Una familia, normal?

Durant el període de campanya d’unes eleccions catalanes, les de 2010, vaig veure un presentador de televisió fent cinc cèntims d’un llibre, tot just “sortit del forn”, que narrava la infància i peripècies d’alguns candidats al govern de la Generalitat. 

Commovedor.

A banda d’intel·ligents, precoços somiadors idealistes amb vocació de servei, treballadors incansables i abnegats que es creixen davant de l’adversitat, el llibre permetia descobrir que tots, absolutament tots, eren unes persones bones i sacrificades.  El que menys, havia criat i educat germans, altres s’havien fet càrrec de parents desvalguts, algun narrava les dificultats que havia trobat en ser fill d’immigrants.  

Un llibre així tranquil·litza. Hauria estat un honor ser governat per qualsevol d’ells, fins i tot al marge de les seves idees polítiques. A hores d’ara, ja he comprovat que en molts casos hi ha més distància entre el que et prometen i el que desprès realment fan, que no pas entre els diferents colors i banderoles.

Lo cert és que el llibre m’ha fet pensar en els meus. I de sobte m’han vingut unes ganes tremendes de fer un resum de fets destacats del bagul familiar. Aviso, serà terriblement parcial doncs sols penso narrar el que he viscut i les anècdotes que m’han explicat des que era petita, probablement deformades amb els anys, primer pel narrador i ara per qui ho transcriu.  No he volgut fer  cap cerca per obtenir un grau d’objectivitat major, ni entrevistar altres personatges. Dit i fet. Tinc presa. A la merda, doncs, amb la imparcialitat.  Si surt bé, qui sap, potser d’aquí uns quants anys podré dedicar-me a la política, encara que vagi coixa de padrins i no hagi crescut a l’ombra de ningú.

Tinc clar que la clau de l’èxit és aconseguir un resum tendre, que commogui, equilibradament dolç i amarg, amb capes d’aquella senzillesa que crea complicitat, farcides de serenor i optimisme enfront de qualsevol fet advers, i recobertes d’humor i bon rotllo. Vaja, que aquesta història semblarà l’anunci d’un gelat Comtessa: capes i capes de deliciós gelat de nata, separades per cruixent de xocolata negra i recobertes de caramel. Espero que aquesta introducció hagi creat tantes expectatives com saliva em produïa aquell anunci.

Comencem.

Per part de pare.

Què puc dir del meu pare?

Què ja ha complert 93 anys?

Què per respecte és qui primer serveixo a taula, encara que ara menja com un pardalet?

 Què l’he de vigilar a les postres, doncs sempre agafa la fruita més picada per deixar les més bones als meus fills?

Que aquest matí desprès de llençar la brossa, ha obert la bossa d’escombraries neta i a dins hi ha ficat el cubell?

Família nombrosa: quatre germans i dos germanastres; sols dos són vius. L’avi es va quedar vidu molt aviat, amb un fill i una filla petits, i es va tornar a casar. El meu pare és el fill gran d’aquest segon matrimoni; darrere venen dues noies i el petit. No vaig conèixer l’avi doncs va morir als cinquanta anys. Sé que era mestre d’un poble molt petit de la província d’Osca, a prop de Graus, que no anomenaré per mantenir un cert anonimat. M’han explicat que era una persona tranquil·la, que li agradaven molt els nens, i que com entreteniment feia gàbies d’ocells amb filigranes de marqueteria. 

La meva avia paterna, a la que sempre vaig anomenar “l’abulita” era tot un caràcter, pur nervi: xerraire, inquieta, bellugadissa, i terriblement manaire. M’imagino que fer anar endavant una família amb sis fills, durant la guerra i la postguerra, amb el sou escàs d’un mestre, no era tasca fàcil. Als anys vint el mestre era una figura molt respectada, sobre tot als pobles petits. Tots li confiaven els fills per que aprenguessin a llegir i escriure, a fer números, nocions de geografia i història així com normes de bon comportament. En altres aspectes però, el mestre era el més inútil del poble i una de les persones més dependents, doncs no tenia terres, ni bestiar, ni tan sols una casa pròpia. El mestre vivia a la casa del mestre, una petita construcció adossada a l’escola, amb un tros per fer-hi un hortet i criar alguns conills i gallines, si es que en sabia.

Així i tot la meva avia se’n sortia, i fins convidava a taula a algun dels sense sostre de pas pel poble, amb l’esperit generós de compartir el bens que Deu els havia donat. Encara la recordo explicant-nos tota ofesa que un cop, un d’aquests convidats va trobar la sopa aigualida i sosa, i va protestar dient-li que, si no sabia cuinar, lo millor que podia fer era estalviar-se anar convidant. M’imagino la cara que devia posar “l’abulita” i em parteixo de riure.

Rellegeixo el que he escrit i veig que de moment la cosa promet, en clau política vull dir.

Nascut al Pla de Sant Tirs (vora la Seu d’Urgell) i emigrat al poblet d’Osca del que no vull dir el nom, per la zona on ara parlen aragonès amb reminiscències d’aragonès oriental. No sé com l’han de dir, els lingüistes sabran, però quan hi anava de petita a passar unes setmanes, em sorprenia la riquesa lèxica en la parla. Autèntics creadors de paraules que no havia escoltat mai, que s’entenien perfectament, sobre tot perquè anaven acompanyades d’un to de veu més expressiu i cantaire que el de casa. Si escolteu dir: “ese bordegot es un aneulau que no hace mas que desbarrar” o be “ay némone, que viene la bocatoba!”; si amb urgència us diuen “acochate”,  a que ho heu entès perfectament?. Quan els preguntava d’on n’havien tret algun mot, arronsaven les espatlles i em deien: “Vai nina, sempre s’ha dito aixinas”.

Un paisatge solitari, amb carretereta de puja i baixa, feta de revolts, els plataners frondosos que manaven el visitant cap al poble, les cadolles d’aigua escassa on anava tothom a banyar-se, l’aigua que corria en sicles pels carrers i entrava dins les cases per refrescar-les i arribar fins als horts, una llar de foc tan grossa que tenia dos bancs de pedra per seure-hi a dins, caminois que duien a un poble abandonat, al que el meu germà i jo pelegrinàvem d’amagat després de la migdiada a la cerca d’aventures d’honor i gloria, i com no, a la caça de tresors. L’únic tresor que vam trobar va ser un orinal de porcellana blanca i refilet blau, noticia que ràpida i sorneguerament es va escampar pel poble, quan vam tornar cofois lluint la nostra troballa. Orinal que en un acte de rebel·lia vaig convertir en test d’un gerani a l’ampit de la finestra de la meva habitació, sota el fàstic que li feia a la meva mare un objecte que per mi era tan exòtic i per ella tan quotidià. Terra que és l’antesala de la part del Pirineu que més m’agrada, i a la que amb els anys he arribat de totes les maneres, caminant, fent auto-stop, amb autobús, amb el camió de la llet, i darrerament amb cotxe. Terra colonitzada per l’Opus Dei que hi va erigir una veritable monstruositat en un indret veritablement bell, no podia ser d’un altra forma, on hi havia una petita ermita dalt dels cingles espectaculars excavats pel Cinca, a la que pelegrinaven els pobles de la contrada. Recordo que m’hi van dur de petita i ho vaig trobar tan desmesurat, tan fora de proporcions, a la plaça, a les columnes, a l’interior. Mai he tornat a veure tants confessionaris en renglera, amb una llumeta verda si estaven disponibles, i cada un amb un rètol que indicava en quina llengua et podies confessar, anglès, alemany, francès, grec, italià; crec que allí hi havia totes les llengües del mon.  Confessions en cadena, engranatge de la industria celestial.

Ui, ui, que m’he embalat i això que acabo d’escriure potser ho hauré d’esborrar. No és convenient, em pot treure possibilitats.

Una infància i adolescència – la del meu pare – com la que més tard he llegit en molts llibres. De caminar amb les sabates a la ma fins a l’entrada dels pobles quan anaven de festa major o a algun ball de diumenge. De passejar nois i noies en grupets separats, carretera amunt i avall, cada sexe estrictament per la seva banda. De tastar el primer polo i comprar-ne un per la mare, duent-lo innocentment a la butxaca durant els deu kilòmetres de tornada. De jugar a frontó a la paret posterior de l’església sense pala ni guants. D’enredar al germans petits convencent-los de que les boletes negres escampades arreu eren olives fins que se les menjaven. De travessar, caminant damunt el gel, el pantà de Barasona” per estalviar-se fer marrada. De veure com un parent del poble es feia un sidecar utilitzant una caixa de morts, per dur-hi més còmodament la promesa – les dones no portaven pantalons i seure de costat en aquelles carreteretes era criminal. De fer cua, com tots els altres nens i nenes, per pujar-hi una estoneta quan marxava a buscar la núvia al poble veí.

Sí! Suficientment innocent i tendre, continuar en aquesta línia té futur.

Al meu tiet gran tan sols el vaig veure un parell de cops. Segons expliquen, era molt tímid i bona persona, d’aquelles persones que són tan, tan, tan bones, que sempre et queda el dubte de si no seran babaus en comptes de bones. Això es com quan la meva mare diu “quin nen tan eixerit!”, que és la forma educada, de casa bona, de no dir que és un nadó ben lleig. Quan la guerra civil, el varen donar per mort ja que acabada aquesta van passar tres anys i no va aparèixer. Fins que un veí del poble el va trobar de casualitat a un camp de concentració francès.  Es pensava que tota la família havia mort en algun bombardeig i per això no havia dit res. Més tard va marxar a fer fortuna a Saragossa, on es va enamorar i casar amb una vídua mes gran que ell, que treballava netejant uns urinaris públics. Passava les tardes assegut als urinaris mirant-la, doncs era tan tímid que no s’atrevia a dirigir-li la paraula. Va haver de ser ella qui inicies la relació, ja que li feia pena un jove que en comptes de passejar pels carrers, es passava les hores on, si ella hagués pogut triar, no hi hauria estat ni deu segons. No van tenir fills.

En segon lloc venia la tieta que es va casar amb un del poble que havia emigrat i treballava de cambrer de Barcelona, tan quiet i callat que  sols t’adonaves de la seva presencia el dia de Nadal, quan abans de dinar ens preparava un còctel personalitzat als vint-i-pico que ens arreplegàvem a casa dels meus pares. Li agradaven molt els periquitos; amb ells sí que parlava. Sempre vaig trobar que tenia perfil de periquito. Quan arribava al poble i sobre tot quan treballava a l’hort arremangades la camisa i els baixos dels pantalons, es transformava.  Un dels fets èpics del tiet, va ser quan li va voler netejar el cotxe al seu germà, per ensenyar-li el que havia après a l’exercit on havia fet de conductor de camió. Mig poble va observar expectant com metòdicament ho abrillantava tot, fins i tot el motor, amb benzina. I tot el poble es va quedar astorat en veure com el cotxe s’encenia en flames fins quedar tot socarrimat, quan el germà el va voler engegar en acabar, per aparcar-lo. El meu tiet mai més va tornar a esmentar la seva perícia adquirida a l’exercit. La meva tieta era modista però sols treballava per la família. No van tenir fills. Ella venia cada dijous a cosir i a dinar a casa i quan jo tornava de l’escola em feien pujar a una cadira i m’emprovaven la roba que m’estaven fent. Tot, l’uniforme de l’escola, els abrics, les faldilles, els pantalons, les bruses, m’ho feia ella. Recordo com si fos ara lo difícil que era treure pel cap els vestits entallats, amb la pinça del pit i les vores farcides d’agulles de cap. Mira que han passat anys, doncs encara conservo i porto alguns dels jerseis de llana, l’abric i dues capes fetes per ella. La recordo sempre de bon humor i riallera, amb els cabells d’un blanc brillant i molt ben pentinats, sovint plorant de tant riure. Aquest es un tret familiar que sens dubte he heretat de la branca del meu pare, la facilitat per plorar i riure alhora i en general la llàgrima fàcil. La tieta va ser  vídua durant molts anys i va morir en una residencia a la vora de casa nostra. El meu pare l’anava a veure cada dia, molts cops acompanyat per la meva mare, per distreure-la fent petar la xerrada i sortir a passejar una estona quan encara podia caminar.

En tercer lloc el meu pare, al que sempre he considerat una persona molt intel·ligent i capaç d’haver empres qualsevol enginyeria, però que va tenir la mala sort de néixer pobre i en l’època equivocada. Al quedar-se orfe tan jove i tenir un germà gran desaparegut a la guerra, es va sentir responsable de tota la família i va començar a treballar amb quinze anys a les mines de pirita de Cerler. El primer any pujava cada dia caminant des de Benasc, el segon va tenir la sort de trobar allotjament al mateix Cerler. El tercer va marxar a fer el servei militar i es va salvar de lluitar a la guerra civil per poc, i d’allí es va reenganxar i va acabar estudiant a l’acadèmia militar de Saragossa i Madrid, doncs representava un sou segur. El primer any no el van voler a l’acadèmia doncs no donava la talla, però a l’any següent van rebaixar dos centímetres l’alçada, perquè pogués entrar el fill d’algú important i ho va aprofitar. Va arribar a capità i tan aviat com va poder va demanar trasllat a “destinos civiles”. La veritat es que es l’únic militar que he conegut, catalanista, independentista, republicà, d’esquerres – durant uns anys diria que mig comunista - i sense ni un bri d’autoritarisme ni tan sols amb els fills. A casa les coses es parlaven, tothom era escoltat tingues l’edat que tingues, i lo important era argumentar i convèncer. Però es que el meu pare si veu una gota de sang es desmaia, com varem poder comprovar diverses vegades quan de petits, el meu germà i jo ens quèiem de la bici. A “destinos civiles”, primer el varen posar a treballar al “ministerio de información y turismo”, el del Fraga, en un edifici nou que hi havia a la Diagonal, que més endavant varen disgregar i llavors el van passar a  “cultura” en un altre lloc prop de la plaça que llavors s’anomenava Calvo Sotelo i ara és Francesc Macià. En realitat el que van manar era fer de censor – li va costar molts anys i vergonya dir-m’ho - , es a dir, havia de llegir determinada premsa i revistes i fer un informe de continguts, remarcant si hi havia el més mínim indicador de crítica al govern de Franco. Recordo que en sortir de l’escola jo l’anava a buscar a la oficina i d’allí marxàvem plegats a casa. Estava en una sala amb dos o tres companys més, matant el temps fent mots encreuats. A vegades si el diari sortia més tard de lo previst li portaven directament a casa perquè el pogués revisar. Un bon dia li van dir que quan el company que portava la premsa internacional agafava vacances, el meu pare l’havia de substituir, encara que no parlés idiomes. I ja el veus amb el mètode Asimil intentant aprendre anglès, alemany i rus a tota llet. A la sala totes les parets estaven folrades de prestatges de mecalux amb piles de revistes, diaris, còmics, etc. recordo que hi havia la Codorniz (sovint censurada), números sencers de premsa i algunes revistes confiscades, altres amb unes cintes negres rugoses damunt de pits i culs o el text inconvenient. També hi havia autèntics tresors com tots els còmics del Capitán América, Dan Defensor, Thor, Jabato, Capitán Trueno, etc. i jo tenia el privilegi de poder endur-me una copia de cada a casa. Una o dues revistes per nenes – no n’hi havia cap que m’agradés - com Lily i també molts llibrets amb noveletes rosa en pla fotogrames on els arguments i els diàlegs eren pràcticament calcats d’un exemplar al següent. M’ho passava molt be llegint a l’oficina, un cop acabats els deures, mentre esperava que el meu pare enllestís les seves revisions. Més endavant, amb la democràcia, van trigar encara uns anys en fer neteja de tota la burocràcia, departaments i departamentets. Llavors el meu pare havia d’anar igualment a treballar, però ja no havien de censurar res, i la seva no-feina, es va tornar si cab més patètica. Tota la jornada laboral sense fer res. El meu pare es desesperava, i per no embrutir-se intel·lectualment va continuar aprenent anglès, alemany i rus. Enamorat de la literatura russa, sobre tot de Dostoievski i Txejov i també, però no tant, de Tolstoi, fins i tot va comprar una màquina d’escriure en rus i anava traduint paràgraf a paràgraf los Hermanos Karamazov i més endavant Ana Karenina, primer en la màquina d’escriure normal i desprès ho copiava amb la de rus i sempre amb un full de calc per tenir-ne una copia – mai he sabut perque -. Recordo com si fos ara, que de ben petita vaig voler que el meu pare es sentis orgullós de mi i vaig decidir aprendre rus pel meu compte per donar-li una sorpresa. Vaig copiar una plantilla amb la disposició de les lletres en la màquina d’escriure de castellà i un altra amb la de rus. I llavors vaig començar la meva primera redacció fent l’equivalència de cada lletra coneguda al rus i li vaig donar al meu pare, que la va llegir emocionat i evidentment no va ser capaç d’entendre res. Vaig descobrir ben aviat que aprendre idiomes no era tan fàcil com una translació de caràcters. No cal dir que la seva pel·lícula és “el doctor Zhivago” i el somni que ja no complirà, fer tot el trajecte amb el transsiberià i veure la Plaza Roja de Moscou i San Petersburg. En realitat va aprendre a llegir idiomes, sense tenir ni idea de com es pronunciaven, ja que no teníem radiocasset a casa per poder sentir les cintes.

El meu pare, i en segon lloc la meva mare, llegint-me un munt de contes abans d’anar a dormir (els meus predilectes “el maravilloso viaje de Nils Holgersson” i “viaje al pais de los Snergs” ) em varen tornar addicta a la literatura, cosa que els agraeixo. Ara que és molt gran, i sovint tan dramàtic com la literatura russa, diu que tots els meus problemes – ja que sempre em diu que jo l’he decebut profundament - son deguts a haver llegit massa, i que si tornes a néixer em prohibiria llegir. Quina mentida tan grossa. Jo se, papà que estàs orgullós de mi. Tan com jo de tu.

Una barreja gairebé insuperable, d’humilitat, esforç, tenacitat, en condicions adverses.

Ja sabia jo que ben explicat la meva família gaudia d’un gran potencial polític.

De la meva mare i de com es van conèixer en parlaré més endavant o potser en un altra historia, doncs veig que aquesta s’allarga. Tan sols esmentar que el meu pare va treballar molt tota la vida per mantenir els seus, a vegades fent dues feines alhora (portant la comptabilitat d’algunes empreses en horari nocturn), i que fins als trenta-vuit anys no es va casar amb la meva mare, a la que havia conegut un any abans.

En quart lloc venia la meva tieta més guapa, semblava l’Ava Gardner, que es va casar amb l’home més lleig que he vist en la vida. Tan lleig que fins i tot feia por. Es van instal·lar al poble més gran de la comarca, Barbastro, i van posar una merceria, on ell de forma molt persuasiva – era molt bon venedor – convencia a totes les dones que hi entraven a endur-se quatre coses més de les que inicialment havien entrat a comprar. A vegades hi havia una autèntica tertúlia femenina dins de la botiga, tot i que era molt petita, i el meu tiet, adulador, sabia dir en tot moment el que cada dona esperava escoltar i les feia riure a totes alhora. Hi anàvem a passar una setmana cada any per festes. Sobre tot tinc el record de la veu d’ella greu i profunda, de la seva mirada sempre de mare preocupada i amb un deix de tristesa, de les truites de patates que feia – les millors que he menjat mai – i dels consells que el meu pare li donava sobre l’educació dels fills i la vida en general. El meu pare es prenia molt en serio això de germà gran i repartia consells a tort i a dret als seus germans.

Desprès venia la meva tieta espavilada,  – la que s’assembla més a l’abulita -, i l’única que encara es viva, tot i que segons ella sempre ha estat flirtejant amb el dolor i la mort, i es cert l’han operat diversos cops, però sempre l’he vist molt bé. No fa gaire va participar en un programa de televisió en el que surten avis cantant. L’únic que em commou d’ella es que va enterrar al seu fill gran i això com a mare ho trobo molt dur, veure com algú a qui has donat la vida i per qui faries qualsevol sacrifici, se’n va sense poder-hi fer res. Els meus tiets per part de pare son molt tímids, el meu pare també, ella és l’excepció. Sempre m’ha sorprès que en totes les reunions a les que va, aconsegueix ser la protagonista de les converses, no vull dir sols que sigui la que més parla, sinó que literalment, es parla d’ella, de lo malament que es troba, de la vida tan dura que ha passat, de les seves coses,... fins i tot quan anava a veure a la seva germana a la residencia  monopolitzava a les companyes i al final només parlaven amb ella. I la germana gran callava en presencia de la germana petita i xerraire, i del seu to de veu d’excel·lent comedianta. La mateixa sensació tenia quan anàvem a casa seva quan el tiet ja s’anava apagant, ella el mimava molt, li posava una manteta sobre els genolls, el cuidava entranyablement, però desprès el tractava com un nen que no te veu ni opinió i feia veritablement la seva. Es van casar molt joves i en no trobar feina varen marxar de Barcelona cap al sud, per no els va anar bé. En tornar, com que llavors els meus pares s’anaven a casar, la meva mare els va traspassar el seu negoci, molt rentable, l’estanc que hi ha més a prop de l’edifici central de correus. Mai he sentit a la meva mare queixar-se d’aquella feina, ens el contrari, explicava moltes anècdotes de l’ambient del barri i de la gent que va conèixer. En canvi, encara que aquell establiment va permetre viure als meus tiets, mai li vaig sentir explicar una cosa bona a la meva tia, que si el local era massa petit, que si tan sols s’hi podia estar dret, que feia molt fred, que donava pocs diners i massa feina. Ella a més va cuidar uns quants parents llunyans i desprès heretava, sí, aquesta es la sensació que en tinc, que  sempre que s’ha relacionat amb algú li ha reportat un benefici directe a canvi, a curt o llarg termini. Fa uns quants anys que va decidir deixar de parlar amb el meu pare, una de les persones més bones del mon, suposo que d’ell sap que no ha d’heretar i és més divertit anar de viatge que a visitar vells.  Es van barallar, com tristament passa en moltes famílies, per un tema d’herència.

El germà petit portava l’etiqueta de bala perduda. Ara que he après molt més sobre psicologia i trastorns neurològics, puc identificar que probablement tenia trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat molt acusada, juntament amb trastorn obsessiu compulsiu que l’empenyien cap a diverses addiccions (el joc i la beguda). El cas es que les feines li duraven molt poc, perquè s’avorria i abandonava, per que no complia l’horari del treball, o perquè es discutia amb algú i el feien fora. Llavors passava les hores al bar jugant i bevent i gastant-se els pocs diners que tenia per alimentar la família. La seva mirada era afectuosa i emboirada, molt fixa, com si s’hagués de concentrar molt per escoltar-te i era una mirada poc intel·ligent. Curiosament, en canvi, és el que més fills va tenir de tots els germans, quatre. Però mai van tenir prou com per comprar un pis i vivien a casa de l’abulita. Crec que no els tractava gaire bé, sols l’abulita el mantenia a ratlla. Quan van ser grans, algun problema gros hi devia haver doncs els fills li van retirar la paraula i cap d’ells el va anar a veure a la residencia quan la dona el va fer fora de casa. L’abulita cada dos per tres trucava al meu pare perque li fes sermons per veure si canviava el seu comportament. Però no hi havia manera. Al final el meu pare li va ajudar a fer els papers i donar l’entrada per comprar un taxi i treballés d’autònom, però ell aparcava el taxi i es quedava al bar. Llavors el meu pare, que ja tenia dues  feines per poder-nos mantenir, l’anava a cercar i sortia alguna nit a conduir el taxi per poder donar uns diners a la dona del seu germà. Fins que un dia la meva mare es va enfadar molt, perque havien canviat l’abulita d’habitació a la mes fosca de la casa – sent ella qui pagava el lloguer i pràcticament qui els mantenia -, i va deixar de convidar-los per Nadal. I li va haver d’exigir al meu pare que tries entre la família que ell havia format i la família que l’estava fent emmalaltir. El meu pare durant molts anys es posava molt trist per Nadal doncs venien tots menys el seu germà petit, tot i així la meva mare no va cedir.

Quan al meu tiet la dona el va fer fora de casa, va anar a un centre d’acollida per gent gran, desprès a una residència a la Floresta, i finalment va tornar a una residencia a Barcelona. El meu pare primer l’anava a veure dos cops a la setmana amb els ferrocarrils de la Generalitat, i quan ja va ser a Barcelona, hi anava cada dia per passar-hi una estona. No cal dir que els darrers anys va tornar a tenir les portes de casa nostra obertes per Nadal.

El meu pare no va deixar mai de ser el germà gran per a tots els seus germans. Li demanaven consell en els negocis i els estalvis, els ajudava a fer la declaració de la renda, el trucaven perquè anés a sermonejar als seus nebots adolescents quan no volien estudiar. Suposo que per aquest motiu tots els meus cosins grans de la banda del meu pare es diuen com ell. 

I per acabar amb la branca del meu pare, em falta parlar de la meva avia paterna, l’abulita”. Venia a dinar tots els divendres a casa nostra i organitzava una revolució. El menjar sempre era el mateix, no recordo el primer plat, però el segon era un peix que no tenia espines i que per nosaltres sempre va ser el “peix de l’abulita”. De postres, portava pastissets de coco fets per ella. Eren boníssims. Era molt xerraire, de fet no parava de parlar com si ella ho sabés tot de tot, i el que no sabia no valgues la pena. Desprès de dinar, la meva altra avia – que vivia amb nosaltres –,  l’abulita” i la senyora Julia – una velleta de la mateixa edat que vivia soltera i sola a l’entresol i havia estat infermera  – jugaven a la brisca amb les cames amagades sota una taula “camilla”. I es barallaven i s’acusaven de fer trampes com a nens petits. Sovint s’enfadaven i la meva mare les obligava a fer les paus, cosa que primer no volien fer i al final feien totes enfurrunyades. Algun divendres sortien al cine o al teatre, i era tot un goig veure-les mudades amb els cabells ben blancs i els abrics negres, totes ufanes sortint de bracet fent olor de colònia.  La senyora Julia ens posava les injeccions. A mi no me’n van tocar moltes, però al meu germà que tenia la salut delicada amb problemes d’acetona i que va passar la tosferina i l’hepatitis,  el va haver de punxar cada dia durant molt temps. Jo tremolava quan veia l’agulla tremolant a les seves mans, i el meu germà directament s’amagava sota la taula o sota el llit. Feia molt mal, però com que era molt gran, els meus pares ens havien ensenyat a dir-li sempre que ho feia molt bé, que no ens en havíem sentit gens i que era la millor posant injeccions. Llavors ella orgullosa ens explicava que mai ningú no se l’hi havia queixat. Jo notava a vegades com el líquid que m’havia d’injectar, sortia per fora i em mullava, però la meva mare no hi donava importància, suposo doncs que no en devia tenir, doncs puc dir que tinc una salut de ferro.

Tinc clar que el meu pare, i la família del meu pare, posen la nota emigrant, abnegada i modesta – una vida dura - que he comprovat que tot bon polític ha de tenir. M’atansa a molts que, com ells, van passar o passen privacions i que sense saber ben bé perquè varen acabar vivint a Barcelona en un pis de lloguer.