L'armari

Un vell pis a Rosselló entre Aribau i Enric Granados, ben be al mig de l’Eixample. Un segon pis que en realitat es un quart comptant l’entresol i el principal. 

A l’interior una caixa de vidre i fusta fosca de noguera que s’enlaira a la vista, rondinant amb parsimònia, tan sols abraçada per l’escala de marbre que s’hi enrosca.  Penombra, que es va tornant tenebra i que contrasta amb la sobtada claror del darrer replà sota la claraboia.  Sovint s’atura entre dos pisos i si no vas en compte, en obrir les portes podries saltar al buit. Un ascensor, per qüestions de desgast i seguretat, sols de pujada; en arribar a dalt has de pitjar un boto que el farà retornar a la posició de descans. Un ascensor amb dues portes d’entrada i dues de sortida que sempre s’obren cap endins, un mirall, una banqueta de vellut verd molt estreta per seure, i on en estirar la cama per sortir-ne es nota clarament el principi d’acció i reacció que fa que la caixa basculi enrere i augmenti perillosament la distancia respecte el replà. A l’instant de saltar fora fa por mirar avall.

En entrar al rebedor fosc, molt fosc, un altre mirall en front, que descansa sobre una tauleta anodina per deixar-hi les cartes i les claus; a la dreta un altra banqueta de vellut verd amb unes randes daurades del mateix color que les borles de les cortines pesants i, com no, de vellut verd, que amaguen els dos passadissos també molt foscos que van a cloure a les dues úniques sales amb llum de la casa: el menjador, que dona al gran pati interior ple de pau i de gats de la quadricula de l’Eixample i la sala de jocs i estudi dels nens, amb el balconet sorollós que dona al carrer Rosselló. Dues cadires de braços igualment entapissades i en les que no he vist seure mai ningú.

Res d’això importava. Doncs jo mai no podia deixar de fixar els ulls atemorits en l’armari, fins que agafava aire i retenint-lo per no fer soroll, apagava tot d’una el llum del rebedor i sortia corrent passadís amunt o avall per arribar al refugi que constituïa la meva habitació, a l’esquerra, o be la cuina i el menjador, a la dreta, on sempre hi havia la meva mare i l’avia. I encara era pitjor quan el que volia era passar d’un lloc a l’altre, es a dir, quan m’aixecava del llit per anar a lavabo o be a esmorzar, o quan en acabat de sopar ja m’allitava, doncs el llum del rebedor sols s’encenia des de la porta d’entrada i per tant calia creuar-lo endinsant-se pel passadís totalment a les fosques i sabent que a mig camí s’obria l’espai negre on hi havia l’armari que perversament m’esperava.

El fons de l’armari descansava i m’esguardava a l’altra banda d’una de les parets de la meva habitació. A l’altra hi havia una finestra fosca que donava a l’escala, igualment fosca, per on pujaven i baixaven els veïns i l’ascensor. I no eren tan sols els grinyols del mecanisme que arrossegava amunt i avall aquella caixa, ni els passos dels que pujaven a peu, doncs es malfiaven de l’aparell, o dels que baixaven per les escales de marbre doncs era l’única forma de fer-ho. Tampoc era la tremolor del terra i parets que hi havia en passar el metro per sota casa. No, hi havia permanentment altres sorolls, cruixits i grinyols, que jo sabia que venien de l’armari, encara que ni la meva avia ni la meva mare em feien cap cas.

Per això jo no estudiava mai a la meva habitació ni a la sala dels nens i preferia fer-ho al menjador, mentre la meva avia mirava el televisor o escoltava la radio tot fent mitja o ganxet, i la meva mare cuinava, o cosia, o jugava amb el meu germà petit. Aquests sorolls coneguts i familiars em permetien concentrar-me i de fet jo treballava totalment abstreta enmig del soroll de tot plegat. En creuar esperitada cada cop que era imprescindible fer-ho, percebia a més un alè fred i malsà que venia de l’armari, que no tenia res a veure amb que sols tinguéssim una estufa al menjador i un altra a la sala dels nens i el rebedor fos a més de fosc, fred i inhòspit per naturalesa.

Un cop, jugant als amagatalls, el meu germà de dos anys es va ficar dins de l’armari desprès de treure una a una les copes de vidre de la cristalleria que s’hi guardaven a dins i fer-ne una torre d’alçada impossible sense trencar-ne cap. I jo no vaig parar de cridar el seu nom desesperada fins que els meus pares varen venir espantats, pensant-se ve a saber que, i el van treure doncs ell no volia sortir i jo no m’atrevia a obrir la porta per que sabia que irremediablement s’havia tornat un monstre en entrar-hi i ja mai més tornaria a ser el meu germà d’abans.

Vaig cridar tan esgarrifosament per salvar-lo, que fins i tot van venir els veïns del pis de dalt a veure si podien ajudar. Llavors, quan vaig explicar al meu pare perquè ho havia fet, em va castigar. Em va prohibir llegir llibres, doncs va dir que la culpa de la meva imaginació tan desbordada la tenia un excés de fantasia que era natural en mi, però que creixia alimentada en desmesura pels contes que a tot hora llegia. En sentir-ho vaig pensar que rai que el meu pare no escoltava les histories que ens explicava l’avia quan ells sortien al cinema, sobre gent del seu poble enterrada en vida, que de tant rascar el taüt des de dintre s’havien acabat  destrossant les mans, i altres horrors. La veritat es que no escoltava gaire l’esbroncada del meu pare perque estava molt amoïnada intentant percebre un reflex maligne en els ulls grisos del meu germà, que amb un posat de nen bo i tot seriós, fruïa en veure que un altre cop era jo qui rebia per una malifeta d’ell doncs ningú ens havia donat permís per ficar-nos dins de cap armari ni molt menys jugar amb la cristalleria.

Ho vaig trobar injust perque jo sols havia intentat protegir el meu germà de l’armari, que ben segur ja se li havia menjat l’anima, però no hi va haver peros que valguessin. Es més quan vaig insistir – tossudament, com sempre – em va tornar a castigar. Que no ho veieu, m’exclamava, que es impossible que un nen de dos anys sigui capaç de fer una piràmide de copes de cristall més alta que ell?. Doncs no, no ho veien. I aquest segon si que va ser un càstig que no oblidaré mai.

Durant una setmana vaig haver de seure al vespre i fins que ell em cridés – que tan podia ser al cap de deu minuts com d’una hora  i no cal dir que jo no tenia rellotge ni forma de saber-ho però a mi em semblava mitja vida – a les fosques, a la banqueta que hi havia al rebedor a la paret oposada a l’armari. Vaig implorar, suplicar, plorar, vaig prometre tot allò que no hauria estat capaç de complir mai, però no va servir de res.

Passava la tarda sorruda desitjant que el meu pare no tornes de la feina. No es que li volgués cap mal, sols es que quan apareixia era quan començava el càstig. Jo que fins llavors sempre havia esperat el meu pare amb anhel.

I em quedava a la banqueta taral·lejant mentalment o explicant-me coses i més coses, de forma embarbussada, com en una mena de lletania mental, intentant tancar les orelles per no escoltar les paraules que el ser que hi havia a l’armari em dirigia i no deixar-lo entrar dins de la meva ment. Mirant distretament a un altra banda i de reüll a l’armari perque aquest no em pugues hipnotitzar. Però jo no era prou forta comparada amb un dimoni que ves a saber quant de temps portava vivint-hi a dins i que a més m’esperava amb delit, doncs havia olorat la meva por i com més por tenia jo, millor s’ho passava i amb mes ànsia esperava el dia en que tard o d’hora cauria sota les seves urpes.

No he pogut explicar mai l’horror que vaig sentir durant aquelles estones, la por i l’angoixa amb que les vaig viure,  notant com unes punyalades glaçades i deliberadament lentes s’anaven enfonsant dins la meva carn i sabent que, per sempre més, aquell esser m’havia esclavitzat i s’havia apropiat de part de la meva essència, i que fos on fos i encara que passessin els anys, aquella presencia lúgubre i maligna dins meu ja no hauria de desaparèixer.

No sabeu el que heu fet, vaig mormolar entre dents.

Fills de Nobel

http://www.youtube.com/watch?v=g1F_YMhP9Ng

Els seus ulls acaricien el pòster de l’Himàlaia, penjat a la paret que hi ha davant del llit, mentre pensa que, si tot va bé, d’aquí un parell  d’anys haurà reunit prous diners com per comprar el bitllet d’avió i marxar d’aquest sòrdid nínxol. La lluentor de vida escolant-se  per l’escletxa d’aquesta imaginaria porta que per fi se li obre, encara que poc a poc,  el duu a somiar un milió d’expectatives; totes plaents. Somiar forma part del viatge, no sols d’aquest sinó de tots els viatges com bé saben les ànimes errants. Potser és l’única que no li podran arrabassar. 

Quan amb les mans  recorre la superfície del seu ventre, ara tibant i estranya, gairebé esfèrica, pensa que potser el seu fill ho és també d’Einstein – l’únic premi Nobel del que ha sentit parlar -. La nova vida que dia a dia creix dins seu ni s’imagina les grans expectatives que haurà d’afrontar. 

Temps enrere

Sense rumiar-s’ho dos vegades i cobrant cada cop una minsa quantitat que immediatament ingressà en un banc, començà a anar dos cops al més a donar esperma. Llàstima que no es pugues fer compra directa del productor, com ja es feia amb altres productes naturals.  Sense tants intermediaris n’hauria tret més guany.  A cops veia l’anunci: “Premi Nobel, actualment a l’atur, ven esperma al detall. Directament del productor. Sense intermediaris. Producte fresc. Tracte personalitzat”.  No, millor no dir que es trobava a l’atur, doncs llavors informava que no era gaire espavilat, si  no havia aconseguit treure cap redit d’una tarja de visita tan  imponent com el Nobel. Millor: “Premi Nobel en Física, solter, madur i sense fills, ofereix deixar el seu gra de sorra, genèticament  parlant, sense cap compromís”. Però llavors no s’entendria que si el motiu semblava ser més aviat altruista, com era que cobrava?. Quina diferencia hi hauria entre ell i els treballadors del sexe que s’anunciaven al diaris i per Internet?  Aquest també prometien gaudir de somnis, d’altra banda difícils d’aconseguir, per aquells que els contractaven: plaer en molts casos acompanyat de bellesa, que en realitat també és plaer.  Ell oferia espermatozous  més intel·ligents que la mitja.  Si ho feia sense cobrar, llavors adéu al canvi de vida, adéu a l’Himàlaia. Per últim, emprant aquest sistema perdria l’anonimat i això l’esgarrifava. Es va fer doncs proveïdor d’un laboratori de renom que disposava de sucursals en diversos països i que, per motius excepcionals, clarament vinculats al tipus de producte que comercialitzava, no complia algunes de les normes fixades en quant a nombre màxim de donacions ni en quant a l’edat límit del donant.

Pagant un preu exorbitant, s’inseminà amb l’esperma d’un anònim científic reconegut mundialment en el centre que li garantí no tan sols un quocient intel·lectual més elevat, sinó que tots, absolutament tots els seus donants, havien estat guardonats amb el Nobel en diferents especialitats. Hauria volgut saber-ne l’especialitat, per encaminar millor al seu fill, des de les primeres passes, estimulant els seus punts forts. Però no tenia dret a saber-ho. En el laboratori li havien comentat que feia anys havien distribuït una enquesta anònima amb resultats aclaparadors, no totes les categories de Nobel tenien la mateixa acceptació. Per exemple ningú volia ser inseminat amb esperma d’un Nobel de la Pau – ja que tret d’alguna excepció dels darrers anys – la majoria ho havien estat per haver viscut empresonats llargament, maltractats per governs absolutistes i dictatorials, patit fam, guerres, malalties i misèria. Ningú volia un fill tan sacrificat per la humanitat, que ho donés tot, algun cop fins i tot la vida. Van provar també de fer una classificació per àmbits – lo de sempre: lletres i ciències – i la majoria apostava clarament per les lletres: pensadors, filòsofs, economistes, escriptors, sempre molt per davant de científics i metges. El motiu, calia explicar-lo? Sols calia veure amb quins criteris es triaven en la majoria de casos els estudis de batxillerat. A fi de donar sortida a tots els seus productes, sense distinció, i tenint en compte que tampoc disposava d’un gran ventall de subministradors, el laboratori va renunciar a fer cap tipus de classificació.

http://www.youtube.com/watch?v=R0xQE_3-cV8

Encara més temps enrere.

Aquell home malvisqué sol en un pis de lloguer pagat amb el seu retir escàs d’investigador. No es que necessités gaire doncs en realitat no tenia aficions, la feina havia estat tan absorbent durant tants anys que li va xuclar tot el seu temps. En realitat fou a l’inrevés; fou ell qui s’amamantà desesperadament aferrat a les mamelles de la deesa recerca . En  algun moment de caire nostàlgic cregué que li hauria agradat tenir dona i fills, que un cop acabat tot,  li fessin companyia i l’ajudessin a omplir les hores,  però sabia que no hauria esta just condemnar-los a una parella i un pare absent durant tants anys. Lligats primer a un fantasma, per ser desprès lligats a un cadàver. Sabia que s’enganyava, doncs com podia sentir nostàlgia del que mai havia experimentat? Sí que en tingué dia rere dia,  un autèntic enyor  -  de les seves màquines, dels equips, del laboratori.  Si el geni dels desitjos aparegués davant seu en aquell mateix instant i li dones a triar: laboratori i màquines o bé dona i fills..... no dubtaria. Sense cap mena de rancúnia, passà el temps llegint llibres de la biblioteca municipal i estudiant-hi allí per internet – doncs no tenia ordinador – les publicacions científiques que sempre l’interessaren. Sols conservà un somni delicat com una teranyina, que volia complir abans de ser massa vell. Passar una temporada en un monestir tibetà. Necessitava diners pel viatge, al menys per arribar-hi, doncs un cop allí sempre havia  pensat adaptar-se a la frugalitat dels  seus habitants.  Era del tot impossible aconseguir-los doncs entre el lloguer, el menjar i el transport veia com la seva pensió quedava, mes rere mes, reduïda a zero.  Així fins que rebé la carta d’aquell laboratori que li obrí de nou expectatives i on li demanaren el seu ajut.

Aquella dona s’assabentà, uns mesos mes tard, que hi havia un banc d’esperma d’autèntics premis Nobel. Una mena de salvaguarda de qualitat que - no se sap mai -, potser en un futur caldria utilitzar en bé de la humanitat. Aquest va ser l’argument. Tot i que en principi no es va crear per fer-ne negoci, varen proliferar de forma soterrada i fraudulenta – gestionats molts casos per personal del mateix centre – altres laboratoris en els que,  pagant un preu molt elevat, es feren inseminacions a essers privilegiats amb esperma d’aquest banc privilegiat. Ja es sap, els privilegis sempre queden en família. Transcorregueren els anys i ja dins la rutina, aquest laboratoris deixaren de mica en mica de ser il·legals. Va ajudar – i molt - quan va transcendir que la reialesa de no se quin país, n’havia fet ús, i no un sol cop, sinó per aconseguir la parelleta. De passada també va servir per fer  un gran avenç instaurant per fi la república amb arguments de pes: si la monarquia es sustentava en que havia de ser hereditària, en el moment en que es produïa la inseminació artificial amb esperma d’un altre, els fills ja no eren genèticament del rei. Durant un temps es va liar la troca, tots discutint en els mitjans de comunicació: sobre si un rei podia ser adoptat, inseminat, il·legítim, home, dona, gai, lesbiana, etc.... Els monàrquics, casa real inclosa, varen intentar convèncer a la població de que s’havia fet un sacrifici pel bé dels súbdits, per garantir un futur reis més intel·ligent que l’actual. Aquí ja la premsa es va desfermar, va embogir: que si per fi es reconeixia que tenien un rei simpàtic però una mica curt, que si el gran sacrifici del rei en renunciar a perpetuar-se, que si el deure havia estat primer que el plaer.... i una llarga llista d’absurditats. El cas es que uns quants anys més tard tothom acceptava que si un s’ho podia pagar, i volia fer-ho, endavant, encara que els preus fossin del tot abusius.  Si be no era el mateix que conèixer l’historial detallat del pare, al menys oferia una garantia de qualitat. De la mateixa manera que les escoles competeixen anunciant el percentatge dels seus alumnes que superen la selectivitat, o que aproven l’examen pel carnet de conduir a la primera – sobre tot les que son privades - , aquests petits-grans negocis presumien de la mitja de quocient intel·lectual dels seus donants.

http://www.youtube.com/watch?v=8UYVGcm24wY

Gairebé al començament

Aquest home ja no es va poder tornar enrere. Però es que el premi va fer molt més que això. El va arruïnar. Era una tradició donar al menys la meitat del milió d’euros a institucions científiques, culturals i humanitàries, i així ho va fer. La resta els va invertir malaconsellat en constructores i bens immobles, amb tan mala sort, que pocs anys desprès no tan sols no havien donat guanys sinó que els diners es varen literalment volatilitzat. Desprès d’un any de gira tothom se’n va oblidar, va ser substituït pels nous – i segons ells malaurats - guanyadors del mateix guardó en la convocatòria següent.  I ell? Ja no va poder tornar al laboratori doncs hi havia perdut pràctica. El seu lloc havia estat per ocupat altres més joves que també volien el seu racó de gloria. Donar classes l’avorria. Es clar que conservà el lloc, el despatx, la plaça, la seva assignatura. Però les hores passaven lentes, les preguntes sempre eren les mateixes. Aviat el varen pre-jubilar.

Aquesta dona va decidir tenir un fill per inseminació artificial. Visità diversos centres de luxe on demanà ingènuament la carta de donants. Però no hi havia catàleg. Quedà molt decebuda, doncs esperava un mostrari amb fotografies i trets destacats. També s’imaginava que un cop  feta una primera tria de cinc o sis candidats, podria veure una gravació on cada un d’ells explicava els detalls de la seva vida. Això ho considerava fonamental doncs trobava que per la manera de vestir, bellugar davant la càmera i el to de veu es podia extreure molta informació sobre el donant. Però resultà que no era legal, per tant no era possible, per molts diners que estigués disposada a pagar. Pel receptor, el donant sempre seria anònim. I ella tenia clar que no volia un fill qualsevol. Cercava garanties. O sigui que marxà abandonant la idea de tenir un fill per aquest mètode. El que no abandonà en absolut, doncs era terriblement tossuda i estava acostumada a fer realitat els seus projectes, era la idea de tenir un fill. Se li havia ficat al cap, n’havia parlat amb totes les seves amigues, i si no ho aconseguia s’ho prendria com un fracàs personal. L’alternativa, la idea de seduir algú, de demanar-ho com un favor a algun conegut que li fas el pes - genèticament parlant -, no l’acabava de convèncer, doncs en aquest cas qui deixava de ser anònima era ella i més endavant el seu fill. No tenir el control absolut de la jugada l’espantava.

L’inici

Un home que havia passat molt més de mitja vida investigant en un laboratori de recerca ben equipat gràcies als programes de finançament del ministeri i altres ajuts a nivell internacional. Una rata de laboratori? Que li diguin com vulguin els que no n’entenen, en el seu record eren els millors anys. Els d’abans del premi. Quan no hi havia tanta expectació, ni s’esperaven que fes gires mediàtiques per divulgar la ciència arreu del planeta. 

Quan si viatjava era per assistir a una conferencia on coincidia amb col·legues motivats pel mateix tema, amb els que podia compartir discurs i inquietuds. En canvi desprès al seu voltant tot eren periodistes i polítics que sols cercaven l’immortalitat d’una foto,  sense entendre ni un borrall del llenguatge científic forjat en les innombrables hores que havia passat en solitari davant de l’ordinador i altres aparells, parlant amb els seus experiments i amb les màquines. El premi va representar un abans i un desprès. Definitivament el va allunyar del que ell desitjava, del seu pla de vida metòdica i curosament organitzat.

Una dona riquíssima i divorciada que vivia a Miami s’avorria. El seu administrador feia temps que li portava eficientment tota la cartera d’inversions i finances,  tot quedant-se un percentatge generós. O sigui que cada cop tenia més diners, i sols s’havia de preocupar de com gastar-los. S’avorria. Ja no li omplien la vida les sessions de massatge, estiraments, perruqueria, banys de sol, aeròbic, spinning, steps, balls llatins, la dieta, els còctels, la compra compulsiva, les sortides amb les amigues – riquíssimes i també “divorciadíssimes” – . Ni tan sols la distreia l’enrenou que requeria la decoració de la casa de dalt a baix cada temporada.

Festival de cloenda

Uns anys en la vida d’un home i una dona, monetàriament tan rica ella com pobre ell, intel·lectualment tan tonta ella com llest ell, que sense saber-ho van creuar els seus fluids per engendrar una nova vida. Encara que teòricament sembla que hi ha d’haver quatre combinacions equiprobables, en la pràctica no es així doncs ella es tan immensament rica que encara que els seu fill no fes rés en absolut ho continuaria sent. Son tan sols dos, pot ser ric i tonto o be ric i llest, i aquestes si que son equiprobables doncs no hi ha cap garantia de que els gens d’Home Nobel siguin més competitius  i dominants que els de Dona Tonta. Es clar que també pot ser una filla en comptes d’un fill i llavors ja son més les possibilitats. El que ella encara no sap – i ell no sabrà mai – es que porta bessonada – cosa freqüent en els casos d’inseminació artificial – i que per tant sols considerant el sexe pot tenir ja tres combinacions diferents. I que cada fill pot ser tonto o llest de forma independent i equiprobable, i com que l’herència s’ha de repartir entre els dos s’ha de contemplar la possibilitat de que siguin pobres i no sols rics. Que en realitat son moltes més combinacions si tenim en compte que les resultats de la barreja no son blanc o negre i hi ha tots els matisos que van del pare a la mare: es pot tenir un fill lleugerament més llest que la mare però molt menys que el pare. I es que el que des de un punt de vista pràctic l’únic que ha fixat es una cota inferior, un límit. Però ella de matemàtiques no n’entén. I en qualsevol cas farà com moltes altres mares que pensen que els seus fills son els mes guapos i llestos del mon. L’única diferencia es que ella podrà exhibir un document que garanteix que els seus son Fills de Nobel, collita del 2011.

Poda Salvatge

 http://www.youtube.com/watch?v=h3v0yA2Bw08

Estic dormint. Sobtadament em desperta el frec d’unes passes sobre les rajoles. Obro els ulls i els veig davant meu. Més que veure’ls intueixo a contraclaror el contorn fosc de les tres siluetes que s’alcen sobre el llit. Prims i feréstecs, ombrívolament imponents. Tres, com els reis mags, penso primer. Potser venen a fer-me algun regal, segon. Somriure interior acompanyat d’un lleu balanceig de cap. No tinc remei. Igual encara estic somiant, doncs el que està succeint no m’espanta.

Mormolen. Em diuen que no he de tenir por d’ells.

M’estranya molt que parlin. Encara més entendre’ls.

I m’ho expliquen mentre pausadament em van lligant canells  i turmells als capçals i peus del llit. Amb les mateixes herbes amb les que jo lligo les tomaqueres a les canyes perquè no caiguin,  em sembla. Dúctils, sense trencar-se i prou amples per no tallar la circulació de la saba. Ara estic talment com en els meus millors somnis eròtics, és el que em ve al cap. Indefensa, entregada, immòbil, amb un cert neguit en intuir el que vindrà desprès sense tenir-ne encara plena certesa.

És pel meu bé, m’aclareixen.

M’estimen tant com jo a ells. Conseqüentment, em volen fer el mateix que jo els he fet tants cops, any rere any.

No sé de que m’estan parlant. No els conec, per tant, com puc estimar-los?

Llavors les caputxes rellisquen coll avall i començo a tremolar.

Diuen que puc romandre tranqui-la doncs saben perfectament que si em tallen una ma, no tornarà a créixer i que el més probable és que em dessagni fins la mort quan no és això el que em desitgen. Crec que no somriuen.

Són savis. Han après que en el nostre cas l’equivalència són els sentits. Amb ells succeeix justament el contrari. Si et manca un, els altres s’aguditzen, milloren. Talment com si creixessin.

 http://www.youtube.com/watch?v=RR7mWZuFYsQ

Aquesta és l’oportunitat que em volen oferir. Experimentar cóm el sacrifici d’uns tornarà més forts d’altres. Tot i el dolor que inicialment aquesta pèrdua pugui causar-me, serà lleu doncs pagarà la pena en veure el resultat final.

Encara no he tingut temps de digerir-ho quan passen a l’acció. Van per feina i venen preparats.

Amb unes grans tisores em tallen la llengua, amb un ganivet punxent em treuen els ulls, amb uns ferros roents em burxen dins el nas. Per acabar, amb el mateix ferro em foraden els timpans.

Enmig del dolor percebo que em deslliguen i marxen. Dolor, dolor, dolor, no soc res mes que agònic dolor.

Transcorre el temps i descobreixo que no puc parlar, no veig, no escolto, tampoc percebo els olors ni els sabors.

Aprenc de nou. Les meves mans a les palpentes es com si tinguessin ulls.

Desgranant dies, setmanes, mesos.

I tant com vaig anar a la policia. No hi havia cap precedent d’atac similar en els seus registres. Em consta que s’esforcen de valent però no han enxampat ningú, ni crec que ho facin. Les meves descripcions son massa atípiques, i encara que saben que he estat víctima d’una violència inusitadament salvatge, a vegades sembla que dubtin de la veracitat dels detalls que els he explicat. Com si estigues trastornada. I no s’equivoquen. Ho estic.

http://www.youtube.com/watch?v=Mbp3b7uehx0&feature=related 

El tacte s’aguditza.  Amb gestos em faig entendre força bé, doncs sempre aconsegueixo el que demano.  A vegades dibuixen, escriuen sobre la meva pell, les mans o un altra banda del meu cos, el que abans pronunciaven en veu alta. I jo que soc alhora llibre i lectora entenc el missatge. Mitjançant el tacte parlo, veig, escolto, percebo.  Sí, si, de forma diferent. La pell es torna molt més sensible, és com si totes les terminacions nervioses, branques i branquillons que alimenten cada porus, haguessin despertat, han crescut, tenen més vida.

És l’únic que em queda.

Encara no sé el perquè.

Però tot s’acaba sabent.

Més endavant. Un dia. Estic dormint. Sobtadament una revelació dins del somni em desperta. Vivia en una urbanització propera a Barcelona i vaig convidar una amiga que estudiava agricultura per podar els tres cirerers que tenia al jardí. Eren tres arbres fantàstics, enormes, i donaven moltes cireres, la meitat de les quals, les de les branques més altes i solejades, es menjaven els ocells. Feien una ombra molt bona i a l’estiu podíem dinar sota el seu esguard. Mentre ella podava, jo preparava el dinar. Quan vaig sortir per portar el menjar a taula, vaig quedar esgarrifada, palplantada amb la safata d’escalivada a les mans. Per poc que no cau. Ella en canvi m’ensenyava somrient orgullosa el treball que havia fet, tot prometent-me que les cireres de la propera collita serien molt més gustoses i grosses.

Jo no sabia que dir. I devia llegir en el meu gest horroritzat que alguna cosa no havia anat bé.

Llavors em va explicar que lo seu no era el paisatgisme ni els arbres ornamentals, sinó els horts i els fruiters.  Aquells arbres majestuosos havien quedat reduïts a tres arbrets minsos, amb el criteri de que la bona poda es aquella que permet al propietari recollir la fruita sense haver-se d’enfilar a cap escala ni per les branques. La bona poda  tampoc dona satisfacció als ocells, doncs tot el fruit és pel propietari al poder posar fàcilment una xarxa estesa cobrint l’arbre o penjolls amb paper d’alumini la lluentor dels quals espanti als ocells.

Finalment ho entenc.

Un cop més un somni ha estat revelador. 

 http://www.youtube.com/watch?v=_L9r2pWWyTs

M’aterra pensar quantes persones poden estar en llista d’espera, per rebre un tractament similar al meu. I el pitjor de tot: sense maldat, sense malicia.

Ja no cuido el jardí. I no perquè no pugui olorar les flors del lilà ni contemplar els rosers florits. Els arbres creixen lliures  i les seves branques van per on volen. Les herbes fan el mateix. Fins i tot les males herbes, que demostren ser més resistents, doncs sempre creixen i creixen ufanes per molt que un intenti acabar amb elles, sense necessitat d’adobs, ni fertilitzants, ni anti llimacs ni anti cargols. La llei de la selva? La llei de la natura, sobreviuen els mes forts. Protegeixo sols els brots, els recent nascuts, els més tendres. Però ja no indefinidament, en créixer, els abandono a la seva sort.

També sé que no tornaran l’any vinent ni l’altre doncs pensen que ja no queda rés per extirpar.

Tres figures silencioses, fantasmals i esquerpes, cobertes de cap a peus amb una tela de color indefinit que n’amaga les faccions. Desarrelats que van pel mon ensenyant el que han après desprès d’experimentar-ho repetidament en la seva pròpia essència. Ara son altres els qui en gaudiran. Ningú pot aturar-los. Em temo que mica en mica el mon que coneixem es capgirarà mantenint l’equilibri. Però serà un equilibri diferent. Continuarà havent-hi essers escapçats davant d’altres que no ho estaran. Seguint aquesta, fins fa poc sols humana teoria, essers que podran donar el millor de sí, els fruits més saborosos, doncs ara no ho feien. 

Tornarà a haver-hi un bri d’esperança al mon.

Però s’equivoquen, les premisses són falses.

Perquè jo vull, per acabar aquesta poda salvatge, que algú m’arrenqui d’una vegada el cor, doncs sola no sé fer-ho.

Fantasmes

Agullana, camp a la vora del cementiri

Darrerament no puc evitar-ho. M’agradaria poder posar-me a córrer més lleugera que el vent per deixar-les enrere i que parin d’una vegada d’envoltar-me. Potser no em persegueixen, senzillament hi son, sempre hi son, es possible que sempre hagin estat aquí. El problema es que les veig. Miri on miri les veig estenent els seus filaments en la meva direcció.

Paraules fantasmes.

Em diuen una cosa i jo n’escolto un altra. No poder cenyir-se únicament al que s’ha dit. Si fins i tot el silenci en vessa.

Paraules pronunciades que em recorden altres paraules, i d’altres mai pronunciades que en retreuen  d’altres que en el seu moment tampoc no varen ser expressades. Paraules en les que vull creure, però que expressen quelcom que jo percebo interiorment que no es ben be cert i que per tant amaguen altres intencions que no son reconegudes ni expressades convertint-se en terra adobada a la llavor de la incomoditat i culpabilitat. Llavors que retrunyint turmenten l’anima no sols de qui les nega sinó de qui, per primer cop en la vida, maleeix aquesta capacitat que alguns anomenen do. Intuïció. Maleïda intuïció que fins i tot s’alimenta dels silencis i en ells es capaç de créixer. No se que donaria per aquest cop equivocar-me.

Perdre. 

No ser més referència. 

Ser substituït. 

No ser. 

No ser. 

Deixar de ser. 

Assumir-ho. 

Ser deixat de banda. 

Resignar-se. 

No ser escoltat. 

No ser interlocutor. 

Formar part del dolor. 

Ser part d’allò que es vol deixar enrere. 

Empassar paraules intel·ligents que et fan sentir culpable. 

Assumir-ho. 

Ningú t’ajuda. 

I l’ajuda que tu brindes a mans plenes et destrossa. 

I ho saps. 

I així i tot ho fas perque raones que és això el que ara has de fer. 

Encara que et converteixin els records en un malson. 

Realitats paral·leles. 

Diversos mons en un mateix instant i lloc. 

Esborrar el passat. 

Re-inventar el passat per tornar-lo a destrossar. 

Et reescriuen un passat aliè, amb sang, que no es en absolut el que recordes. 

I s’ho carreguen gairebé tot. 

Sense pietat. 

Recolzats. 

Desprès et diran que si les diferencies de visió ja llavors eren tan grans, tampoc no hi ha esperança de futur. 

I t’allunyes. 

Sense anar físicament enlloc. 

Per respecte. 

Per amor. 

Encara que rés no sigui cert.

I tinc por.

Mapamundi

 

http://www.youtube.com/watch?v=cIH5QLjGCf0

Recorres camins que esdevenen corriols per un xic mes enllà desaparèixer.

La millor llum, sens dubte la de l’albada, que acarona sorpresa i tenyeix de daurat els camps encara silenciosos i els vessants per on s’enfilen mandroses les boires matineres.

No sols és la llum, és també el silenci acompanyat pel cant d’algun ocell, que alhora acompanya la remor somorta dels teus passos.


No, no és aquest mon el que desperta.
No és aquest el que vetlles i amb curiositat tenyida de il•lusió esguardes.
Hi ha un mon que conté un altre mon i aquest n’amaga un altre i així fins l’infinit.
I tu en recorres un que és el que t’agrada, i encara que físicament potser no belluguis gaire, no deixaràs de ser viatgera, doncs inquiets els teus ulls sempre exploraran.


Sobtadament rere el revolt apareix davant teu l’insòlit mapamundi: continents, illes, cims, estepes, deserts, mars, oceans encara no explorats.

I rius.
Llavors t’asseus a terra i rius a gust, com feia temps que no reies.

Exultant en saber que ningú tindrà cap interès en clavar-hi cap bandera ni en erigir-se en gloriós descobridor per a la posteritat.

Podràs passejar-t’hi lliurement tan com vulguis sense trobar-hi cap mena d’hipocresia.
Podràs perdre-t’hi i somiar-t’hi.
Podràs guardar-t’ho curosament i compartir-ho sols amb algú que sigui molt especial i que t'entengui.

Amb el dit acarones i ressegueixes divertida el contorn dels teus anhels.

Potser algun dia posaràs per escrit els viatges que d'aquí poc emprendràs, com molts altres han fet abans.

Estirp d'aventurers i somiadors.