Dia
cinc
Tinc
molta por. Em persegueixen per tot el que sé i no els convé que expliqui.
Durant el dia m’amago, de nit procuro allunyar-me. Però és difícil en aquest
erm pla i desert. No hi ha coves. Ni vegetació.
Cada matí em cobreixo de terra deixant només el cap a l’aire i una mà
per desenterrar-me al vespre. Per continuar corrent. No tinc calor ni fred. No
he sabut rés dels meus companys. Fa dos dies vaig escoltar els gossos bordant,
suposo que alguns no han tingut tanta sort com jo. Malaguanyat encàrrec.
Dia
sis
No
ha parat de ploure. Aquesta boira baixa, o millor dit, aquest núvol que
difumina el relleu, em permet descansar. Quan plou hi ha un silenci especial. És
com si l’atordiment que porto a dintre s’hagués escampat arreu dels camps i
turons que m’envolten. Començo a sentir que formo part d’aquest paisatge.
He
d’ordenar la seqüència dels meus pensaments. N’he d’extreure el model.
Vaig
acceptar la feina perquè m’oferia l’oportunitat de treballar amb científics de
primer nivell d’arreu del món. Perquè
era un projecte de dimensions globals. I perquè estava molt ben pagat. Vaig
haver de signar un acord de confidencialitat al que no vaig donar més
importància, ja que era idèntic al que he signat innombrables cops per empreses
al llarg de la meva vida professional. El que no podia ni imaginar és que, al
final, sabotejarien el nostre programa, introduint lleugeres modificacions que
el feien èticament inadmissible. I evidentment ho vàrem descobrir. Després de
tant de temps treballant-hi coneixíem cada rengló, cada ordre, cada variable. És
com si a una mare l’intenten canviar el
fill. Ningú la pot enganyar. Suposo que va ser llavors, quan ho vàrem criticar
negant-nos radicalment a acceptar-ho, quan decidiren que l’única opció per
garantir el secret era eliminar-nos a tots un cop acabada la feina i demostrada
la seva eficàcia.
Dia
set
Encara
plou, però avui decideixo continuar caminant. El silenci absorbeix les meves
passes, queden esmorteïdes per la suau remor de la pluja. I aquesta olor de
terra humida, terra agraïda, m’envaeix els sentits.
Varen
trigar 3 mesos en convèncer-nos de la necessitat del programa. Un cop
analitzades totes les variants, i havent dissenyat un esquema inicial de les
parts del projecte, la feina es va distribuir segons les nostres respectives
especialitats. Ho recordo com uns dies emocionants, sobre tot els darrers, els
de l’ integració de tasques. Pas a pas,
de forma metòdica, comprovant que tot encaixés i respongués segons lo
previst. Van ser 9 mesos de feina
individual i 4 d’integració. Després ens varen retenir durant dos anys amb
excuses: que si el manteniment, que si actualitzacions, que si polir els
programes, etc. La veritat és que el codi era molt robust i no va caldre retocar-lo
gaire.
La
veritat és que érem presoners. Sense saber-ho encara.
I
com ja he dit, volien desfer-se de nosaltres. La desconfiança es va iniciar en qüestionar moralment la necessitat de
mantenir-ho en secret demostrant-los, científica i rigorosament, amb
responsabilitat i amb ètica, que la
humanitat seria millor si tothom sabés al que s’enfrontava. L’irremissible
detonant en descobrir que, finalment, havien sabotejat el nostre codi.
Dia
vuit
Aquesta
nit he creuat una carretera. Però abans he vist passar el tot terreny. El
conduïa un dels vigilants del recinte i a la seva vora seia un dels
responsables del projecte, en Markus. Els he reconegut perquè avançaven molt
poc a poc i duien el llum de l’interior encès. En Markus consultava un plànol
amb un semblant inquiet i preocupat. Talment com els gossos que portaven
lligats al seient del darrere, que no paraven de bellugar.
O
sigui que ens continuen buscant. O ja només quedo jo i el plural no és
correcte.
Dia
nou
El
paisatge a l’altra banda de la carretera és ben bé igual que el que porto ja
vuit dies recorrent. Camps agrestes de terra vermella, s’albiren arbres llunyans
dalt dels turons, retallades les seves siluetes contra el cel. Vigilants, no, encara
millor, espectadors indiferents.
Què
ingenus podíem arribar a ser!
Què
poc els importaven a ells la ciència, el rigor, la responsabilitat i l’ètica. Volien
resultats. I nosaltres els vàrem donar justament el resultat que perseguien. Un
programa robust, eficaç, ràpid, que contemplava totes les variables i que
s’adaptava a circumstancies imprevistes. Lo cert és que el vàrem dissenyar a
consciència, convençuts de que era necessari. Encara ara ho crec. I no és que hagi fugit per fer públic el
projecte. En aquests moments només intento sobreviure.
Dia
deu
El
que veig avui és sensiblement diferent. A mida que m’allunyo apareixen
ondulacions de terreny que fan més fàcil amagar-se. Hi ha grans rocs que donen
ombra i alguns matolls entre les branques dels quals puc abrigar-me al vespre i
amagar-me de dia. També veig grups d’arbres, cap als que em dirigeixo, però
encara estan una mica massa lluny com per que la seva ombra em faci companyia.
Començo a necessitar desesperadament un altre esser
viu en qui recolzar-me. Porto massa
desert de terra vermella dins meu.
Dia
tretze
Veig
una casa. M’atreu com un iman. Necessito que hi visqui algú. No és que hi
vulgui parlar. Però no vull estar sola. És un sentiment molt fort, físic,
gairebé fa mal.
El
jardí no té tanca, tot i així es distingeixen clarament els seus límits. És un jardí
cuidat, amb parterres de flors sota l’ombra dels arbres. Amb un racó per herbes
aromàtiques. I al fons s’endevinen les rengleres d’un petit hort. Hi ha una
font on uns peixets vermells s’empaiten els uns als altres. Quan hi submergeixo
la mà fugen precipitadament. La font degoteja
aigua en mig de la molsa d’un verd profund. En un racó hi ha llenya
apilada. I no fa gaire algú ha esporgat les flors seques dels rosers, que
encara jeuen en un munt vora el camí. Els
marcs de les finestres s’envolten de crisantems blancs i grocs. Aquesta tendra
cura pels detalls em fa sentir una gran curiositat per saber qui viu aquí.
Probablement
serà una dona.
L’home
em convida a passar. Sense fer més preguntes que les estrictament necessàries.
Amb delicadesa aprecia el meu defalliment físic i anímic, i em proposa
quedar-me fins l’endemà, que és quan em podrà dur fins al poble més proper.
Accepto agraïda el sopar, la dutxa i el llit que m’ofereix.
Dia
quinze
Sembla
ser que ahir vaig dormir tot el dia. No m’estranya. El cas és que no he marxat.
En Heldrig m’ha deixat una nota dient que vindrà més tard, quan acabi de
treballar, i que si tinc pressa per continuar el meu viatge, només cal que
tanqui la porta sense clau.
El
vespre ha estat agradable. Ens hem explicat les nostres respectives vides,
potser massa superficialment. Com dos desconeguts solitaris, educats i
cordials, que s’intueixen molt semblants l’un a l’altre, que perceben que
podrien arribar a dir-se molt, però que
decideixen no fer-ho perquè alguna cosa dins seu els diu que tanmateix no
importa. Això sí, ens hem escoltat amb
molta atenció.
I m’ha agradat.
A
la nit no puc dormir. M’obsessiona l’idea de viure al límit. De que mai no
sabré quan el meu programa em triarà. M’aixeco del llit i silenciosament
m’atanso a l’habitació on dorm en Heldrig. Però encara no dorm. Està llegint. M’explica
que sovint te insomni. Dubto si dir-li el que sé. Em sento en deute amb ell i
penso que mereix saber-ho. Però ara no és el moment. Potser demà li explicaré
tot.
Ens
abracem com si fos el darrer cop. Com si fos el primer cop llargament anhelat
desprès d’un desert d’emocions i sentiments. Brollen algunes poques paraules
dolces i sinceres. I en la pau de la nit i tendrament abraçats ens expliquem
l’un a l’altre la nostra solitud. Ens
compartim.
Dia
setze
Avui
tampoc no he marxat. Mentre contemplo el jardí, penso. Obscurs pensaments.
Saber
el que sé, fa que tot s’acceleri?
O
potser és la persecució a la que estic sotmesa, la que m’ha disparat la
percepció?
Sentiments
i emocions que abans trigaven mesos en arrelar, germinen immediatament en la
meva terra adobada. No son fingits. No nomes és la ment la que s’accelera,
també el cor, el cos, tots els sentits.
Això
és el que crec que tothom te dret a experimentar. Amagar-ho, mantenir la ignorància
és un terrible error. Saber que cada dia pot ser l’últim, ara que ja no estem
acostumats a morir de malalties ni a tenir una agonia lenta. Ara que només es
mor d’accident i, on si un va en compte en triar el seu model de vida, fins i
tot aquesta probabilitat és molt reduïda. Saber que qualsevol es pot morir de
sobte, que de fet cada pocs segons això és el que passa. No canviaria
enormement la nostra vida, les nostres ambicions, els nostres somnis?
Aparcaríem els nostres desitjos i anhels, tan sovint com ho fem ara, deixant-los per mes endavant.? Ens
embolicaríem en relacions de les que tenim l’evidència de que no ens acaben d’omplir
del tot?
Però
és palès que en Markus i el seu equip no ho veuen com jo. A tota costa volen
preservar el secret. Ells, que en sabotejar el codi per extreure els seus noms,
s’han convertit en uns vulgars assassins de tots nosaltres.
Dia
disset
Aquesta
nit en Heldrig m’ha acompanyat fins la habitació. En el llindar m’ha dit que desitjava
quedar-se amb mi i m’ha preguntat si jo ho volia . Ah, que poc comú és aquesta
forma tan sincera d’expressar-se! I com l’he buscat. Primer t’exposo el que a
mi m’agradaria, m’arrisco, et faig confiança i et dono aquesta informació. Fes-ne l’ús que vulguis. Sé que fins i tot em
podries fer mal. Desprès m’agradaria
saber el que tu vols. Molta gent no veu,
no entén, la subtil però enorme diferencia i pregunta directament: Vols que em
quedi? Quina ambigüitat, el que fa la pregunta amaga el seu desig, fins i tot
pot semblar que s’ofereix com un favor. Ja, però tu, que has fet la pregunta,
que és el que realment vols?.
Demà
tampoc no marxaré.
Dia
divuit
No
tinc família. Ara ja no tinc feina. Els amics continuaran sent-ho allà on
estigui. Ben mirat tampoc no tinc pressa. No descarto donar la volta al mon,
caminant sempre que sigui possible. Però tinc clar que avui no començaré el
viatge.
Si
bé abans somiava en un viatge d’anada, sempre només d’anada, des de que conec
en Heldrig he començat a considerar amb deler el retrobament. Crec que a partir
d’ara els meus viatges sempre inclouran una tornada. Però viatjar, això si,
viatjar.
La
llibertat de cenyir veles i marxar dominant els vents, creuant l’oceà del temps
per sempre retornar a ell, i llavors ens amagarem sota el llençol, la nostra
tenda, per construir un mon poblat de paraules com estels que només
seran nostres i fruit de la nostra independència. Com hem fet aquests dies.
Com
ara mateix.
Estranyament
sé que estimo en Heldrig, vull compartir amb ell el que sóc i el que seré, vull
que m’acompanyi i acompanyar-lo, vull
vetllar per ell i abraçar-lo mentre dorm, i sé que potser ni tan sols podré
dormir perquè els meus ulls no voldran deixar d’acaronar-lo ni un instant, ni
la més absoluta foscor m’impedirà veure’l. I si m’adormo voldré despertar abans
que ell per no perdrem l’instant en que obri els ulls i pugui intuir en la seva
llum d’on ve i com retorna.
Dia
dinou
També
vull no dormir amb ell. Ens seduïm. Ens besem profunda, ansiosa, gairebé
desesperadament explorant tots els
racons, sobre tot els de l’anima. Li ofereixo el coll i busco i amago el rostre en el seu fins tremolar de plaer plegats. Baixo a
l’aixella i el respiro, m’impregno els sentits. De peu. Ajaguts. L’immobilitzo
sota meu i l’assaboreixo lentament, que no sempre suaument. I es
gronxa damunt meu com si jo fos el seu bressol, sento el seu pes a cada
centímetre de la meva pell, fins no poder respirar. Sento com rellisquem l’un sobre l’altre
amarats de suor. Beso, mossego, llepo,
xuclo, acarono, esgarrapo, espremo i
pessigo voluptuosament tots els racons que ell m’indica i soc besada,
mossegada, llepada, xuclada, acaronada, esgarrapada, exprimida i pessigada,
també voluptuosament, en tots els llocs
secrets que només jo conec - i ell a través meu - que em fan cridar i
tremolar sense control dins d’un plaer tan llarg i intens que gairebé és dolor de tan intens i
insuportable de tan llarg. I m’impedeix tancar les cames per instint quan sento
que ja no puc més i em deixa parar únicament quan tinc la certesa de que sinó
em moriré. I llavors el sento perdre el
control dins meu, morint i renaixent tants cops com desitgem en aquesta llarga
nit.
Dia vint
En
Heldrig es mort. Sobtadament.
Dia
vint-i-u
He
estat jo?
Ha
estat el meu programa?
Millor
dit, han estat els assassins del meu programa?
Deixo
la casa, mirant un últim cop enrere, per
endur-me aquesta imatge de serenor d’on m’he sentit acollida i estimada. Torno
al camp, a la carretera, als boscos immensos i ombrívols que, ara sí, m’acullen com una filla desarrelada, que és
el que sóc. Camino fins endinsar-me profundament entre els arbres. Llavors,
m’assento a terra i em deixo anar, plorant desconsoladament. D’aquí no em
tornaré a moure. Aquí és on em trobaran si venen a buscar-me. On explicaré la
meva història al vent.
A
partir del dia vint-i-dos
Com
començar a explicar el programa.
Segle
XXI, molts països disposen d’armament suficient com per fer esclatar la Terra.
Tothom desconfia de tothom. Però fa
temps que no hi ha guerres. Cada cop que s’inicia un conflicte entre dos
països, intervé l’ONU ràpidament per escoltar uns i altres i apaivagar el foc.
Fins ara amb bon resultats.
Segle
XXI, molts avenços científics, sobre tot en els camps de la tecnologia i de la
medicina. Es pot dir que ja no morim. Només hi ha morts com a causa d’accidents
i fins i tot els ferits greus és recuperen. La taxa de mortaldat és baixíssima,
molt inferior a la de natalitat. No hi ha equilibri. A més la qualitat de vida
de la gent gran i dels joves és molt semblant.
Segle
XXI desprès de diverses reunions altament secretes i estratègiques de l’OMS, on
participa un membre designat per cada país, s’ha pres la decisió d’actuar. La
humanitat ha de prendre control sobre ella mateixa. Es defineix un protocol de
referència, es fa públic, és signat per tots els mandataris i finament
s’afegeix a la declaració dels drets universals (que no només son drets sinó
també deures). Com passa gairebé sempre, el redactat és terriblement ambigu ja
que si es vol concretar amb una senzilla pinzellada, n’hi ha prou per que tres
o quatre països ja no hi estiguin d’acord. En realitat no diu rés. Però tranquil·litza a la població. La veritat és
que si a partir de aquest document no es comencen a prendre mesures reals, en
pocs anys la situació serà insostenible.
Segle
XXI. Ara que ja tothom ha quedat satisfet i la gent de carrer creu que tot esta
pensat i resolt, és quan comença la veritable feina. Un grup de “pensadors d’elit” format per
diversos psicòlegs, sociòlegs, teòlegs i filòsofs es convidat a valorar moral i
èticament diverses solucions, plantejades per tècnics de la pròpia OMS. Es
tracta només de valoracions teòriques, mes endavant, si cal, ja es formarà el
grup de tècnics que implementin la solució que en resulti mes acceptada.
Segle
XXI l’OMS crea un grup de treball amb investigadors de renom a nivell mundial.
Jo he estat convidada a participar en el projecte. Accepto immediatament. Som
un equip de 18 científics, entre informàtics – Wong i Angjee - , psicòlegs –
Helmut i Sonja - , experts en bases de dades – Vicente i Giordano - ,
matemàtics – Brian i Alexander, biòlegs
i farmacólegs – Linda i John -, cibermetges – Andrew i Serguei -, biotecnòlegs
– Irina i Nestor -, estadistes –Andreiev
i Shirley - i enginyers de telecomunicació – Läako i jo - . Ens traslladem a un centre de recerca especialment dissenyat
per a nosaltres en un edifici que no es distingeix del paisatge, enmig de la
natura immensa i majestuosa d’aquest país. És on treballarem i viurem, com a
mínim, durant el proper any.
Ens
presenten en Markus, un dels organitzadors responsables per part de la OMS i al
seu reduït grup de suport. La seva tasca és mantenir reunions periòdiques amb
nosaltres, per fer un seguiment dels avanços del projecte i poder així tenir
informats als seus superiors. També s’encarreguen de proporcionar-nos tot allò
que necessitem, no només a nivell tècnic sinó per viure més confortablement
durant aquest període. I per descomptat la intendència és a les seves mans.
El
projecte, consisteix en idear un sistema
que mantingui l’equilibri de població. Es tracta d’un supercomputador en el que
hem d’emmagatzemar els noms de totes les persones vives del mon. També s’han
d’emmagatzemar la nacionalitat, l’edat i l’arbre genealògic només de les 4
generacions precedents. Aquestes dades serviran per comprovar si el programa és
realment aleatori, controlant que no es produeixi un desequilibri entre diferents
països, o per una determinada franja
d’edat (classificades de tres en tres anys), o en els membres d’una mateixa
família. Si es detecta alguna lleugera desviació en les assignacions, el
programa ho compensa, reajustant automàticament la probabilitat del país, edat
o família que s’hagi vist perjudicada. Fora d’aquesta monitorització rutinària
– que en la pràctica gairebé no ha calgut emprar – el programa selecciona un nom
de forma totalment aleatòria, aproximadament cada 30 segons. I ho fa en temps real, sense guardar-ho en una
base de dades, perquè és molt important no tenir un arxiu històric que algú
pugui sabotejar. Un cop triat el nom i executada l’ordre següent, el que en programació diríem la sentencia, el
nom desapareix definitivament de la base de dades i passa a ser només un
increment d’una unitat en el còmput del seu país, la franja d’edat corresponent
i la seva família. Es tracta certament d’una sentencia, la més dura, la de
mort.
El
ritme al que s’ha de triar un nom es variable, ja que depèn de la taxa de
natalitat mundial i per països. També s’ha considerat l’efecte dels accidents
amb més de tres víctimes mortals. Si son
menys de tres, s’esborren els noms dels morts de la llista global, però no s’executa cap acció de compensació. Es a dir,
com en tot programa estadístic es permet una lleugera desviació respecte al
valor idealment estimat. En canvi en el cas d’un accident d’aviació en el que morin
tres-cents passatgers, si 100 d’ells son de nacionalitat nord-americana, els
100 nord-americans següents que surtin de forma natural del “bombo” seran
perdonats. El programa no engegarà cap
acció específica per a ells, els saltarà i en buscarà un altre transcorregut el
temps establert.
Evidentment,
no és la única solució possible, hi ha moltes variants, però aquesta opció és
senzilla. En tot moment hem optat per implementacions que siguin alhora
robustes i senzilles.
I
ara ve l’especialitat del meu equip. Desprès de tants anys ajudant en el
desplegament de les diferents xarxes de radiocomunicació no hi havia sistema
que guardés secrets per a nosaltres. Els mòbils de segona, tercera, quarta i
cinquena generació, les xarxes wireless
basades en tecnologia IP, la televisió digital, els enllaços per
satèl·lit. Estigui on estigui una persona, sempre hi ha un sistema, un equip,
una antena, prop seu. La nostra feina consistia, doncs, en seguir el rastre en
les diferents xarxes fins a localitzar-lo. I llavors enviar el senyal que
l’eliminava. A vegades no era possible detectar la seva posició actual, bé perquè
feia temps que no es connectava, be
perquè no tenia accés ni recursos econòmics com per fer-ho. En aquests casos,
quan no estàvem segurs de l’emplaçament cap al qual s’havia de dirigir el
senyal, aquesta es radiava utilitzant tots els sistemes. Totes les antenes del
món i de l’espai transmetien de forma sincronitzada el mateix senyal. Senyal
adreçat únicament a una persona. Campanades de mort personalitzades per a qui
havia sortit seleccionat pel programa. Fet així el sistema era igual d’efectiu,
l’inconvenient és que era força més lent.
Llavors
entraven en joc els especialistes bio.
Feia anys que en el món s’havia generat un banc d’ADN a nivell mundial. Un cop el
super-computador havia triat la persona, es cercava en aquesta base de dades la
seva cadena d’ADN. Els cibermetges, biotecnòlegs, biòlegs i farmacèutics havien
dissenyat un banc de proves força complet que destruïa aquesta cadena de forma immediata
emprant diferents procediments simultàniament. Això és el que en enginyeria
anomenem diversitat o redundància, si una falla, n’hi un altra que no ho farà.
La probabilitat de que les dues fallin alhora baixa i per tant el sistema és
més robust. El senyal enviat alterava la
codificació de la informació genètica – i la informació mateixa - que l’ADN havia
de transmetre al organisme. S’incapacitava a les cèl·lules per produir les
proteïnes, alterant la seqüència d’aminoàcids i altres molècules indispensables
per a la vida. Amb els cromosomes
alterats l’organisme deixava de funcionar ràpidament. Es tractava de una
desconnexió general i per tant indolora.
Una
petita ona, un pols, invisible, gairebé indetectable, viatjant a la velocitat
de la llum per l’aire. Un petit míssil amb un sol objectiu, una vida.
El
sistema assassí. El control de sortida. La sortida ràpida d’aquest mon per
deixar pas a altres. Per mantenir l’equilibri.
Això
és el que vàrem dissenyar, el que varem produir, el que vàrem posar en marxa de forma experimental – com unes proves
de camp – per extreure’n resultats i introduir millores en el prototip.
Un
dels primers problemes detectats és que la mort d’una persona determinada no
afecta per igual a la resta. Que hi ha persones que en desaparèixer provoquen
reaccions en cadena. És el cas dels
conductors d’autobús, de tren i els pilots d’aviació. Si el programa els triava
a ells, arrossegaven a la mort a d’altres abans d’hora. Es varen contemplar
diverses solucions. Fer viatjar sempre dos conductors, però el cost era massa
alt. Treure de la llista de noms les persones encarregades del transport
públic. Però això tenia el problema de que llavors el sistema començava a fer
excepcions i tard o d’hora d’altres col·lectius intentarien justificar que ells
tampoc no hi haurien de ser – un metge de quiròfan, per exemple – o que tothom
vulgues tenir determinades professions exemptes de participar en la roda. A més,
tenint en compte que hi ha una tendència a que els fills continuïn amb les
professions dels pares, això era discriminar positivament a unes famílies en
front d’altres. Al final es va decidir no fer res i que sempre que això passés,
es tractaria políticament i en premsa com un dels accidents produïts per causes
que no acaben de quedar mai clares.
Estic
segura que si ho haguéssim explicat triant molt bé les paraules, el món ho
hauria acceptat. Convençuda també de que moltes discussions ridícules a nivell
personal, familiar, laboral, entre països, etc. s’haurien acabat
definitivament, sense començar-ne d’altres. Que ens hauria servit per millorar.
En
Markus i els seus no ho creien així. Ells tenien por de que si es sabia, tard o
d’hora algú sabotegés el sistema construint un equip de contramesures, com
s’anomena en l’argot militar. Es a dir un petit transmissor que emetent un
senyal fos capaç d’anular o d’interferir l’ordre enviada. De res va servir
explicar que això era del tot impossible. En el sistema que havíem dissenyat,
encriptat sota una transmissió multi portadora, qualsevol senyal que el vulgues
atacar, l’únic efecte que aconseguiria seria alterar l’ordre de modificació
d’ADN provocant igualment la mort, però convertint-la en aquest cas en una mort
probablement força més dolorosa.
En
realitat Markus i la seva colla no volien que fos públic, i sobre això en
tenien ordres molt estrictes, perquè ells –i una elit reduïda - sí que pensaven
aplicar-se una excepció. La més senzilla possible. Treure els seus noms de la
llista. Ells tindrien el control de tot el programa. I fins i tot si
consideraven que alguna persona era prou important – per exemple per un tema
d’estabilitat política d’un territori – podia ser que temporalment el seu nom
també fos eliminat del sorteig.
Ens
obligaren a deixar el codi obert sense explicar-nos el motiu. Per poder
introduir les seves millores. No ho vàrem voler. Els seus intents per
convèncer-nos, amb l’argument del cost que representaria tornar-nos a reunir a
tots cada cop que fos necessari una revisió o un petit reajust, o instal·lar-lo
en un altre super-computador, no varen tenir èxit. Primer els explicàrem que no
calia, que el programa, tal com l’havíem dissenyat no fallaria mai i que es
replicava en qualsevol ordinador de forma molt senzilla i automàtica. La
insistència, ara ja sense donar explicacions, ens va fer dubtar dels seus
veritables propòsits. Ens hi negàrem repetidament. Un codi obert en un tema tan
delicat, es presta a introduir canvis que desvirtuïn l’aleatorietat de la tria.
I això no ho podíem acceptar. Però davant de l’amenaça de mort immediata de
tots nosaltres, vàrem acabar claudicant.
Ens
trairen. Un cop obtingut el que volien de nosaltres, ens van allunyar del
programa. Primer amb pretextos, poc desprès era clar que havíem esdevingut
presoners. I no calia ser gaire espavilat per preveure quin havia de ser el
nostre fi. Desaparèixer. Com a incomodes testimonis que érem, calia fer-nos
desaparèixer. Però encara no s’atrevien, ja que el programa portava poc temps
funcionant i tenien por de que fes falta retocar alguns paràmetres.
Passaven
els dies i els mesos monòtonament, i nosaltres passàvem els dies i els mesos amb
la mateixa monotonia. Transcorregueren dos anys empresonats. Fins que,
casualment, una nit la porta de la cambra on estàvem tots apinyats es va quedar
oberta. Sense pensar-ho ni un instant ens vàrem escapar. Sense fer plans, sense
agafar roba d’abric, sense endur-nos menjar ni aigua. A la desesperada. L’únic
que varem acordar és que per separat alguns de nosaltres tindríem més
probabilitats de sobreviure, ja que els que ens vigilaven no eren prous com per
seguir-nos a tots alhora. En la foscor de la nit ens allunyàrem uns dels
altres, mormolant un adéu final carregat d’emoció.
El
darrer dia.
Sento
una vibració estranya, que ve de molt lluny. No puc precisar de on. Sento que
em busca. Que aquest cop ve a per mi. Que ja m’ha trobat. Les cames i els
braços s’adormen, però no fa mal. Son només uns instants. Els que em serveixen
per pensar lo idiota que he estat fugint, quan l’únic que calia per trobar-me era
introduir una lleugera modificació en el programa que acceptés els nostres noms
com els propers a triar. No hi havia pensat, i ells pel que sembla tampoc ho
havien fet fins ara.
En el darrer instant m’adono que l’eina que hem construït és
un arma mortal silenciosa i temible, que permetrà delmar pobles sencers
impunement, si els que la controlen així ho volen. I ja soc morta.
