Estic dormint. Sobtadament em desperta el frec d’unes passes sobre les rajoles. Obro els ulls i els veig davant meu. Més que veure’ls intueixo a contraclaror el contorn fosc de les tres siluetes que s’alcen sobre el llit. Prims i feréstecs, ombrívolament imponents. Tres, com els reis mags, penso primer. Potser venen a fer-me algun regal, segon. Somriure interior acompanyat d’un lleu balanceig de cap. No tinc remei. Igual encara estic somiant, doncs el que està succeint no m’espanta.
Mormolen. Em diuen que no he de tenir por d’ells.
M’estranya molt que parlin. Encara més entendre’ls.
I m’ho expliquen mentre pausadament em van lligant canells i turmells als capçals i peus del llit. Amb les mateixes herbes amb les que jo lligo les tomaqueres a les canyes perquè no caiguin, em sembla. Dúctils, sense trencar-se i prou amples per no tallar la circulació de la saba. Ara estic talment com en els meus millors somnis eròtics, és el que em ve al cap. Indefensa, entregada, immòbil, amb un cert neguit en intuir el que vindrà desprès sense tenir-ne encara plena certesa.
És pel meu bé, m’aclareixen.
M’estimen tant com jo a ells. Conseqüentment, em volen fer el mateix que jo els he fet tants cops, any rere any.
No sé de que m’estan parlant. No els conec, per tant, com puc estimar-los?
Llavors les caputxes rellisquen coll avall i començo a tremolar.
Diuen que puc romandre tranqui-la doncs saben perfectament que si em tallen una ma, no tornarà a créixer i que el més probable és que em dessagni fins la mort quan no és això el que em desitgen. Crec que no somriuen.
Són savis. Han après que en el nostre cas l’equivalència són els sentits. Amb ells succeeix justament el contrari. Si et manca un, els altres s’aguditzen, milloren. Talment com si creixessin.
Aquesta és l’oportunitat que em volen oferir. Experimentar cóm el sacrifici d’uns tornarà més forts d’altres. Tot i el dolor que inicialment aquesta pèrdua pugui causar-me, serà lleu doncs pagarà la pena en veure el resultat final.
Encara no he tingut temps de digerir-ho quan passen a l’acció. Van per feina i venen preparats.
Amb unes grans tisores em tallen la llengua, amb un ganivet punxent em treuen els ulls, amb uns ferros roents em burxen dins el nas. Per acabar, amb el mateix ferro em foraden els timpans.
Enmig del dolor percebo que em deslliguen i marxen. Dolor, dolor, dolor, no soc res mes que agònic dolor.
Transcorre el temps i descobreixo que no puc parlar, no veig, no escolto, tampoc percebo els olors ni els sabors.
Aprenc de nou. Les meves mans a les palpentes es com si tinguessin ulls.
Desgranant dies, setmanes, mesos.
I tant com vaig anar a la policia. No hi havia cap precedent d’atac similar en els seus registres. Em consta que s’esforcen de valent però no han enxampat ningú, ni crec que ho facin. Les meves descripcions son massa atípiques, i encara que saben que he estat víctima d’una violència inusitadament salvatge, a vegades sembla que dubtin de la veracitat dels detalls que els he explicat. Com si estigues trastornada. I no s’equivoquen. Ho estic.
El tacte s’aguditza. Amb gestos em faig entendre força bé, doncs sempre aconsegueixo el que demano. A vegades dibuixen, escriuen sobre la meva pell, les mans o un altra banda del meu cos, el que abans pronunciaven en veu alta. I jo que soc alhora llibre i lectora entenc el missatge. Mitjançant el tacte parlo, veig, escolto, percebo. Sí, si, de forma diferent. La pell es torna molt més sensible, és com si totes les terminacions nervioses, branques i branquillons que alimenten cada porus, haguessin despertat, han crescut, tenen més vida.
És l’únic que em queda.
Encara no sé el perquè.
Però tot s’acaba sabent.
Més endavant. Un dia. Estic dormint. Sobtadament una revelació dins del somni em desperta. Vivia en una urbanització propera a Barcelona i vaig convidar una amiga que estudiava agricultura per podar els tres cirerers que tenia al jardí. Eren tres arbres fantàstics, enormes, i donaven moltes cireres, la meitat de les quals, les de les branques més altes i solejades, es menjaven els ocells. Feien una ombra molt bona i a l’estiu podíem dinar sota el seu esguard. Mentre ella podava, jo preparava el dinar. Quan vaig sortir per portar el menjar a taula, vaig quedar esgarrifada, palplantada amb la safata d’escalivada a les mans. Per poc que no cau. Ella en canvi m’ensenyava somrient orgullosa el treball que havia fet, tot prometent-me que les cireres de la propera collita serien molt més gustoses i grosses.
Jo no sabia que dir. I devia llegir en el meu gest horroritzat que alguna cosa no havia anat bé.
Llavors em va explicar que lo seu no era el paisatgisme ni els arbres ornamentals, sinó els horts i els fruiters. Aquells arbres majestuosos havien quedat reduïts a tres arbrets minsos, amb el criteri de que la bona poda es aquella que permet al propietari recollir la fruita sense haver-se d’enfilar a cap escala ni per les branques. La bona poda tampoc dona satisfacció als ocells, doncs tot el fruit és pel propietari al poder posar fàcilment una xarxa estesa cobrint l’arbre o penjolls amb paper d’alumini la lluentor dels quals espanti als ocells.
Finalment ho entenc.
Un cop més un somni ha estat revelador.
M’aterra pensar quantes persones poden estar en llista d’espera, per rebre un tractament similar al meu. I el pitjor de tot: sense maldat, sense malicia.
Ja no cuido el jardí. I no perquè no pugui olorar les flors del lilà ni contemplar els rosers florits. Els arbres creixen lliures i les seves branques van per on volen. Les herbes fan el mateix. Fins i tot les males herbes, que demostren ser més resistents, doncs sempre creixen i creixen ufanes per molt que un intenti acabar amb elles, sense necessitat d’adobs, ni fertilitzants, ni anti llimacs ni anti cargols. La llei de la selva? La llei de la natura, sobreviuen els mes forts. Protegeixo sols els brots, els recent nascuts, els més tendres. Però ja no indefinidament, en créixer, els abandono a la seva sort.
També sé que no tornaran l’any vinent ni l’altre doncs pensen que ja no queda rés per extirpar.
Tres figures silencioses, fantasmals i esquerpes, cobertes de cap a peus amb una tela de color indefinit que n’amaga les faccions. Desarrelats que van pel mon ensenyant el que han après desprès d’experimentar-ho repetidament en la seva pròpia essència. Ara son altres els qui en gaudiran. Ningú pot aturar-los. Em temo que mica en mica el mon que coneixem es capgirarà mantenint l’equilibri. Però serà un equilibri diferent. Continuarà havent-hi essers escapçats davant d’altres que no ho estaran. Seguint aquesta, fins fa poc sols humana teoria, essers que podran donar el millor de sí, els fruits més saborosos, doncs ara no ho feien.
Tornarà a haver-hi un bri d’esperança al mon.
Però s’equivoquen, les premisses són falses.
Perquè jo vull, per acabar aquesta poda salvatge, que algú m’arrenqui d’una vegada el cor, doncs sola no sé fer-ho.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada