divendres, 15 de febrer del 2013

Cromos



Persones col·leccionant altres persones.
Com si fossin cromos
“Tengui”......”Falti”.
s’obliden dels que ja han enganxat.
encara que hagi costat molt aconseguir-los.
no tornen a mirar-los.
ni tan sols per recordar com els anhelaven quan encara no eren seus.

Passen ràpidament els fulls de l’àlbum.
veient tan sols els forats encara buits.
i tenen tanta presa per acabar la col·lecció!

Em pregunto per que.
Tan aviat estigui completa quedarà oblidada en un prestatge.
i començaran un altre àlbum.

Persones que sols mereixen ser cromos.
en les vides d’altres que són com elles.



- Estudies o treballes?
- Em dius el teu Facebook?

Aquestes no eren les preguntes que feia l’Albert.  Primer,  no li agradava caure en tòpics;  segon, aquesta no era la informació que cercava. A l’Albert li agradava començar la conversa amb:

- Feies alguna col·lecció de cromos quan eres petita?

No importava la col·lecció en sí, sinó l’actitud davant del fet de col·leccionar; si aquesta donava detalls precisos sobre la forma de relacionar-se afectivament de la interrogada. Vaja, això és justament el que intentava demostrar. És clar que per percebre-ho clarament no ni havia prou en mantenir una única i formal conversa, calia establir una relació més íntima – actuant sacrificadament de “conillet d’índies” en alguns casos - . Fins i tot a vegades parlar amb els amics del subjecte estudiat, amb l’habilitat suficient com perquè no s’empesquessin que tot plegat no era res més que això, un estudi.

Lo de la relació íntima no constituïa cap problema, l’Albert era un noi de físic agradable, de conversa entretinguda i amb recursos, que no feia fàstics a anar esbrinant el que volia alhora que ho compaginava amb estones de plaer no tan intel·lectual, per dir-ho d’alguna manera. Tampoc constituïa un entrebanc el fet de que per arribar a conclusions serioses, el seu tutor li hagués dit que calia estudiar com a mínim una població d’uns cent individus – aproximadament la meitat dones - . Encara que tenia curiositat per confirmar les seves teories, i un cert límit temporal per acabar el treball, tampoc no tenia massa pressa. S’ho estava passant francament bé.

L’Albert volia estudiar psicologia i estava fent el treball de recerca de batxillerat. El tema l’havia proposat ell. Segons la seva teoria hi havia una estreta relació entre la forma de col·leccionar cromos a la infància  i la manera d’establir relacions afectives a la adolescència. I per descomptat ho volia demostrar amb un treball de camp rigorós i exhaustiu.

També calia fer una classificació. La primera divisió: separar el grup dels que no havien col·leccionat mai cromos i el dels col·leccionistes. Els motius per no fer àlbums eren tan diversos que no es podia identificar cap tret distintiu dins d’aquest grup. No eren l’objectiu del seu treball. Respecte als col·leccionistes, n’hi havia els que s’iniciaven per decisió dels pares – que havien estat col·leccionistes o encara ho eren -  o per decisió pròpia. Del primer grup tan sols acceptava – pel treball – els que havien triat ells mateixos quin era l’àlbum que desitjaven fer. Si eren els pares els que havien triat, llavors l’estudi quedava invalidat. Es a dir la població de col·leccionistes quedava subdividia inicialment en dos grups: tema imposat – que descartava - , tema triat voluntàriament – les seves “rates de laboratori”.

Respostes de Laura

-       Sempre acabava l’àlbum.
-       Comprava un parell de sobres de cromos cada diumenge i els enganxava enseguida, els repetits els intercanviava a l’escola durant la setmana. Quan ja me’n quedaven pocs per acabar la col·lecció, anava els diumenges al mercat de Sant Antoni cercant els més difícils.
-      Al mercat acostumava a quedar-me enganxada a un altra col·lecció, i no parava d’insistir fins que els meus pares compraven el nou àlbum.
-   Suposo que ho pots dir així, m’obsessionaven els cromos que em faltaven, si. Dedicava molts esforços a aconseguir-los.
-      Els que ja tenia enganxats?. No, no els tornava a mirar mai, per què ho havia de fer, si ja els tenia?
-     Si els mirava un cop acabat l’àlbum?. Sols si en volia presumir o ensenyar-li a algun amic. Un cop acabat l’àlbum el que m’urgia era començar-ne immediatament un altre.
-     Quan obria l’àlbum i passava les pàgines, tan sols veia els “forats” pendents. Em sabia de memòria el nombre de cromos que faltaven de cada plana.
-       No ho sé, suposo que apilats en un prestatge, tard o d’hora la meva mare els devia llençar.

No cal dir que l’Albert va ser ràpidament col·leccionat per la Laura, que també col·leccionava persones amb molta insistència. Quan es fixava un objectiu, no parava fins aconseguir-ho i normalment ho feia ràpidament ja que era molt convincent en els seus arguments. Pràcticament va ser una aventura d’una tarda-nit. Un cop seduït no trigà gens en deixar-lo per un altre que immediatament li va cridar més l’atenció. Mai pensava en els sentiments dels que deixava enrere. No era el seu problema si s’havien fet il·lusions o esperaven quelcom més. A l’Albert li va fer una mica de mal, ja que la Laura era una noia divertida i atractiva, amb una conversa interessant i un xic esbojarrada. La seva vida afectiva semblava talment una cursa cercant un objectiu desconegut. El problema és que ni la Laura sabia quin era, ni tampoc es volia esforçar en esbrinar-ho.

El treball, però, avançava satisfactòriament.

Respostes de l’Irina

-          Si, sempre feia àlbums, tothom en feia a classe i jo no volia ser diferent.
-          No en vaig acabar mai cap.
-          Per que pel mig sempre sortia un altra col·lecció que m’agradava més i la començava.
-       A casa tenia muntanyes de cromos repetits. Algun cop els portava a l’escola per canviar perquè tothom ho feia. Com que no m’importava gaire acabar la col·lecció, acostumava a regalar els repetits als meus amics.
-          No mai vaig anar al mercat de Sant Antoni.
-          No sé on son els àlbums a  mig acabar, la meva mare els llençava.

L’Irina també canviava sovint de parella, tot i que no tan ràpid com la Laura, i era capaç de saltar d’una persona a un altra totalment diferent. Mai estava sola. Es deixava estimar amb facilitat i s’adaptava a qualsevol. No deia mai que no, però no s’implicava gaire i normalment no era ella qui prenia la iniciativa. Tenia força èxit, fins i tot amics amb els que ja havia sortit una temporada la tornaven a cercar si no hi havia ningú millor a la vista, per passar una bona estona. L’Albert i la Irina varen quedar durant un temps gairebé cada cap de setmana per anar junts al bar. Ella li va presentar totes les seves amistats i coneguts, i el volia acompanyar a tots llocs i a totes hores, amb un grau de familiaritat com si la seva relació hagués de durar per sempre més.  Però transcorregut un més, de mica en mica les seves sortides es van anar espaiant, va perdre l’interès, fins tornar-se més aviat trobades esporàdiques. L’Albert mai va acabar de saber que havia vist l’Irina en ell que l’atragués ni tampoc per quin motiu va anar canviant.

Començava a tenir material suficient i resultats força interessants, com per començar a redactar algunes parts del treball.

Respostes de Sonia

-       Si, vaig fer un àlbum de personatges de dibuixos animats que m’agradaven especialment. Si, tan sols un.
-         El vaig acabar canviant cromos sobre tot al mercat.
-   M’agradava molt mirar els cromos que ja tenia enganxats i veure com poc a poc l’anava completant. M’hi passava hores.
-         Quan l’havia acabat el mirava sovint, a vegades copiava alguns cromos que m’agradaven molt.
-         El guardava a l’habitació, era més que un llibre. Encara el tinc.

La Sonia i l’Albert també es varen liar, com a part del treball de camp – encara que aquests detalls no pensava explicar-los a l’informe final -. S’havia quedat penjada d’un noi amb el que havia sortit un parell de vegades feia temps. El problema és que al bellugar-se pels mateixos ambients, de tant en tant es trobaven i per tant ella no el podia oblidar. Era una noia un xic tímida i introvertida, amb la que al començament donava la sensació de que al parlar no expressava el que veritablement pensava per por a defraudar. Quan l’Albert la va conèixer li va caure bé, encara que li va fer llàstima, perquè el noi del que s’havia penjat en realitat no existia, era un producte de la seva imaginació. Era amable i molt fidel als seus amics, un petit nucli que a vegades la utilitzava. Li costava molt dir que no perque no voli a fer mal ni defraudar a ningú, i anava sortint amb diferents nois, en relacions més aviat curtes, i tot i així ella s’implicava sempre més que l’altre. La relació amb la Sonia va començar com a part de l’estudi, però en un moment donat l’Albert va creure que la podia rescatar del seu estat de nostàlgia gairebé permanent. No va ser així, i l’Albert va acabar la relació en comprovar que era ell el que s’anava contagiant d’una nostàlgia que li va semblar malaltissa. No podia evitar sentir-se contínuament comparat amb un somni.

Respostes de Marta

-            Si, gairebé cada any feia un àlbum.
-            Acabava l’àlbum canviant cromos amb els companys o al mercat.
-           Es clar que mirava els cromos que ja tenia enganxats. Alguns n’havia costat molt aconseguir-los.
-            Quan els havia acabat els mirava sovint, seguint tota la història.
-            Els guardava a l’habitació, tot i que al final acabaven en caixes a l’altell.
-            Amb els repetits que no havia pogut canviar inventava jocs de cartes i desprès hi jugava amb les meves amigues.

L’Albert i la Marta es varen fer amics. No es varen liar, tot i que a ell ja li hauria agradat – per acabar de confirmar alguna teoria del treball de recerca, és clar -. Ara que l’Albert estava molt ocupat redactant l’informe final, de tant en tant sortia a distreure’s amb la Marta i alguns altres amics. Sovint parlaven pel Facebook.

El treball va ser molt entretingut, ja que l’Albert va haver de trobar unes quantes Laures, Irines, Sonies i Martes per poder treure estadístiques. I com que ell abordava tots els projectes amb dedicació i entusiasme, s’hi va haver d’emprar a fons amb totes elles. I amb ells, és clar, que el 50% dels entrevistats varen ser nois amb perfils molt semblants a les quatre ja esmentades.

Va quedar un treball completíssim que va rebre moltes felicitacions.

Des de llavors a l’Albert li ha quedat el costum de preguntar, ja gairebé com una rutina,

- Quan eres petita feies alguna col·lecció de cromos?

a totes les persones que al llarg de la seva vida ha anat coneixent. I es descobreix sovint classificant-los i portant el recompte mental de la població.

Un altra Irina, ........vaja una Sonia,.......mira per on una Laura, hauré d’anar amb compte.

Si algun dia te parella, te clar que o pertany al grup de la Marta o al dels que mai han col·leccionat cromos, que per ell son els únics que continuen sent una gran incògnita.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada