Gallineta cega

A base de  mentides lentes i en progressió constant t’han fet perdre la noció del que és real i del que no , del que representa justícia i del que és un abús. Les emocions s’han fet un garbull dins del sac i no saps quina extreure’n que reflecteixi cada situació sense desequilibrar-te. Comences a sentir veus que son teves i que et parlen alhora des de fora i des de dins amb missatges totalment contradictoris i sovint insultants. No pots escoltar més i no pots parar d’escoltar.

Finalment t’han embenat els ulls i et fan giravoltar en mig del cercle fins que perds completament el sentit de l’orientació. Algú posa una música de fons molt trista que ja sempre t’acompanyarà.

Abans de moure’t t’arriba el record de quan els teus ulls captaven en un instant i amb precisió el paisatge, el rerefons, el primer pla, la llum, el contrast, el moviment i l’anticipació del següent moviment. Quan la mirada s’endinsava en un altra i també sabia veure per dins a cop d’anys i molts rostres. Ho enyores. Ells tampoc no podran aprehendre ara tot el que expressen els teus ulls savis i blaus. Potser també per això t’han embenat.

Avances a les palpentes, amb les mans esteses cap als que t’envolten i que perceps no gaire distants. Mans esteses i cor encongit de por. Potser  no sempre has estat bona, potser no tothom guarda un bon record de tu. I no saps cap a qui et dirigeixes enmig d’aquesta foscor imposada. Ni saps com et rebran.

Amb les mans arribes a un rostre que els teus dits recorren intentant identificar. No et defuig, s’atansa més i t’abraça, fins i tot et sembla que per un instant els seus llavis t’han acariciat lleugerament el coll.

Quan t’abandones a l’abraçada sents com et clava a l’esquena el primer punyal. És el que et fa més mal per inesperat. El joc no és ben bé com el coneixies. Amb el cos contret esperes un altra punyalada que no arriba. Finalment t’aixeques i fuges a cegues en un altra direcció, amb l’ incertesa de no saber que t’espera emparat en la teva foscor. La segona abraçada porta també amagat un segon punyal . Així la tercera. I la quarta.

Un lent degoteig de sang s’escapa de les teves ferides però tu no el veus. No tens mes forces i et quedes encongida al terra, en el que et sembla el centre del cercle. Potser si no t’atanses a l’exterior et deixaran finalment en pau.  Reclosa en tu mateixa, sense cap mena d’interacció, ferida però encara respirant.

Però no, com bé has intuït abans, aquest no és el joc de la gallineta cega al que jugaves de petita. Escoltes la remor dels passos que s’atansen quan el cercle es va tancant. Per uns instants sols un violí esquinça el silenci i t’estripa el cor.  A continuació aquells de qui t’has envoltat esquincen i estripen la teva carn.

En el moment de morir una darrera veu dins teu pregunta: estàs segura de no haver estat mai membre d’un cercle?

Més tard coneixes la resposta. En renéixer t’has guanyat el dret a ser un d’ells.

El teu punyal espera. L’agafes ben fort entre les mans i observes que duu el teu nom gravat. L’alces i en una llambregada veus com resplendeix a contrallum en primer pla. I de reüll perceps novament el paisatge, el contrast, el moviment i l’anticipació del següent moviment quan decideixes clavar-lo ben fort dins teu, en una darrera punyalada que,per voluntària i desitjada no fa menys mal, i que allibera la blava mirada empresonada que s’endinsa amb enyorament dins els teus ulls blaus.

Has elegit no formar-ne part.

Encara més tard,  aquest cop molt més tard i ja sense bena, tornes a renéixer.  T’aixeques emprenent el pas que et dura, per sempre més, lluny de tots els cercles. Les ferides couen, probablement no deixaran de fer-ho mai . Una darrera mirada enrere et mostra, ja empetitits i insignificants, aquells que et varen encerclar i apunyalar. Tot i la distancia veus que caminen a cegues. Els seus ulls, com els teus, també estaven embenats. 

Amb la mirada entenedora i clara acarones el paisatge que et sedueix i t’espera. Ells, ells romanen en cercle i cegats.