era més aviat un problema de coherència. No em va quedar cap dubte de que l’havia de anar a veure immediatament. I així ho vaig fer. I en escoltar-la i compartir les seves, d’altra banda ben raonades pors, vaig esdevenir primer confident i més tard maldestre company de viatge en totes les desgracies que se succeïren i que ens van forçar a fugir, contínuament perseguits, sense que encara ara pugui entreveure quan s’acabarà aquest malson.  Perquè a més, amb aquest maleit programa passa el mateix que amb les pitonisses, que no es poden auto predir el futur. Es difícil viure en un mon on tothom sap que passarà i tu vas a cegues.

Però aquesta es un altra enrevessada història que mereix espai i protagonisme per ella mateixa.