Qui te por dels vampirs?

A mitja tarda va sortir a donar una volta per estirar les cames. Potser fins i tot, si s’animava, correria una estona. Enfilant el carrer de la seva urbanització sempre costa amunt, va arribar en pocs minuts on s’acabava l’asfalt i començava el bosc. S’hi endinsà per un corriol entre bardisses que, si no es coneixia, era molt difícil de veure. L’inici del camí estava ple d’aranyons i era impossible sortir-ne sense esgarrapades. Acabava de començar la temporada de cacera, una de tantes, tot i així el bosc romania en silenci, tret del cant distant d’algun ocell.  

Quan ja s’havia allunyat uns quants centenars de metres va recordar que havia oblidat la protecció a casa. No importa – va pensar – anant ràpid i sense aturar-se no hi havia d’haver cap problema.

Evidentment, no era conscient de quant s’equivocava. Sinó no ho hauria fet.

  

En arribar a la torre de guaita es va aturar per contemplar el paisatge. Des de allí dalt, ja superada la zona frondosa, només hi havia pedres, farigola i altres matolls, alguns dels quals amagaven traïdors avencs de la zona. Encara a prop del poble, i sent aquest força proper a Barcelona, sorprenia per la solitud i la bellesa sense adulterar del indret. El sol ja davallava i en pocs minuts quedaria amagat darrere les muntanyes de l’altre extrem de la vall. En companyia dels núvols baixos, tan típics a la tardor, es combinava per crear un cop més un quadre amb totes les tonalitats del groc al vermell encès, enfosquint alhora els cims retallats fins poder percebre’n tan sols el contorn. Quadre que, a més, canviava a cada instant a mida que anava minvant el que es veia de l’astre, fins acabar convertit en una paleta força més austera, però de bellesa comparable, de blaus, grisos i negre. Gairebé feien ganes de dir adéu amb la ma. A partir de llavors encara quedava aproximadament una hora de llum. Temps més que suficient per tornar a casa fent la volta sencera, sense necessitat de desfer el camí.

Immediatament desprès de posar-se en marxa va sentir el soroll. Cada cop més a prop, semblava que la seguia. Es va girar per comprovar que no, ja no la seguia, directament l’estava atacant. Fent un moviment brusc va aconseguir primer esquivar-lo per més tarda acabar amb ell.

Els altres l’esperaven amagats una mica mes enllà. Estaven ansiosos ja que darrerament els costava molt trobar víctimes desprevingudes. A aquesta hora tothom romania a casa amb les finestres tancades o be portava a sobre un reguitzell d’amulets i protectors.

S’hi varen abalançar atacant-la per tots cantons, en el que semblava una acció coordinada.  Va poder acabar amb alguns, d’altres, però, la varen ferir. I en veure brollar la sang fresca, en olorar-la, ràpidament acudiren molts més. Fiblada rere fiblada. Eren tants que no tenia temps de fer-los fora. Molt menys de matar-los.

S’enganxaven a la seva pell, a la roba, entre els cabells. Un cop tastada la seva sang encara va ser pitjor. Literalment varen embogir. Tot i que corria cap a casa ells la perseguien sense deixar de xuclar-li la sang. No en tenien prou. Mai quedaven tips.

Va caure diversos cops i es va ferir els genolls. Els esbarzers li varen obrir solcs arrencant-li tires de pell de braços i cames. Algun fins i tot li va marcar el rostre. En la fugida va pensar més d’un cop en abandonar. Deixar-se caure a terra i esperar. Tard o d’hora hauria d’acabar el martiri. Tard o d’hora el dolor seria tan gran que ja no podria augmentar. I en fer-se totalment fosc probablement marxarien. Era sabut que la nit no els agradava tant com el capvespre, tret que hi hagués algun fanal a prop. Aquesta era la seva hora, mes endavant, ja fosc, acostumaven a retirar-se.

Va resistir i continuà endavant. Enverinada ja la sang, contaminada, adolorida de cap a peus, amb el cos contusionat, inflat i ferit va arribar finament a casa. Va trigar uns instants, que li varen semblar eterns, en trobar les claus que duia a la motxilla. Va obrir tan ràpid com va poder per tancar immediatament la porta d’una revolada. Es va deixar caure a terra, respirant feixugament, sobre les rajoles fredes que mitigaven un xic el dolor. I li va venir un darrer pensament al cap abans de desmaiar-se que la va fer esclafir a riure embogida i descontroladament.

Havent-hi mosquit tigre, qui te por, ara, dels vampirs?