L'espiell de la manta

Avui m’he adonat que per primer cop visc en una casa on la porta no té espiell.

Al pis de l’Eixample l’espiell tenia una reixeta treballada de ferro i una lamina per dins que el tancava i obria. He llegit que la reixa servia per evitar que des de fora t’entaforessin un punyal a l’ull. Quan vivia a l’Eixample jo no hi arribava, però em feia angunia quan l’avia hi guaitava abans d’obrir la porta.  I això que de punyals ningú me’n havia dit res. Posar l’ull indefens sense saber que hi haurà a l’altra banda sempre m’ha semblat molt arriscat.

Al pis de Sants l’espiell tenia un vidre gruixut, un ull de peix, que augmentava l’angle de visió a costa de deformar la fisonomia del que esperava a l’altra banda. Com ja teníem l’alçada adequada, la meva mare sempre ens deia que abans d’obrir la porta miréssim per l’espiell. Una versió moderna del conte de les set cabretes i el llop. Obedient sempre mirava; en acabar sempre obria la porta.

Potser és que als pobles les portes no tenen espiell perquè qui truca és conegut. No sé, quan surti al carrer miraré com són les altres portes.

Espiell ve d’espiar. En general s’espia de fora-endins. Els espies venen de l’exterior i s’infiltren en una organització. El tafaner “guaita per les finestres d’una casa per veure que passa a dins”. L’espiell és una excepció.

Visc en una casa on la porta no te espiell, però al sofà tinc una manta de doble ús amb un bon espiell. Faci o no fred, m’agrada aixoplugar-me sota la manta les poques vegades que em ve de gust o que tinc temps per fer el badoc davant el televisor. Una manteta tova, que no pesa gens i que dorm plegada en un bagul de vímet a la vora del sofà on hi ha mantes per tots els habitants de la casa, excepte pel gos que se la va cruspir.

Imprescindible quan fan una pel·lícula de por. A mida que la música, o l’absència d’aquesta, anuncien que s’atansa l’instant de pànic absolut, m’arreplego i baixo, la manta conseqüentment puja i és on entra en joc l’espiell. Totalment protegida i amagada dels perills del mon exterior,  des de la petita obertura al mon puc continuar mirant que passa, amb la seguretat que si no ho resisteixo és tan fàcil com bellugar un xic la manta i desapareixerà el perill. Com tancar l’espiell i no obrir la porta si no m’agrada el que hi ha a l’altra banda.

La porta, suposadament de fusta massissa, dona protecció física.  Que sigui suficient o no ja depèn de l’energumen que hi hagi a l’altre costat. La manta embolcalla i aïlla i, encara que també és física, dona una protecció psicològica més efectiva que la porta doncs sempre és suficient, hi hagi zombis, vampirs o psicokillers. En Joan riu i em pregunta si tancant els ulls no en tindria prou. Doncs no, quina bestiesa. Tancant els ulls no interposo cap obstacle físic entre el perill i jo. Ja se que molt racional no és, però funciona. La manta és com la porta, una protecció necessària.

Al mon existeixen i han existit espiells de tota mena.
El de la manta és innocent i m’agrada.
Molts altres no.

Els de les armadures dels cavallers medievals. Els dels tancs. Els dels nius de metralladora que veig quan anem d’Agullana a Capmany. Els que permeten albirar el mon dins la presó del burca. Els de les camises de dormir de  moral victoriana. Tots aquests i molts altres, millor que no haguessin existit mai.

Golfes i peres

En una bona infància hi ha d’haver unes esgolfes dalt d’unes escales empinades i estretes que acaben en una porta petita que en obrir-se grinyola.

Les bones esgolfes no han de tenir llum artificial, sols la claror que entri per una finestró brut i les escletxes sobrenaturals que filtren les teules i llates del sostre. Han d’estar plenes d’andròmines, bressols de fusta, gronxadors, cotxes de passeig de rodes enormes, caixes plenes de llibres i revistes i mobles vells tapats amb llençols.

Les bones andròmines sempre estan recobertes de pols i teranyines vetustes i pesants.

Les bones teranyines han de ser espesses i escampar-se del sostre a terra en un racó ben fosc.

Un bon racó ben fosc ha de tenir el sostre inclinat fins gairebé tocar terra i a l’extrem mes allunyat s’ha d’endevinar una forma fosca que primer sembli un taüt i que acabarà sent un bagul amagat.

Tot bon bagul amagat ha de tenir una tapa corbada que faci por obrir i mides suficients com per amagar una mòmia encara que estigui ple de roba i fotos antigues.

La roba antiga ha de ser sobre tot de dona, amb moltes camisoles i cotilles relligades, calces bombatxos brodades a mà fins sota els genolls i alguns vestits i faldilles pesants de vellut.

A les fotos antigues totes les dones fan cara de nines de porcellana, els homes repentinats duen bigotets i els infants són una versió reduïda, però igual de seria, dels adults.

La bona roba antiga i les bones fotos antigues han d’inspirar obres de teatre inventades, assajades en l’estricte secret de la migdiada i repartides les disfresses i els papers entre tots els nens de la casa.

Parèntesi: als deu anys omplir una cotilla amb formes arrodonides no es tasca fàcil i menys encara si la censura de l’època fa que no hi hagi un model d’inspiració. Ens va salvar la vida que la meva cosina recordava haver escoltat un jornaler dir repetidament que nosequí tenia unes bones peres quan no portava cisteill i duia les mans buides. Els camps de Cal Segarreta amb les fileres de pereres ben arrenglerades ens va anar molt bé. Van caldre sis peres, tres per banda, per donar realisme – en ser tres potser van donar un surrealisme montserratí - al meu paper a l’obra. Les bones peres no eren pas bones, encara estaven verdes i no es podien menjar. Tanca parèntesi.

Les bones obres de teatre tindran el seu guió amb tots els diàlegs escrits per separat i un fulletó descriptiu pintat a ma de mil colors, amb el nom dels artistes i el de l’obra.

Un bon guio farà que cada personatge tingui el seu moment estel·lar i molt probablement una o dues cançons corals i una dansa sincronitzada, per dir-ho d’alguna manera.   El guió requereix que algun personatge surti de dins del bagul a la meitat de l’obra. Aquest paper no el vol ningú.

Els bons actors convidaran a pares, avis i tiets a gaudir de la representació una tarda d’estiu a l’ombra del pati amb l’aplaudiment rabiós de tot el públic, que no s’imaginava res de res i queda gratament sorprès.

El bon públic satisfet promet una recompensa als ideòlegs de l’obra (5 pessetes) si en acabar l’obra i sense desvestir-se s’atansen a Cal Guasch per bescanviar-les per regalèssia i xiclets per tots els artistes.

Els bons ideòlegs surten al carrer cofois i travessen tot el poble arrossegant solemnement vestits i sabates deu talles més grans, agafats del bracet per no caure a cada passa, sota l’esguard, curiós a la cara i rialler a l’esquena, de tots aquells que troben al seu pas.

Les peres no, les peres trontollaven massa al caminar i les vam deixar amagades vora la sicla, abans de arribar al poble, per recollir-les a la tornada.