Quan el carrer bull

La màgia que desprenen les besties escopint foc, la dansa infernal dels diables, el retruc de timbals, l’aire que s’omple de fum i color, uns instants d'espera, el xiulet dels brolladors, i la Cucafera i la Ferla que sorgeixen sobtadament enmig del fum fent veure que ataquen enfurismades. El carrer bull entre fum, timbals, espetecs i espurnes.

Una de les coses que més m’agrada de la Cucafera és que vivia tan tranquil·la al seu cau a l’avenc de la Ferla sense destorbar ni espantar ningú i, si va sortir-ne va ser per cruspir-se l'home que havia raptat la Rosaclara, filla del baró d'Eramprunyà. Aquest, agraït la va nomenar "protectora de Begues". El diable, envejós, va castigar-la per ser bona i la va tancar a l'avenc de can Sadurní d'on va trigar molts anys en poder-ne sortir.

No només és la Cucafera més gran de Catalunya, és també la més bona; i feminista com no podia ser d’altra manera! És tan bona que fins i tot ajuda als infants a deixar el xumet.

La vida real de la nostra Cucafera hi guarda una certa semblança. Va sortir per primer cop l'1 de setembre de 1934 per les Festes de Pau i Germanor de Begues. El trajecte va ser força dur i va quedar desgavellada.

La guerra, la postguerra, la repressió i la dictadura, la van confinar a la foscor i al silenci, ferida i tancada, durant 42 anys. Va ser rescatada de l’oblit el juliol de 1977, quan vàrem poder anar recuperant les festes, la cultura i la nostra llengua. La van ressuscitar amb un material més lleuger i des de llavors que cada any ens acompanya.

Ara ens visita dos cops l’any per veure com estem i jugar a empaitar. Com és tan grossa i escup foc pels quatre costats, la veritat és que fa por quan agafa embranzida i corre esperitada, però és molt divertit jugar amb ella i amb els seus companys, la colla de diables, que en té cura i que res tenen a veure amb el diable que fa segles la va maltractar. El correfoc no seria lo mateix sense els timbalers que amb la seva batucada mantenen la tensió i l’emoció en tot moment.

La Cucafera se sent tant a gust entre nosaltres, que l’any 2019 va pondre un ou. La colla de diables va tenir cura que estigués calentet en tot moment. Mesos desprès va néixer la Ferla, la petita bèstia beguetana, a qui també li encanta el foc i jugar a empaitar.

CORREFOC

La tradició del foc ve de molt lluny i el correfoc preserva la cultura catalana barrejant història amb llegenda, foc amb música, i per damunt de tot fent poble. L'essència del correfoc ve dels "valls de diables" del segle XII que simbolitzaven la lluita entre el bé i el mal. Però llavors els diables nomès feien rotllana i no empaitaven la gent.

El que es pròpiament el “correfoc” és de finals dels anys 70 quan Catalunya s’esmerçava en recuperar les tradicions silenciades per la foscor del franquisme.  L’any 1979 es fa a Barcelona la Trobada de Dracs, i només se’n van trobar sis: Vilanova, Ribes, Sitges, Vilafranca, Olot i Barcelona (el de la Patum i el de Solsona no varen venir), també van convidar a dues colles de diables: els de Vilanova i la Geltrú i els de l’Arboç. En un moment del cercavila, els diables engrescats van sortir del protocol i empesos per la màgia del foc, es van dedicar a perseguir la gent. La majoria fugia corrent i del “mira com corren sota el foc” va sorgir el nom. No cal dir que també va haver-hi algú que es va posar a ballar sota els diables. L’any 1980 ja se li deia oficialment Correfoc. També el 1980 a Reus es va fer un Ball de Diables pels carrers del poble, que va tenir l’estructura del correfoc, encara que no es va anomenar així. 

 

 CUCAFERA

La nostra Cucafera és gegantina: fa 13 metres de llargada, 3 d’ample i 3 d’alçada, i el 2024 va complir 90 anys.  La primera Cucafera documentada a Catalunya és la de Montblanc que es remunta al segle XIV. També és molt coneguda la de Tortosa del segle XVI.

Al web municipal, al web de les entitats i a molts altres indrets podeu trobar la història de la Cucafera, la llegenda, el seu himne, i l’explicació detallada de com es va construir.