Fantasmes

Agullana, camp a la vora del cementiri

Darrerament no puc evitar-ho. M’agradaria poder posar-me a córrer més lleugera que el vent per deixar-les enrere i que parin d’una vegada d’envoltar-me. Potser no em persegueixen, senzillament hi son, sempre hi son, es possible que sempre hagin estat aquí. El problema es que les veig. Miri on miri les veig estenent els seus filaments en la meva direcció.

Paraules fantasmes.

Em diuen una cosa i jo n’escolto un altra. No poder cenyir-se únicament al que s’ha dit. Si fins i tot el silenci en vessa.

Paraules pronunciades que em recorden altres paraules, i d’altres mai pronunciades que en retreuen  d’altres que en el seu moment tampoc no varen ser expressades. Paraules en les que vull creure, però que expressen quelcom que jo percebo interiorment que no es ben be cert i que per tant amaguen altres intencions que no son reconegudes ni expressades convertint-se en terra adobada a la llavor de la incomoditat i culpabilitat. Llavors que retrunyint turmenten l’anima no sols de qui les nega sinó de qui, per primer cop en la vida, maleeix aquesta capacitat que alguns anomenen do. Intuïció. Maleïda intuïció que fins i tot s’alimenta dels silencis i en ells es capaç de créixer. No se que donaria per aquest cop equivocar-me.

Perdre. 

No ser més referència. 

Ser substituït. 

No ser. 

No ser. 

Deixar de ser. 

Assumir-ho. 

Ser deixat de banda. 

Resignar-se. 

No ser escoltat. 

No ser interlocutor. 

Formar part del dolor. 

Ser part d’allò que es vol deixar enrere. 

Empassar paraules intel·ligents que et fan sentir culpable. 

Assumir-ho. 

Ningú t’ajuda. 

I l’ajuda que tu brindes a mans plenes et destrossa. 

I ho saps. 

I així i tot ho fas perque raones que és això el que ara has de fer. 

Encara que et converteixin els records en un malson. 

Realitats paral·leles. 

Diversos mons en un mateix instant i lloc. 

Esborrar el passat. 

Re-inventar el passat per tornar-lo a destrossar. 

Et reescriuen un passat aliè, amb sang, que no es en absolut el que recordes. 

I s’ho carreguen gairebé tot. 

Sense pietat. 

Recolzats. 

Desprès et diran que si les diferencies de visió ja llavors eren tan grans, tampoc no hi ha esperança de futur. 

I t’allunyes. 

Sense anar físicament enlloc. 

Per respecte. 

Per amor. 

Encara que rés no sigui cert.

I tinc por.