La veu del balcó

Ja és negra nit quan arriba a l’hotel. Llença la maleta sobre el llit per immediatament tancar el pilot vermell del televisor. Descorre les cortines opaques, pesants i claustrofòbiques que en el seu mon ideal no existirien.  Li agrada mirar enfora; estirar la vista, sense obstacles; no posar límits ni als ulls ni a la imaginació.  Abans la pèrdua d’intimitat que la pèrdua de llibertat.  Tot seguit despulla la finestra de les segones cortines, entre transparents i translúcides, més sensuals i suggerents,  i ja amb la finestra nua, s’apressa com un amant impacient i maldestre en obrir la finestra de bat a bat. Si les normes de seguretat no ho impedeixen, es clar. No suporta la sensació d’aire pesat, ressec i estancat, de ventilació escassa, que sovinteja a les habitacions d’hotel. Li fa mal de cap i no aconsegueix dormir.

Quina sorpresa! Un petit balcó amb una taula rodona i una cadira. Surt. S’hi asseu. Encén una cigarreta.  S’estalviarà baixar a recepció si vol fumar. Hi ha molt silenci i poca llum als carrers. El cel es ben fosc, atapeït de núvols baixos.

Llavors s’adona que és en un quart pis. I de sobte tot s’espatlla. La veu dins del cap comença:

• Va, perquè no ho proves? Salta! Llençat!
• Qui t’ha dit que t’ha de passar res?
•  Possiblement ens enganyen per limitar la nostra llibertat.
• Veuràs com vas baixant balancejant-te com una fulla, i arribes a terra dempeus.
• I en el pitjor dels casos, si no fos cert i t’estavelles, ja has viscut força.
• T’estalviaries haver de pensar en tots els problemes que t’envolten i t’ofeguen i pels quals no tens cap solució doncs no depenen de tu.
•  Va, prova-ho! Ja veus que passi el que passi, no surts perdent!

I la barana la crida, la foscor la crida, l’alçada la crida. La veu persuasiva dins del seu cap la tempta.

No s’aixeca de la cadira,  per no guanyar verticalitat ni alçada. En realitat es deixa relliscar de la cadira fins al terra i s’arrossega de cul pel balcó a empentes de taló fins que descansa ajaguda sobre la moqueta de l’habitació. Ha fet un gran esforç. Es quan una segona veu mormola que no li caldria patir tant, ja que encara que aquest cop s’hagi escapolit, tard o d’hora acabarà fent-ho, i en vista de lo malament que ho passa, quant abans millor. No l’enganya, en realitat no és una segona veu, es la mateixa d’abans disfressada.

Ja n’hi ha prou. No li fa por l’alçada. No té vertigen. L’espanta el que la veu li diu. Escoltar-la. Que algun dia l’agafi en un moment realment baix i decideixi fer-li cas.  I sobre tot l’espanta que la veu sigui seva.

Recorda:

Aneto, Posets, Pica d’Estats, Midi d’Ossou, Vignemale, Montarto, Pedraforca, Carlit, Agulles de d’Amitges, Mulieres, i tants altres cims que ha pujat. Per ara haver d’aguantar això.

Repassa:

Però és que científica i cronològicament dels 0 als 12 anys va viure en un quart pis; dels 12 als 25 en un sobreàtic; dels 25 als 30 a peu pla; dels 30 als 31 en uns baixos: dels 31 als 38 en un àtic  i dels 38 fins ara novament a peu pla.

Es a dir que si fa la mitjana ponderada li surt que es com si sempre hagués viscut en un quart pis. Curiós, el mateix nivell que al néixer.

Tants anys al col·legi de monges resant en silenci i esperant que la veu de Deu es manifestes dins seu, com li havien promès que passaria si era suficientment bona i pacient. Veu que a vegades li semblava escoltar fins que s’adonava que era la seva. I quan s’atrevia a preguntar com sabria que era Deu qui parlava, l’acusaven de tenir poca fe i li asseguraven que quan l’escoltés no en tindria cap dubte. I ella volia un mètode més científic, una descripció. Que li diguessin si, per exemple, primer sonarien unes campanetes o uns cors angelicals, si notaria un buit a l’estomac o li tremolarien les cames. I ho tornava a demanar de bona fe doncs no volia confondre`s i ser temptada per algun dimoni que es fes passar per Deu. No va servir de rés, doncs encara la van atordir més quan li varen afirmar que Deu parlava amb una veu diferent a cada persona. I d’aquí no en va sortir, tot i que durant un parell d’anys va escoltar moltes veus interiors amb diferents tonalitats, totes les anava descartant desprès de sotmetre-les a unes senzilles proves.

I ara no pot ni sortir a mirar les plantes de la terrassa del sobreàtic dels seus pares, sense sentir un calfred i una atracció malaltissa cap al que hi ha més enllà de la barana. Encara més, és conscient en tot moment que trepitja aire, dissimulat  mitjançant un forjat, però en realitat es aire, el pis dels seus pares no es res mes que una porció d’aire robat als ocells.

Aquesta por irracional va néixer en tenir el primer fill. Quan va començar a donar els primers passos i pensava que tard o d’hora s’entretindria al telèfon, a la cuina o ves a saber on, i el nen s’arrossegaria fins la barana i atret pels cotxes petits que es veuen circular avall, pel carrer, s’enfilaria dalt d’alguna jardinera, o d’alguna cadira i es llençaria d’alt avall. Va fer posar una barana més alta damunt de la barana original de l’àtic. Va folrar amb canyís perque no es veges el que hi havia a baix i res no pogués cridar l’atenció.  La por persistia. La por va empitjorar quan en sortir amb el seu fill a braços va començar a sentir esgarrifada la veu que li deia que el llencés. I tant insistent era que la va fer dubtar del seu equilibri mental. I sobre tot tenia por d’acabar fent-li cas, encara que sols fos per deixar de sentir-la.

Fins que va anar a viure al camp.

Però algun estrany mecanisme devia quedar activat dins del seu cervell, doncs desde llavors l’acompanya aquesta veu insidiosa i persuasiva que la convida a saltar cada cop que surto a qualsevol terrassa, balconet o finestra més enllà d’un segon pis.