Comiat

En el darrer passeig del Blacky fins la veterinària, caminàvem poc a poc, tristos nosaltres i ell gaudint amb passos vacil·lants de les olors de totes les herbes del camí.

Va succeir un fet inesperat i estrany.

Enmig de l’immens camp de blat (que ara apunta tan sols uns brots d’herba verda) va aparèixer un altre gos. Sol. Millor dit, sola. Tot i ser encara molt lluny l’un de l’altre, es varen detectar. En Blacky es va aturar, més esvelt que en cap altre moment del darrer mes. I ella també. En Blacky va començar a caminar cap ella. I ella també. Tots dos arrencaren a trotar alhora i finalment gairebé a galopar (semblava un d’aquells anuncis tan cursis d’abraçades i perfums). En trobar-se es van olorar, llepar i van jugar mig empaitant-se de una forma suau i delicada. Talment com si la gosa en olorar el Blacky hagués percebut cap on anava i que els moviments havien de ser tendres.

Era una gossa molt jove, husky, amb un ull blau i un altre color mel. Sense collar però ben cuidada. Potser s’havia escapat o feia poc que l’havien abandonat. Va semblar com si un altre esser de la seva espècie hagués volgut  donar-li una darrera abraçada. Com si a més aquesta gosa vingués a endur-se una part d’en Blacky amb ella. I en Blacky, normalment molt bordador, aquest cop no va dir res. Semblava no ser de ningú i vam intentar posar-li el collar que duia en Blacky perque vingués amb nosaltres però ho va refusar. Crec que tots tres en aquell moment màgic ens la varem voler quedar, com si la trobada hagués estat com una mena de traspàs d’afecte acceptat pels dos gossos. Com si nosaltres fóssim una mena d’orfes i el Blacky hagués procurat que no ens trobéssim tan desolats per la seva absència.

I sí, ens va acompanyar camp a través i desprès més enllà pels carrers del poble. Però en girar la cantonada per entrar a la veterinària, es va espantar sobtadament i va sortir esperitada desfent tot el camí en pocs instants. Nosaltres vam entrar. Ens vam acomiadar del Blacky i el vam acompanyar amb les nostres carícies i llàgrimes fins i tot quan ell ja no hi era i sols quedava el seu cos prim estirat sobre la taula.

En tornar a casa en Joan ens va dir que mentre érem fora havia entrat al jardí, i fins el tancat del Blacky, una gossa husky de pel gris clar, gairebé blanc, i molt jove.  Per la mateixa porta per la que nosaltres havíem sortit amb ell minuts abans; i va estar donant voltes tranqui-la fins que l’havia fet marxar.

Potser sí que inexplicablement era el gos que el Blacky havia triat per fer-nos companyia. Vaig reprimir l’impuls de sortir corrent a fer voltes amb el cotxe pels carrers per veure si la trobàvem.  En els ulls del meu fill que si ho hagués proposat en veu alta, ells també haurien vingut.

I en aquell moment, una veu imbècil – a la que imbecilment vaig fer cas - dins meu em va recordar que soc profundament atea, que no crec en el mes enllà, i que soc una dona adulta a la que no li toca fer ximpleries.

Era un dia trist i la tristor aquest cop va guanyar a la quimera.