Records del Traver, Cingles de Bertí

Un dels millors caps d’any que recordo el vaig passar al Traver, una masia mig enrunada, llogada entre uns quants, en un indret de bellesa incomparable, dalt dels Cingles de Bertí.

Durant el darrer dia de l’any cada un de nosaltres va reflexionar sobre tot allò que volia deixar enrere i sobre els bons propòsits que volíem complir al llarg del vinent. Cadascú va escriure en dos fulls de paper aquestes conclusions, que simbòlicament vàrem anomenar “mal rotllos” i “bons rotllos”.   I una mica abans de mitjanit vàrem sortir en estricta processó i amb percussió casolana (olles, culleres, tapadores, etc.)  il·luminats únicament per la lluna, pel camí dels cingles fins un lloc amb una timba espectacular. I allí amb acompanyament de “timbal” cada un cridava a tota potencia: Mals rotllos cingle avall! I llençava el paper enrotllat cap a les profunditats.  En acabar vàrem lligar tots els bons rotllos en un globus d’aire calent i el vam enlairar guaitant com s’allunyava. No es va allunyar gaire perquè vàrem apagar la flama per precaució i es va desinflar ràpidament.  I vam tornar a celebrar-ho fins a la matinada a l’era del Traver. Va ser una nit simbòlicament bellíssima. Inoblidable.

Amb els anys m’adono que el que vam fer no va ser gens ecològic – llençar papers, encara que fossin petits i pocs - , i que en realitat va ser una autèntica bogeria, hauríem pogut provocar un desastre si no haguéssim pensat en apagar el globus,  i aquest amb la seva flama hagués anat a parar enmig dels arbres.

El Traver era el nostre indret de pau, un refugi. Els divendres anava a la universitat amb la motxilla preparada i en acabar les classes de Televisió passades les nou de la nit (sempre tenia la sensació que el professor començava a explicar el conceptes interessants quan faltaven cinc minuts per acabar, i a les nou semblava que no tenia pressa per deixar-nos anar), sortíem corrents per no perdre el darrer tren a Vic, en Marius, en Josep Maria, en Toni i jo. A vegades també venien en Bep i en Pep, el Pau i la Maite. 

Baixàvem al  Figaró i, creuant les vies, ens enfilàvem primer per una carretera estreta amb algun casalot espectral de contorn imponent. Aviat trencàvem muntanya amunt en mig dels arbres, totalment a les fosques fins que emergíem dalt dels cingles i la llum de la lluna – si ni havia – ens enlluernava.  Llavors la pista, intransitable pels vehicles, discorria per dalt i anava mica en mica guanyant alçada. La pàl·lida blancor que ressaltava les pedres del camí, la majestuosa solitud que ens envoltava, el silenci que nosaltres respectàvem i en el que ens agradava endinsar-nos, les ombres quasi inexistents, feien que el recorregut sembles formar part d’un somni, els sentits desperts i atents a la bellesa del caminant nocturn. Alhora, aquest transcórrer per dalt dels cingles ens allunyava, no sols física sinó també mentalment, del que feia poques hores centrava la nostra atenció. 

S’acabava el cingle i venia un altiplà, on després de deixar un mas enrere i caminar encara uns vint minuts arribaven al nostre santuari particular, El Traver. Tot plegat una caminada d’una hora i mitja o dues, depenent de si hi havia lluna o no, i també de si el cel estava serè o per contra plovia o, excepcionalment, nevava. Es clar que podíem pujar amb lots, o fins i tot amb cotxe fins Puiggraciós i escurçar el trajecte en una hora, però llavors no era el mateix; sols ho vàrem fer algun cop excepcional perquè calia dur càrrega pesant. Tothom mirava al Montseny o a la Mola, els Cingles eren solitaris, el nostre paradís particular, per això tant m’agradaven. 

Hi ha un llibre que descriu molt bé aquella zona, i que es considera una de les primers novel·les del modernisme català: els sots feréstecs de Raimon Casellas.

El Traver era una masia indescriptiblement màgica, enclavada en un lloc igualment ple de màgia. Des de l’era enrajolada que hi havia davant de la portalada es veien les llums de la Garriga i fins i tot del Tibidabo. Seure a l'era, amb les rajoles encara calentes i el sol davallant. Seure a l'era, en plena nit i a tocar dels estels. El sol del capvespre acaronava la casa quan a la vall ja dominaven les ombres. Rere la porta s’entrava en un pati interior on a la banda dreta hi ha havia un parell d’estables. La balconada del primer pis també donava en aquest pati. 

A dins sols podíem trepitjar la cuina de la planta baixa, on hi havia una bona llar de foc i una habitació que quedava just a sobre d’aquesta. La resta tenia la teulada enfonsada o el terra en massa mal estat. Tot ho cuinàvem a la llar de foc, el menjar l’havíem de penjar en ganxos dels sostre doncs sinó els ratolins se’l menjaven. De fet als vespres no ens separàvem de la llar de foc, gairebé ficats a dins, doncs el fred a l’hivern era impressionant i algun vidre de la petita finestra estava trencat. Mes d’un hi havia rostit els mitjons. 

En Marius havia descobert un petit forat a la paret del fons de la llar de foc que donava al pati i des de allí, amb un spray d'insecticida, feiem brollar unes flamarades blaves espectaculars al parell de troncs que mansament es rostien. Ens petàvem de riure escoltant els crits de sorpresa dels companys que s’havien quedat a dins i ja sota l’efecte dels licors d’herbes que el mateix Mario feia, i sovint havent compartit uns quants canutos de maria, al·lucinaven amb el foc. Uns ho havien vist, uns altres no, els que ho havien vist ho explicaven, els altres no s’ho creien i reien, els testimonis intentaven fer una explicació lo més detallada possible del que havien vist, tenint en compte el seu estat, i els altres intentaven escoltar posant cara seriosa i prometent prestar atenció per si tornava a passar. I el Marius i jo o qui fos partícep del secret, havíem de sortir corrents doncs no ens podíem aguantar les rialles. Quan ens controlàvem, llavors ho tornàvem a fer i tot tornava a començar. En el quarto de dalt dormíem, sobre uns matalassos que algú havia arreplegat. Els ratolins no entraven en aquella habitació dons el pastor hi guardava sacs de gra pel ramat i hi havia posat una porta ben robusta que tancava bé.

Durant el dia, en canvi, no paràvem a dins, passejar, vagarejar, dormitar al sol el que al llarg de la nit, el fred i la conversa no ens havia permès, anar a visitar la cova, seguir corriols, buscar herbes aromàtiques per fer licor, colònia, etc. Amb total llibertat, cadascú feia el que volia. Excepte anar buscar aigua al pou, que quedava un xic lluny seguint un corriol ple de bardisses punxents - que en Josep Maria una nit va tastar - , i agafar llenya pel foc de nit, que eren tasques comuns, la resta s’improvisava.

La cova que hi havia a prop del Traver era llarga i s’estrenyia cada cop més, amb algun pas una mica delicat, descendent amb uns quants revolts fins acabar en una sala més gran on set o vuit persones podien estar-hi. Una vegada, quan érem a dins, en Pau ens va proposar restar callats per escoltar el silenci absolut, i uns minuts després a tots ens havia canviat l’estat d’ànim. Llavors ens va proposar tancar les lots per percebre també la foscor absoluta i tots ho vàrem fer. En mig de la foscor algú va proposar sortir de la cova en silenci i a les fosques i a tots ens va semblar una molt bona idea. A les fosques sí, en silenci va ser impossible, cada dos per tres s’escoltava el cop i el xiscle en colpejar-se be al sostre be a les parets. Fins que vam aprendre a trobar-nos les mans en filera per ensenyar-nos els uns als altres pel tacte aquells punts que representaven un perill. Així, un passeig que era d’uns deu minuts, va acabar convertit en una aventura de varies hores de la que tots vam sortir adolorits, enfarinats de cap a peus (les parets eren de guix) i convençuts de que havíem compartit sentiments i sensacions especials.

Per acabar vull parlar del Marius, l’anima del Traver. Va organitzar la neteja de la cisterna de la casa, hi va posar una bomba per pujar l’aigua des de el pou. Va instal·lar una bicicleta vella que va convertir en estàtica en la que tots pedalant per torns carregàvem una bateria per donar electricitat suficient a la bomba. Va arreglar trossos de la teulada, fins que un dia va caure de mala manera i es va trencar uns quants ossos que el varen deixar sense poder caminar molts mesos i després una temporada coix. El Marius va organitzar sessions de cinema del Traver a l’aire lliure, de cuina de natura, de fabricació d’instruments musicals naturals, fe fer licors i colònies, concerts de música amb instruments naturals, calçotades, tallers literaris sota la lluna plena, de cuina medieval (hi vam coure un porc sencer dins del forn de pedra que hi havia a la casa, va trigar tot un dia), hi vam tenir el nostre Woodstock.....a algunes d’aquestes jornades s’hi presentaven més de cinquanta persones. 



La casa del Traver es va perdre quan el propietari no va voler renovar el contracte, en veure que la casa anava prenent forma i que tenia possibilitats, va pensar en muntar-hi un allotjament de turisme rural, projecte que crec que mai no va tirar endavant. I allí s’ha quedat aquell mas tan bell i les seves pedres, que si parlessin podrien explicar tantes sorpreses i il·lusions viscudes en una època en que per gairebé tothom restava com un mas abandonat.

No hi he tornat.

(La primera foto és el Traver. L'altra foto que surt es el Clascar)