La part daixonses i dallonses de la família, normal?

La família de la meva mare afegeix l’altre ingredient indispensable per fer una bona barreja. El dels catalans d’arrel i una certa solera, de la plana d’Urgell, amb estudis, benestants, minyona i cuinera i treballadors que els ajuden a fer produir les terres. Amb fills que duen a estudiar a internats – en aquella època era el que donava més prestigi – i on les filles a més aprenen a tocar el piano amb professor particular, assisteixen amb una certa regularitat a la temporada del Liceu, passegen per la Rambla Catalunya i comparteixen un pis de lloguer a l’Eixample on també hi ha incorporada un altra minyona.

El meu avi matern era el veterinari d’uns quants pobles, l’especialista de la comarca en parts d’eugues i vaques, als anys cinquanta ja feia inseminacions artificials a les vaques, i considerat el veterinari més ben vestit de Lleida (segons consta en document escrit is signat per l’inspector de veterinària).  A més tenia  uns quants trossos – on que jo recordi sembraven sobre tot alfals i panís - , corralines amb porcs, i algun be, cabres, gallines, conills, oques, cavalls, una somera i un ruc, un hort que donava de tot i una masia molt gran a les afores del poble – on vivien – amb un cobert a l’era, a uns dos-cents metres de distància, on es guardaven les bales empacades de palla i alfals, i a fora una muntanya de fems assecant-se a la que no teníem nassos – literalment – d’enfilar-mos.  

Allí es on passàvem el meu germà i jo, l’avia i la mare,  juntament amb el meu tiet que era l’hereu i la seva família,  els tres mesos d’estiu i la setmana santa. Hi vam anar fins que va morir l’avia i crec que no ens van tornar a dir que hi anéssim (maleïdes herències novament). Nadal no per que hi feia molt fred i a la plana sempre hi havia boira. El meu pare pujava els caps de setmana que podia doncs ell no tenia vacances o en tenia molt poques.

Era un paradís. Recordo fer porquets amb els melons petits que ens regalaven, clavant-los quatre bastonets per fer de potes i aquelles herbes recargolades de la vinya que eren la cua perfecta; anar a la bòvila a buscar totxos d’argila abans de coure, per fer figures de fang que al assecar-se sempre s’esquerdaven, el plaer de pastar fang i la seva olor en comptes de la plastilina que teníem a Barceona; anar amb tractor o amb la carreta pel camí de l’era i que el tiet ens feia brincar i els sis cosins rèiem i teníem por alhora de caure pel costat i que aquells rodotes ens xafessin; donar de menjar als porcs – els xiscles dels porcs quan els duen el menjar es un dels sons que no s’oblida - ; les pells dels conills enganxades a la paret del corral per que s’assequessin, mentre el conill penjava cap per avall – amb una nuesa que ofenia - allí mateix dessagnant-se gota a gota per l’ull que li havien buidat i fent estrebades que anaven minvant fins a convertir-se en tremolor (odiava la meva avia per fer-li això a un animal i ella reia perquè sabia que la carn de conill és una de les meves preferides); trepitjar l’alfals recent segat fruint del crec-crec que fan els branquillons, jugar a cuit i amagar entre el panís molt més alt que nosaltres, collir les cabelleres del panís per fer perruques a les  nines de drap que cosíem; banyar-nos a la sicla en un aigua que corria i era neta però mai era transparent perquè en fer dues passes el fang del fons l’enterbolia, la genial sensació del fang en els peus; recollir cargols i posar-los a la cargolera per més endavant menjar-los, criar cargols bovers observant com anaven fent forats a les fulles d’enciam, i com al empassar es veia el recorregut que feia lo verd dins seu al ser mig transparents, les curses de cargols – elogi de la paciència - ; posar-mos en fila la tieta i ruixar-mos amb vinagre per treure’ns la picor de la palla desprès d’haver estat escalant les bales amuntegades al cobert – jo crec que ho feia perquè el vinagre sobre les rascades feia tan mal, que per comparació la picor anterior no era res-; menjant a tothora el que ens queia a les mans: pomes i peres verdes directament collides dels arbres fins agafar mal de panxa, ametlles, avellanes i raïm d’emparrar que s’havia de collir ben d’hora o al vespre doncs sinó estava ple d’abelles; enfilant-se a la figuera – estava prohibit fer-ho, però la temptació era massa gran- per collir les figues més altes, fins que un cop es va trencar una branca i vam caure de mala manera dins la sicla que en aquell moment no duia aigua – deu n’hi do la costalada- ; fer refugis i cabanes amb fustes i canyes, soterrades i de tota mena; les batalles de grans contra petits, sempre guanyàvem els grans i compensava amb escreix el càstig que ens endúiem quan els petits ploraven; anar en bicicleta tot el dia d’un poble a l’altre – sense marxes, sense frens, sense llums - , passejar a la vora del canal cercant arrels de regalèssia prop les parets de casa la bruixa – a qui mai vaig veure- ; a comprar el pa, a buscar ous – que quan jo era petita sempre eren blancs i la meva mare m’explicava que a ella, de petita,  l’havien fet anat a pintar ous rossos de blanc perquè sinó la gent no els volia -; rentar la roba al safareig morta de por i mirant sempre amunt a les teranyines tan espesses i plenes de pols com les que anys més tard sortien a les pel·lícules d’Indiana Jones per veure si l’aranya es decidia a atacar-me; els núvols negres i baixos de les tempestes que cada dos per tres hi havia els vespres d’agost, carregades de llamps i trons, que tots pujàvem a mirar – uns embadalits i altres atemorits – des de el porxo del terrat. L’olor i el silenci just abans de la turmenta i la olor desprès de terra mullada. Sortir amb la cargolera tot just escampava a ficar-mos dins de tots els tolls amb les botes d’aigua, pitjant ben fort per esquitxar més i millor – i no cal dir per on passàvem al dia següent amb bicicleta, si es que quedava un glop d’aigua o fang que ens permetés embrutar-nos un xic més- . 

Deixar de tenir nom propi per passar a ser la filla de la Pepita de Cal xx.

Teníem una llibertat impensada per uns nens que la major part de l’any vivíem en un pis de l’Eixample de Barcelona. Llibertat excepte a l’hora de dinar, la migdiada i la missa dels diumenges. Al dinar, els nens no podíem parlar a taula, tan sols podien parlar els grans. L’únic que podíem demanar, aixecant la ma fins que el tiet ens donava torn de paraula, era si ens donaven permís per aixecar-nos en haver acabat. Eren normes del meu tiet, que s’ho manegava per dir “coi” o “recoi” a cada frase i darrere la porta del menjador tenia una “zurriaga” penjada amb que ens amenaçava si fèiem una mica de soroll. Mai la va fer anar que jo sàpiga. I desprès de dinar sols podíem anar a l’habitació o a una sala que hi havia a l’atrotinat pis de dalt i parlar baixet durant un parell d’hores. 

No ens deixaven sortir fora perque en aquella hora “passaven un gitanos amb uns carros i s’enduien tots els nens que veien fora de casa”, i no podíem fer soroll perque els grans feien migdiada. I així ens quedàvem els sis cosins, dins la frescor sota teulada dibuixant i pintant el que desprès penjaríem a les parets de la sala, o jugant a nines – amb la Jessica i la Nancy fins que un estiu la nostra cosina americana va venir amb una Barbie i tot es va espatllar - o cosint vestits per les nines, o mirant per la finestra si veiem passar la carreta dels gitanos, que mai no va aparèixer. La missa dels diumenges era un acte de presentació (i a vegades semblava una competició) en la que la mare ens lluïa davant la resta del poble, sabates de xarol, mitjonets curts i calats, vestit, llaços a les trenes del mateix color que el vestit, xaqueteta de perlé feta de ganxet per l’avia..... tampoc podíem córrer ni saltar. En acabar ens donaven un duro que gastàvem el dilluns a cal Queralt, sobre tot en xiclets. Em feia enveja veure com la meva cosina se’ls administrava per tota la setmana, mentre jo al cap d’un parell d’hores ja me’ls havia ficat tots a la boca i gairebé no podia mastegar. La meva cosina usava sovint el verb  “ficar”, que jo tenia totalment prohibit doncs la meva mare deia que era de la gent del “paral·lelo”, un barri del poble; en comptes havia de dir “posar”. A mi ficar-se en embolics, ficar la ma en un forat, ficar-se tots els xiclets a la boca, on t’has ficat? etc. em sonava a música celestial. Tampoc podia se’m podien encomanar els “no em tocos” o “ no em miros” (toquis i miris, miris i toquis), el guaita! quedava aprovat si no n’abusava . “On t’has fotut?” o “no n’has de fotre res“ no es podia dir ni de broma.  Els xiclets d’aquella època tot d’una perdien el gust, es tornaven dussos, i si feies un globus i et petava a la cara s’hi enganxava de mala manera.

Les visites a les golfes on es podia trobar de tot, bressols i cotxets de nen antics, rodes de brodar, joguines de llauna, nines – pepes les anomenava la meva mare – molt mudades i amb cares de porcellana, i baguls plens de robes antigues, que anaven des de corses, enaigües, camisons, calces brodades fins sota el genoll, armilles i camises de fil i coto gruixut, pantalons, americanes, vestits i cintes de raso de tacte molt suau per fer llaços de tots colors. Les obres de teatre que al vespre representàvem, on la meva cosina i jo – les grans – escrivíem l’argument i tots els diàlegs i cançons inventades, ens quedàvem els millors papers i vestuari de les golfes i dirigíem als petits. La millor, el musical de Bonnie and Clyde; la de Peter Pan i una de mariners i pirates no van sortir pas malament.

El berenar, una llesca de pa amb oli, sal i les dues preses de xocolata negra, que la meva tieta anava dosificant del cuarto de la cuina que feia de rebost, mentre nosaltres fèiem la cua. Qui badava no berenava. El pa amb vi i sucre dels diumenges era lo millor. Els badalls que a vegades ens preparaven si anàvem d’excursió – la paraula entrepà la vaig escoltar molts anys més tard - . No sé d’on ve l’expressió, però sempre he pensat que les dues llesques de pa eren tan gruixudes, que per menjar-lo s’havia d’obrir la boca al màxim – com quan es fa un badall -.

Els xarrupets de licor que a vegades ens donava l’avia en uns vasets de vidre molt petits que treia d’una habitació al fons – una mena de rebost ple de ganxos penjats del sostre – on teníem prohibit anar; l’escala interior i fosca que comunicava els dos pisos per dintre i que normalment estava tancada amb passadors a cada una de les portes d’accés i nosaltres ens esmunyíem quan els meus pares no miraven a visitar als cosins a baix. El cop que ens varem trobar la porta barrada i en tornar a pujar, també algú havia barrat la porta per la que acabàvem de baixar, i nosaltres cridant i els meus pares fent-se els sords per veure si ens espantàvem i no hi tornàvem mes.

Els llibres  i les revistes – selecciones del reader digest – que agafava de l’armari del lavabo – sí, encara que sembli estrany hi havia un armari enclastat molt gran i tot ple de prestatges i llibres a la vora de la pica del rentamans, i que no podia llegir mentre seia al vàter, doncs no era prudent deixar de controlar les aranyes de la pols que hi havia a les cantonades, no fos cas que decidissin atacar. M’aguantava les ganes d’anar a pixar i anar de ventre tot el que podia, tan sols per no haver d’afrontar aquell terror de l’animaló que resta encongit i paralitzat fent la seva feina, sabent que un enemic incomprensible i probablement despietat està al caure. Potser degut a això sempre he tingut uns problemes de restrenyiment considerables.

L’habitació gran i fosca que hi havia al pis de baix, a l’entrada del rebedor, amb un gran llit i cortines de vellut i que em varen explicar que era el llit per rebre el metge quan algú estava malalt i venia de visita a casa – això em va impressionar doncs a les altres cases que jo coneixia hi havia la sala d’estar i la sala de visites que els nens no trepitjàvem gairebé mai però en cap altre lloc he vist un llit de visites- .

Quan va morir el meu avi jo tenia dos anys, llavors la meva avia – que tenia un nom curiós, Magina, que no he escoltat mai més en una dona - va venir a viure amb nosaltres, a Barcelona, i la casa va quedar per l’hereu, el germà petit de ma mare. M’han dit que la meva avia mai va anomenar el seu marit pel nom, sempre pel cognom. A mi quan l’avia em feia confidències em parlava del meu avi “alsalsigui”, i durant molts anys em vaig pensar que aquest era el nom del meu avi. Sí, que passa? Magina ja em semblava estrany, doncs perquè no podia Magina estar casada amb Alsalsigui?. Per acabar-ho d’arreglar a la meva avia no li dèiem avia, ni Magina, li dèiem Mama Magina, en realitat tot junt mamamagina; hòstia, semblàvem tartamuts. La mamamagina cada dos per tres ens avisava que es casava amb un tal Dena i la meva mare la renyava; jo pensava que era perquè el tal Dena no devia ser gaire bona persona. Al poble vaig escoltar que el meu tiet es cagava en el Dena, vaja, que ni la meva mare ni el meu tiet estaven gens a favor de que la meva avia s’hi casés, i el meu tiet com que era malparlat – com m’havia dit la meva mare- ho havia deixat molt clar. Aquest era un tema privat en el que no vaig voler interferir, més endavant no va caldre, mecasondena!

La mamamagina feia unes coses molt estranyes: a casa, a Barcelona, quan la meva mare no mirava es girava d’esquenes i es treia la dentadura postissa i ens feia ganyotes al meu germà i a mi que ens espantàvem molt, dons li canviava completament la cara i semblava una de les bruixes dels contes. A vegades m’ensenyava les dents posades en un got d’aigua, totes les de dalt i baix, i em deia que a mi també em passaria quan em fes gran. Llavors quan venien visites a casa i em deien lo gran que estava, jo sortia corrents, en pic em donaven permís per marxar, cap al lavabo a mirar si les dents ja se’m començaven a bellugar.

Ens renyava si deixàvem una molleta de pa i ens recriminava que es notava que no havíem passat gana a la guerra. Sols sopava una llesca de pa i una taronja, dient que com que era vella i no podia ajudar, no volia ser cap gasto pels meus pares, que sinó la farien fora. Però a les nits s’aixecava i anava a la cuina a menjar compulsivament galetes maria, que la meva mare deixava “mig amagades”, es a dir, quasi a la vista darrere la porta. L’havia vist fer-ho molts cops, per tant suposo que ho devia fer cada nit. I si alguna vegada la meva mare preguntava qui s’havia menjat les galetes, ella deia ben prest que no havia sigut i ens les carregàvem meu germà i jo.  Davant això jo protestava moltíssim, perquè lo de competir amb el meu germà ja em semblava correcte, fins i tot assumia que a vegades els meus pares s’equivoquessin i em castiguessin quan no havia fet res. Però que la meva avia entrés en aquest joc i fos un trio a repartir càstigs, no em semblava gens just, perquè ella era una persona gran i els meus pares mai, mai li van donar la culpa. Ho vaig entendre quan la meva mare va venir un dia a l’habitació i em va explicar que ella també sabia que era l’avia la que es menjava les galetes que  deixava a la vista, i que la mamamagina estava malalta i tenia molt por que no l’estiméssim i la volguéssim fer fora perquè molta gent s’oblidava de les persones velles. I que per això ens renyava a nosaltres, ja que de tant en quant havia de fer el paper fent veure que notava que la capsa s’havia acabat, encara que sabia que no havíem fet res. I que ho havíem de mantenir en secret i cuidar l’avia. Em vaig quedar molt descansada i fins i tot algun cop em vaig autoacusar del robatori per protegir l’avia. Per no haver de mentir, de tant en quant jo també m’apuntava a pispar un parell o tres de galetes.

L’altra gran renyada que em feia la mamamagina era quan cosia i rematava, i encara em sobrava un trosset de fil. Llavors em deia novament que era una malgastadora i que Deu ajuntaria tots els trossets que hagués llençat al llarg de la meva vida i aquest es el temps que m’hauria d’estar al purgatori abans de poder anar al cel. L’equivalència temps-fil no em quedava gens clara i després d’haver-li escoltar dir lo mateix moltes vegades, haver-hi pensat molta estona i haver mirat en el llibre de matemàtiques sense trobar resposta, li vaig preguntar quants centímetres feien un any.  Se’n va anar directe cap a la meva mare per dir-li que ja ho podíem deixar córrer que no sortiria mai res bo de mi. 

La mamamagina explicava contes estranys que no trobava en els llibres ni les meves amigues coneixien, com “L’Hostal de la Pera”, que era cantant i anava de tres monges que hi anaven a dormir i en realitat eren tres lladres disfressats amb uns pistolons, ole olà. L’altre era el del “budellim, budellam que pel riu vas baixant”, d’una nena que la seva madrastra l’enviava a rentar budells al riu i en perdia un i llavors feia tot un viatge riu avall cercant-lo. Ni pomes, ni escombrar el terra, ni agulles de filar, aquí, mare meva!, rentaven budells. Imatge estimulant, la dels budells mig nets mig bruts tots estiregassats baixant per l’aigua i enredant-se entre les cames, que més d’un cop m’ha vingut al cap enmig d’un bany de riu. 

L’altra cosa que em posava nerviosa d’ella eren els daixonses i dallonses, paraules comodí que servien per a tot, però que si se’n abusava convertien el missatge en incomprensible; i la meva avia a mida que s’anava fent vella cada cop n’hi ficava més dins de la mateixa frase. Ajudar-la a buscar on havia deixat algun dallonses, sense tenir ni idea de que cercàvem, perquè tan podia ser les ulleres, com la radio, com el cabdell de llana, la manteta i ves a saber que, jo li anava ensenyant tot el que trobava i ella, amb una paciència que s’anava acabant em deia: no, no, daixonses no, dallonses!

Quan anàvem al poble a l’estiu, dormíem al pis de dalt que estava tancat durant la resta de l’any. Jo dormia en una habitació amb l’avia – que sols va tornar a dormir a la planta gran quan hi anava sola, mes o menys un cop l’any, doncs ja no n’era la mestressa -.  El meu germà petit dormia amb els pares. Els nostres llits eren molt baixets i plegables – es doblegaven en dos o tres trossos des de els peus, fins quedar amagats dins d’un armari antic. En canvi els dels meus pares i l’avia tenien capçal i peus de ferro, i eren molt grans i alts. A mi em costava molt dormir per quatre motius: em feien por les aranyes, em feien por els reflexes en el gran mirall ovalat de l’armari de fusta fosca, gairebé negra, que hi havia a l’habitació, em feia por la verge de Lourdes fosforescent que tenia la meva avia a la tauleta de nit, doncs feia una llum verdosa força espectral i que no semblava d’aquest mon, i finalment em feien por els roncs feixucs, forts i desiguals de l’avia, no, millor dit, el que em feia pànic era el silenci que hi havia entre dos roncs, un silenci espès on jo començava a contar, sempre atemorida de que la meva avia hagués deixat de respirar i s’hagués mort, doncs si a vegades sols podia contar fins a tres, altres cops arribava molt mes lluny i jo no sabia s’ m’havia d’aixecar a sacsejar-la. Potser degut a tot això sempre he tingut el son molt lleu, qualsevol sorollet em desperta, i a més em costa molt dormir i si em desperto no torno a dormir fins que llegint em cau el llibre de les mans. La meva avia patia d’asma i gairebé cada tarda li feien fumar un cigarrets prims i foscos fets d’unes herbes que feien una pudor terrible. Trobava molt exòtic veure a l’avia jaient de costat al llit i fent cercles i espirals de fum. Una setmana a l’any viatjava al balneari de Vallfogona a prendre les aigües, i nosaltres la dúiem i l’anàvem a buscar i ens hi quedàvem tot un dia. Estava ple de fonts amb aigües que tenien diferents propietats, però n’hi havia una en una gruta amb unes escales humides i relliscoses que feia una pudor d’ous podrits horrorosa, que em feia venir basques, i l’avia s’entestava en que l’havíem d’acompanyar el meu germà i jo, encara que ja sabia que no ens agradava gens i que fins i tot amb el nas tapat ens venien ganes de vomitar. No sols haviem de baixar, eh? també n'haviem de beure un vaset, sota la vigilància de l'avia.

Aquest era un d’aquells moments en que pensava que la meva avia era dolenta. En sortir ens comprava uns carquinyolis.

Eren quatre germans, tres noies i un noi, que es l’únic que ja ha mort. La meva mare es la tercera i l’única que no te estudis doncs va ser educada des de ben petita per tenir cura dels pares, com així va ser més endavant. La tieta gran es la més presumida de totes i la més intel·lectual. Es va casar amb un violinista i van emigrar a Amèrica on primer varen viure a Quito – em van dir que tenia una pantera de mascota però no en tinc cap prova- i finament ens van instal·lar a Birmingham, estat d’Alabama, on ell era el director de l’orquestra de cambra i ella mestra de castellà en una escola. Venien tots els estius i primer s’estaven amb nosaltres a Barcelona, fins que marxàvem al poble i ells també hi anaven però pocs dies.

M’ho passava molt be doncs la meva cosina americana sols tenia un any més que jo i era com tenir una germana un xic més gran i amb un accent estrany amb qui jugar. I portaven coses rares d’Amèrica on, segons ells, tot era millor, més gran, mes espectacular – sempre recordaré el primer cop que varem creuar l’Ebre, el meu germà i jo meravellats en veure un riu tan ample i ells comentant, sense mala fe, que allò era com el riuet de la vora de casa seva – i el mateix amb els arbres i les muntanyes. L’únic  problema que tenia el seu riuet es que probablement hi havia cocodrils i serps verinoses nedant-hi. I es cert, més endavant ho he comprovat, als Estats Units la naturalesa és espectacular, però a mi llavors em rebentaven aquestes opinions. Així doncs, el meu germà i jo devíem ser dels primers nens catalans que vàrem esmorzar Corn Flakes, torrar “mash melous” enfilats en una agulla de fer mitja, menjar entrepans de peanut butter amb melmelada de mores a sobre (amb lo bo que era el pa amb oli i sal), i hamburgueses fent-nos picar la carn a la carnisseria i afegint-hi damunt el pa bimbo torrat fulles d’enciam – perquè eren “crunchy” -  i rodanxes de cogombre en vinagre i ceba caramel·litzada i salsa de tomàquet – que anomenaven ketchup -, sopars a base d’ous batuts – crus!!!- i crispies – que eren “crispy” si no els deixaves estovar gaire i sino fastigosos – panotxes de panís senceres cuites amb mantega i sal i menjades rossegant com si fóssim esquirols, collarets de bijuteria per la nit de tots sants – que ells anomenaven Halloween -,  un dels primers assecadors de cabells d’us domèstic, amb una bossa de plàstic enorme que et posaves al cap, i de la que sortia un tub per on hi entrava l’aire calent, i una mena de pinces elèctriques per fer tirabuixons o be per estirar els cabells, que era molt més ràpid que la toga que em feia ma mare.

Si fins i tot vaig tenir una nina negra que tothom mirava quan la treia a passejar pel carrer amb la seva cadireta, i una capa impermeable vermella amb caputxa – no cal dir com m’anomenaven quan la portava a escola - que era reversible i que per l’altra banda era d’una lona blava amb lunars vermells molt grossos. Quan marxava, la tieta deixava a casa tot el que no li cabia a la maleta, que era molt doncs sempre estava comprant coses per endur-se. Crec que va contribuir a que les famílies d’Alabama coneguessin altres costums, espanyoles i catalanes. Un any es va endur un pessebre sencer amb pixaner – quan jo era petita a casa no es parlava del caganer, en  canvi el pixaner si doncs sempre el podies posar d’esquenes - , un altre vam recórrer esperitades tots els carrers de la Barcelona antiga per comprar una vaixella de ceràmica rústica catalana, cassoletes i olletes individuals per posar-hi sopa de ceba, crema catalana, etc.. L’any que vam viatjar “ por Campos de Castilla” la tieta no va parar recitar Machado en el cotxe i rellegir trossos del Quixot i del Cantar del Mio Cid, cosa que tenia molt mèrit doncs dins del Seat 1430 ens ficàvem els meus pares, el meu germà i jo, l’avia, la meva tia i la meva cosina. Havíem d’anar fent torns per veure a qui li tocava recolzar l’esquena al seient de darrere . A Toledo es va entestar en comprar una armadura i una espasa Tizona; un any va aprendre a ballar sardanes – va comprar un munt d’espardenyes – i desprès en feia ballar als seus alumnes al festival de fi de curs.

Com que la tieta es va quedar vídua massa aviat, quan la seva filla petita tenia set anys, crec que la va malcriar una mica i la va educar sobre tot per tenir èxit social; amb quinze anys quan li sortia un gra a la cara no volia sortir al carrer i es posava quantitat de cremes i maquillatge per dissimular-ho i necessitava, abans de sortir, que tots li diguessin que estava molt guapa. Jo la trobava molt guapa, sobre tot sense maquillatge. Del meu tiet tinc pocs records. Bàsicament que seia tranquil i afable, amb les cames creuades, escoltant tot el que ens explicava la seva dona. I també recordo que molts cops ens mirava jugar plegades, a la meva cosina i a mi, sense dir res, però semblava que li divertien els nostres plantejaments. A la meva cosina, sobre tot li agradava jugar a nines, amb la Barbie  i els seus vestits de lluir, i més endavant el que més li agradava eren els nois i les festes. Aquella nina va ser un enrenou, aquí van trigar molts anys en arribar. Quan li vaig demanar que si us plau la deixes a Barcelona si portava la maleta molt plena en tornar, no hi va haver manera. Jo llavors tenia una Nancy que em semblava una revolució en comparació amb totes les altres nines que havia tingut, que eren pensades per despertar l’instint maternal en les nenes; en canvi la Nancy era tota una senyoreta. Fins que vaig veure la Barbie. De cop i volta Nancy, rígida, grassoneta, amb una cara mig de nena i les sabatetes planes de xarol, no tenia res a fer comparada amb aquell maniquí de cos esvelt, cintura impossible i cames eternes, que es doblegava per tots cantons i podia adoptar qualsevol postura, amb aquells peus de ballarina que caminava de puntetes amb sabates de tacons.

La meva cosina del poble era just el contrari, no necessitava la opinió de ningú i si algú li deia alguna cosa que no li agradava, ella passava, no s’enfadava, tan sols deia: “ves”, “ja t’ho trobaràs”. I això feia por. Jo sempre estava enmig i havia de fer de pont i mediadora entre totes dues doncs no s’avenien gens ni mica. Tampoc és mèrit meu, ajudava que la primera part de les vacances les passava amb una, la darrera part sols amb l’altra i únicament al mig coincidíem les tres. I tres una xifra delicada. Per que us feu una idea, mentre les dues d’aquí somiàvem en ser metges o mestres en un país llunya i per nens pobres, sense cobrar cap sou ja que posant una guardiola molt grossa a la porta de la casa ja n’hi hauria prou amb els diners que la gent hi ficaria, la nostra cosina americana deia que ella de gran el que volia ser era milionària, i jo m’empipava molt perquè això no era cap professió ni indicava cap estudis, a lo qual ella replicava que no importava, doncs el que volia dir en realitat es que es volia casar amb un noi guapo i ric.  Jo m’esverava i hi discutia sense arribar enlloc – la passió per discutir es un altra de les coses que he heretat del meu pare - , en canvi la meva altra cosina tan sols li deia, doncs ja t’ho trobaràs. Lo del “ves” era tot un art, aconseguir dir ves gairebé a cada frase tenia molt mèrit.

Els cosins també compartíem una paraula màgica “sermus”, qui primer la deia tenia el dret de triar. Per exemple si sols hi havia una pera i algú deia ben ràpid “sermus la pera per mi!”, ja no es discutia, millor dit, indiscutiblement la pera era per ell.

A la tieta Francina jo l’anomenava carinyosament l’huracà Francina” doncs cada any arribava carregada de projectes i ens arrossegava a tots, tan si vols com si no, a participar-hi. Així en diferents estius vaig aprendre a fer mitja, ganxet, a ballar sardanes, a fer repujats d’estany per folrar tota mena de capses i andròmines (molts d’ells avui els anomenaríem “pongos”), a fer tota mena de collarets i braçalets de bijuteria, a “redecorar” vells jerseis personalitzant-los cosint-hi pedretes i perles (falses) tot fent flors, a fer punt de creu i brodar amb roba de sac per fer estovalles “mallorquines”, a pintar ceràmica, i un llarg etcètera. I a tot això s’hi havia de sumar la cuina. Venia amb un llibre de receptes americanes, motllos per prendre les mides (spoons i cups i mitjos spoons i cups que aquí sonaven a xines) i moltes tardes les passàvem a la cuina fent cakes, pancakes i cookies que estaven molt bons i que en realitat eren pastissos i galetes. Encara tinc el llibre i sovint l’utilitzo.  Crec que gràcies a aquestes tardes d’estiu cuinant (la cuina plena de dones, l’avia, la tieta, la mare, la meva cosina i jo), he heretat no sols els cups i els spoons sinó la afició a fer pastissos i a la cuina en general, que molta gent de la meva edat no té.

Desprès ve la meva tieta preferida, la tieta Chin (encara que es diu Maria), amb la que  he passat molt temps i encara ens veiem gairebé cada setmana. Va ser mestra meva de petita i es sense cap dubte la persona amb més imaginació que he trobat mai. Ens explicava uns contes inventats, o potser llegits d’algun llibre, que ella transformava amb tant de misteri que a classe tothom callava i feia un bot a la cadira quan sonava el timbre i el conte encara no havia acabat. En el pati no parlàvem d’altra cosa que de com acabaria aquella historia, cosa que no descobriríem fins a la classe de la setmana vinent, si ens havíem portat bé. Escoltar-la recitant “Huuuuuye luuuna, luna, luna...si vinieran los gitanos, harían con tu corazón collares i anillos blancos”, o el romance de la loba parda, amb els gossos que la van perseguir siete leguas per matar-la, o l’explicació de com Hoichi, el desorejado va perdre les orelles doncs va sentir les veus dels morts parlant – sí, a finals dels seixanta la meva tia ens explicava contes de mitologia japonesa a classe, escoltar com el pobre Kai amb el trosset de mirall clavat al cor segueix a la malvada reina de les neus que se l’enduu al seu palau – em subjugava el personatge de la reina, sens dubte és la meva dolenta preferida – era traslladar-se per mitjà de la seva veu perfectament modulada, fora del temps, a un altre lloc, i viure-hi un història diferent.

Jo creia fermament que era una fada amagada entre els humans i que tenia una vareta màgica guardada en una caixa molt bonica, allargada i plena de dibuixos xinesos amb tinta negra sobre un fons entre iridiscent i daurat, que m’ensenyava però que no em va deixar obrir mai. Em va explicar el secret per entrar dins de les boletes de colors viatgeres que duen els somnis, i poder triar el que somiaràs, i funcionava. El que no he pogut provar – ho vaig intentar un cop i els meus pares em van castigar – és el sistema per anar a visitar els palaus sota el mar on viuen les sirenes. La tieta em va dir que si amb els peus descalços sobre la sorra i ben a prop d’on arriben les onades, dibuixava amb un ganivet el contorn dels dos peus junts, queda una forma de cor a la sorra, que és l’anima. Llavors pots endinsar-te a l’aigua i anar tan lluny com vulguis sense por d’ofegar-te, perquè ja no tens anima. Jo a la tieta la recordo tota cerimoniosa asseguda a la taula de mestra amb la seva bossa gran i de pell negra dels contes.  El silenci espès que es produïa a classe quan hi ficava la mà, treia un llibre, el mirava amb les ulleres que havien relliscat fins a la punta del nas, bellugava el cap com dient que no, ens mirava a la classe per sobre de les ulleres i sospirava abans de dir-nos que li semblava que la bossa s’havia equivocat ja que aquell conte feia massa por i a la nit no dormiríem. I  la classe que unànimement implorava, si us plau, si us plau, aquest. I ella insistia un segon cop que no ens agradaria, que era un conte tan terrible que no el podríem ni explicar als nostres pares, i que tota la vida algun dels personatges ens perseguiria en malsons. I totes a una insistíem que volíem aquell i cap altre, que aquell era el conte justament havíem esperat. I llavors amb cara de resignació guardava el llibre a la bossa, ens feia prometre que no ho explicaríem a ningú, i transcorregut els minuts de silenci que anticipen una bona historia, sospirava i començava a narrar.

Quan tornaven de viatge amb el seu home, doncs a tots dos els agradava agafar el cotxe i marxar sense rumb, dormint-hi a dins, i ens explicava les aventures, misteris i perills que havien afrontat, fins i tot el seu home es quedava mut, i sols comentava que al escoltar-la a ella li semblava que havien estat fent dos viatges diferents. Encara ara li posa tanta imaginació a la vida, que encara que visqui sola i tingui noranta tres anys passa unes aventures sense sortir de casa, que molts ja voldrien haver viscut. D’aquesta tieta s’expliquen moltes anècdotes al poble, perquè era la nena que portava l’etiqueta de entremaliada, dolenta i xicotot. Per exemple, que no va voler fer un peto al nen Jesús del naixement quan tot el poble feia cua;  quan li va tocar la van intentar obligar i va cridar que no volia perquè “que no veieu que quan m’ajupi a fer-li un peto aquest em clavarà una puntada”. A ella era l’única que no li feien estrenar vestit per Pasqua, total, al cap de poc estaria brut, rebregat i estripat. 

També expliquen que un cop, mentre les seves dues germanes tenien unes amiguetes convidades a berenar i seien totes mudades al sofà i les butaques, va entrar des de el carrer saltant per la finestra amb la cara pintada de fang, un mocador de pirata al cap, i un ganivet a la boca cridant que havia vingut a segrestar-les o a matar-les; i sí, una mica més i les mata de l’ensurt. També li agradava amagar-se sota el llit de alguna de les seves germanes, amb una gerra d’aigua freda i amb la ma dins de la gerra per refredar-se-la. Quan la seva germana ja s’havia tret les mitges, posat el camisó i seia al llit, llavors amb la mà ben glaçada li agarrava un turmell. Per morir-se. Amb els meus fills he pogut comprovar que aquesta atracció que jo sentia envers la tieta i el seu univers màgic, s’estén a tots els infants. La meva tieta ha estat la seva millor companya de jocs quan eren petits, la seva confident, s’han passat hores asseguts al llit explicant-se histories fantàstiques, volant amb naus a mons desconeguts, i compartint secrets que sols han estats seus.

I aquí teniu narrades a correcuita les meves arrels i algunes poques anècdotes del bagul familiar. No sé si haurà quedat com el gelat Comtessa, probablement li manqui alguna capa. També ha anat variant el meu propòsit inicial, que era, si es que ho recordeu, anar preparant-me el camí per fer un aterratge com cal dins del mon de la política. Al final aquests escrits han estat una part molt important d’aquestes festes de Nadal, doncs he anat llegit els trossos a mida que els escrivia als meus pares i a la meva tieta, convidats a passar les festes a casa. I han servit d’excusa per riure, recordar i enfilar-se no en el mon de la política sinó en el de la infància, que a voltes sembla que queda tan lluny quan en realitat el portem sempre amb nosaltres, i és dona la ma amb la vellesa tancant el cercle perfecte que ha estat una vida.  Casondena! Ves si he omplert fulls i encara no he ficat res de la meva mare ni de com es van conèixer los meus pares. En avançada us confessaré un daixonses: recoi! la meva mare és, juntament amb el meu pare, la persona més bona que conec.