Els seus ulls acaricien el pòster de l’Himàlaia, penjat a la paret que hi ha davant del llit, mentre pensa que, si tot va bé, d’aquí un parell d’anys haurà reunit prous diners com per comprar el bitllet d’avió i marxar d’aquest sòrdid nínxol. La lluentor de vida escolant-se per l’escletxa d’aquesta imaginaria porta que per fi se li obre, encara que poc a poc, el duu a somiar un milió d’expectatives; totes plaents. Somiar forma part del viatge, no sols d’aquest sinó de tots els viatges com bé saben les ànimes errants. Potser és l’única que no li podran arrabassar.
Quan amb les mans recorre la superfície del seu ventre, ara tibant i estranya, gairebé esfèrica, pensa que potser el seu fill ho és també d’Einstein – l’únic premi Nobel del que ha sentit parlar -. La nova vida que dia a dia creix dins seu ni s’imagina les grans expectatives que haurà d’afrontar.
Temps enrere
Sense rumiar-s’ho dos vegades i cobrant cada cop una minsa quantitat que immediatament ingressà en un banc, començà a anar dos cops al més a donar esperma. Llàstima que no es pugues fer compra directa del productor, com ja es feia amb altres productes naturals. Sense tants intermediaris n’hauria tret més guany. A cops veia l’anunci: “Premi Nobel, actualment a l’atur, ven esperma al detall. Directament del productor. Sense intermediaris. Producte fresc. Tracte personalitzat”. No, millor no dir que es trobava a l’atur, doncs llavors informava que no era gaire espavilat, si no havia aconseguit treure cap redit d’una tarja de visita tan imponent com el Nobel. Millor: “Premi Nobel en Física, solter, madur i sense fills, ofereix deixar el seu gra de sorra, genèticament parlant, sense cap compromís”. Però llavors no s’entendria que si el motiu semblava ser més aviat altruista, com era que cobrava?. Quina diferencia hi hauria entre ell i els treballadors del sexe que s’anunciaven al diaris i per Internet? Aquest també prometien gaudir de somnis, d’altra banda difícils d’aconseguir, per aquells que els contractaven: plaer en molts casos acompanyat de bellesa, que en realitat també és plaer. Ell oferia espermatozous més intel·ligents que la mitja. Si ho feia sense cobrar, llavors adéu al canvi de vida, adéu a l’Himàlaia. Per últim, emprant aquest sistema perdria l’anonimat i això l’esgarrifava. Es va fer doncs proveïdor d’un laboratori de renom que disposava de sucursals en diversos països i que, per motius excepcionals, clarament vinculats al tipus de producte que comercialitzava, no complia algunes de les normes fixades en quant a nombre màxim de donacions ni en quant a l’edat límit del donant.
Pagant un preu exorbitant, s’inseminà amb l’esperma d’un anònim científic reconegut mundialment en el centre que li garantí no tan sols un quocient intel·lectual més elevat, sinó que tots, absolutament tots els seus donants, havien estat guardonats amb el Nobel en diferents especialitats. Hauria volgut saber-ne l’especialitat, per encaminar millor al seu fill, des de les primeres passes, estimulant els seus punts forts. Però no tenia dret a saber-ho. En el laboratori li havien comentat que feia anys havien distribuït una enquesta anònima amb resultats aclaparadors, no totes les categories de Nobel tenien la mateixa acceptació. Per exemple ningú volia ser inseminat amb esperma d’un Nobel de la Pau – ja que tret d’alguna excepció dels darrers anys – la majoria ho havien estat per haver viscut empresonats llargament, maltractats per governs absolutistes i dictatorials, patit fam, guerres, malalties i misèria. Ningú volia un fill tan sacrificat per la humanitat, que ho donés tot, algun cop fins i tot la vida. Van provar també de fer una classificació per àmbits – lo de sempre: lletres i ciències – i la majoria apostava clarament per les lletres: pensadors, filòsofs, economistes, escriptors, sempre molt per davant de científics i metges. El motiu, calia explicar-lo? Sols calia veure amb quins criteris es triaven en la majoria de casos els estudis de batxillerat. A fi de donar sortida a tots els seus productes, sense distinció, i tenint en compte que tampoc disposava d’un gran ventall de subministradors, el laboratori va renunciar a fer cap tipus de classificació.
Encara més temps enrere.
Aquell home malvisqué sol en un pis de lloguer pagat amb el seu retir escàs d’investigador. No es que necessités gaire doncs en realitat no tenia aficions, la feina havia estat tan absorbent durant tants anys que li va xuclar tot el seu temps. En realitat fou a l’inrevés; fou ell qui s’amamantà desesperadament aferrat a les mamelles de la deesa recerca . En algun moment de caire nostàlgic cregué que li hauria agradat tenir dona i fills, que un cop acabat tot, li fessin companyia i l’ajudessin a omplir les hores, però sabia que no hauria esta just condemnar-los a una parella i un pare absent durant tants anys. Lligats primer a un fantasma, per ser desprès lligats a un cadàver. Sabia que s’enganyava, doncs com podia sentir nostàlgia del que mai havia experimentat? Sí que en tingué dia rere dia, un autèntic enyor - de les seves màquines, dels equips, del laboratori. Si el geni dels desitjos aparegués davant seu en aquell mateix instant i li dones a triar: laboratori i màquines o bé dona i fills..... no dubtaria. Sense cap mena de rancúnia, passà el temps llegint llibres de la biblioteca municipal i estudiant-hi allí per internet – doncs no tenia ordinador – les publicacions científiques que sempre l’interessaren. Sols conservà un somni delicat com una teranyina, que volia complir abans de ser massa vell. Passar una temporada en un monestir tibetà. Necessitava diners pel viatge, al menys per arribar-hi, doncs un cop allí sempre havia pensat adaptar-se a la frugalitat dels seus habitants. Era del tot impossible aconseguir-los doncs entre el lloguer, el menjar i el transport veia com la seva pensió quedava, mes rere mes, reduïda a zero. Així fins que rebé la carta d’aquell laboratori que li obrí de nou expectatives i on li demanaren el seu ajut.
Aquella dona s’assabentà, uns mesos mes tard, que hi havia un banc d’esperma d’autèntics premis Nobel. Una mena de salvaguarda de qualitat que - no se sap mai -, potser en un futur caldria utilitzar en bé de la humanitat. Aquest va ser l’argument. Tot i que en principi no es va crear per fer-ne negoci, varen proliferar de forma soterrada i fraudulenta – gestionats molts casos per personal del mateix centre – altres laboratoris en els que, pagant un preu molt elevat, es feren inseminacions a essers privilegiats amb esperma d’aquest banc privilegiat. Ja es sap, els privilegis sempre queden en família. Transcorregueren els anys i ja dins la rutina, aquest laboratoris deixaren de mica en mica de ser il·legals. Va ajudar – i molt - quan va transcendir que la reialesa de no se quin país, n’havia fet ús, i no un sol cop, sinó per aconseguir la parelleta. De passada també va servir per fer un gran avenç instaurant per fi la república amb arguments de pes: si la monarquia es sustentava en que havia de ser hereditària, en el moment en que es produïa la inseminació artificial amb esperma d’un altre, els fills ja no eren genèticament del rei. Durant un temps es va liar la troca, tots discutint en els mitjans de comunicació: sobre si un rei podia ser adoptat, inseminat, il·legítim, home, dona, gai, lesbiana, etc.... Els monàrquics, casa real inclosa, varen intentar convèncer a la població de que s’havia fet un sacrifici pel bé dels súbdits, per garantir un futur reis més intel·ligent que l’actual. Aquí ja la premsa es va desfermar, va embogir: que si per fi es reconeixia que tenien un rei simpàtic però una mica curt, que si el gran sacrifici del rei en renunciar a perpetuar-se, que si el deure havia estat primer que el plaer.... i una llarga llista d’absurditats. El cas es que uns quants anys més tard tothom acceptava que si un s’ho podia pagar, i volia fer-ho, endavant, encara que els preus fossin del tot abusius. Si be no era el mateix que conèixer l’historial detallat del pare, al menys oferia una garantia de qualitat. De la mateixa manera que les escoles competeixen anunciant el percentatge dels seus alumnes que superen la selectivitat, o que aproven l’examen pel carnet de conduir a la primera – sobre tot les que son privades - , aquests petits-grans negocis presumien de la mitja de quocient intel·lectual dels seus donants.
Gairebé al començament
Aquest home ja no es va poder tornar enrere. Però es que el premi va fer molt més que això. El va arruïnar. Era una tradició donar al menys la meitat del milió d’euros a institucions científiques, culturals i humanitàries, i així ho va fer. La resta els va invertir malaconsellat en constructores i bens immobles, amb tan mala sort, que pocs anys desprès no tan sols no havien donat guanys sinó que els diners es varen literalment volatilitzat. Desprès d’un any de gira tothom se’n va oblidar, va ser substituït pels nous – i segons ells malaurats - guanyadors del mateix guardó en la convocatòria següent. I ell? Ja no va poder tornar al laboratori doncs hi havia perdut pràctica. El seu lloc havia estat per ocupat altres més joves que també volien el seu racó de gloria. Donar classes l’avorria. Es clar que conservà el lloc, el despatx, la plaça, la seva assignatura. Però les hores passaven lentes, les preguntes sempre eren les mateixes. Aviat el varen pre-jubilar.
Aquesta dona va decidir tenir un fill per inseminació artificial. Visità diversos centres de luxe on demanà ingènuament la carta de donants. Però no hi havia catàleg. Quedà molt decebuda, doncs esperava un mostrari amb fotografies i trets destacats. També s’imaginava que un cop feta una primera tria de cinc o sis candidats, podria veure una gravació on cada un d’ells explicava els detalls de la seva vida. Això ho considerava fonamental doncs trobava que per la manera de vestir, bellugar davant la càmera i el to de veu es podia extreure molta informació sobre el donant. Però resultà que no era legal, per tant no era possible, per molts diners que estigués disposada a pagar. Pel receptor, el donant sempre seria anònim. I ella tenia clar que no volia un fill qualsevol. Cercava garanties. O sigui que marxà abandonant la idea de tenir un fill per aquest mètode. El que no abandonà en absolut, doncs era terriblement tossuda i estava acostumada a fer realitat els seus projectes, era la idea de tenir un fill. Se li havia ficat al cap, n’havia parlat amb totes les seves amigues, i si no ho aconseguia s’ho prendria com un fracàs personal. L’alternativa, la idea de seduir algú, de demanar-ho com un favor a algun conegut que li fas el pes - genèticament parlant -, no l’acabava de convèncer, doncs en aquest cas qui deixava de ser anònima era ella i més endavant el seu fill. No tenir el control absolut de la jugada l’espantava.
L’inici
Un home que havia passat molt més de mitja vida investigant en un laboratori de recerca ben equipat gràcies als programes de finançament del ministeri i altres ajuts a nivell internacional. Una rata de laboratori? Que li diguin com vulguin els que no n’entenen, en el seu record eren els millors anys. Els d’abans del premi. Quan no hi havia tanta expectació, ni s’esperaven que fes gires mediàtiques per divulgar la ciència arreu del planeta.
Quan si viatjava era per assistir a una conferencia on coincidia amb col·legues motivats pel mateix tema, amb els que podia compartir discurs i inquietuds. En canvi desprès al seu voltant tot eren periodistes i polítics que sols cercaven l’immortalitat d’una foto, sense entendre ni un borrall del llenguatge científic forjat en les innombrables hores que havia passat en solitari davant de l’ordinador i altres aparells, parlant amb els seus experiments i amb les màquines. El premi va representar un abans i un desprès. Definitivament el va allunyar del que ell desitjava, del seu pla de vida metòdica i curosament organitzat.
Una dona riquíssima i divorciada que vivia a Miami s’avorria. El seu administrador feia temps que li portava eficientment tota la cartera d’inversions i finances, tot quedant-se un percentatge generós. O sigui que cada cop tenia més diners, i sols s’havia de preocupar de com gastar-los. S’avorria. Ja no li omplien la vida les sessions de massatge, estiraments, perruqueria, banys de sol, aeròbic, spinning, steps, balls llatins, la dieta, els còctels, la compra compulsiva, les sortides amb les amigues – riquíssimes i també “divorciadíssimes” – . Ni tan sols la distreia l’enrenou que requeria la decoració de la casa de dalt a baix cada temporada.
Festival de cloenda
Uns anys en la vida d’un home i una dona, monetàriament tan rica ella com pobre ell, intel·lectualment tan tonta ella com llest ell, que sense saber-ho van creuar els seus fluids per engendrar una nova vida. Encara que teòricament sembla que hi ha d’haver quatre combinacions equiprobables, en la pràctica no es així doncs ella es tan immensament rica que encara que els seu fill no fes rés en absolut ho continuaria sent. Son tan sols dos, pot ser ric i tonto o be ric i llest, i aquestes si que son equiprobables doncs no hi ha cap garantia de que els gens d’Home Nobel siguin més competitius i dominants que els de Dona Tonta. Es clar que també pot ser una filla en comptes d’un fill i llavors ja son més les possibilitats. El que ella encara no sap – i ell no sabrà mai – es que porta bessonada – cosa freqüent en els casos d’inseminació artificial – i que per tant sols considerant el sexe pot tenir ja tres combinacions diferents. I que cada fill pot ser tonto o llest de forma independent i equiprobable, i com que l’herència s’ha de repartir entre els dos s’ha de contemplar la possibilitat de que siguin pobres i no sols rics. Que en realitat son moltes més combinacions si tenim en compte que les resultats de la barreja no son blanc o negre i hi ha tots els matisos que van del pare a la mare: es pot tenir un fill lleugerament més llest que la mare però molt menys que el pare. I es que el que des de un punt de vista pràctic l’únic que ha fixat es una cota inferior, un límit. Però ella de matemàtiques no n’entén. I en qualsevol cas farà com moltes altres mares que pensen que els seus fills son els mes guapos i llestos del mon. L’única diferencia es que ella podrà exhibir un document que garanteix que els seus son Fills de Nobel, collita del 2011.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada