Dos contes

Els vuit contes que més petjada van deixar en la meva infància són el de “la Sireneta”, “Peter Pan y Wendy”, “El maravilloso país de los Snerg”, “el Principe Feliz”, “el Gigante Egoista”, “Heidi” , “El libro de las tierras vírgenes” i “El maravilloso viaje de Nils Holgersson”.

Tots eren llibres antics que vivien al pis de Rosselló amb nosaltres. Cap era meu, devien ser de les meves tietes o de la meva cosina Eulalia que hi havia viscut abans de marxar als Estats Units. Aquella llibreria de fusta atrotinada que hi havia al menjador, donant al pati interior del bloc de l’Eixample, era el meu racó dels tresors des de ben petita. M’hi passava hores i això que no era gaire gran. Tots els llibres tenien lloms polsegosos i gairebé del mateix color, a la majoria no es llegia ni el títol ni l’autor, bastants estaven folrats amb un paper marró d’embalar. Fins que no el treies del prestatge no podies veure quin tresor amagava.

M’agradaven tant, que quan encara no sabia llegir els mirava pels dibuixos (pocs però fantàstics) que tenien. I amb els dibuixos somiava el que més endavant tornaria a somiar en entendre les lletres. Potser per això vaig començar a llegir tan d’hora. Potser per això llegir és l’única cosa que no he deixat de fer des de que tenia tres anys. No puc sortir de casa sense un llibre, no puc anar a dormir sense un llibre.

La meva mare no devia valorar aquells llibres perquè em va donar permís per pintar-los de colors i jo era tan petita que encara no sabia acolorir sense sortir-me de la ratlla. Quin desastre, no sabeu la ràbia que em fa ara, haver espatllat aquells dibuixos tant meravellosos. Ja més gran els calcava, els copiava, m’inspirava en ells per fer-ne d’altres. 

Quan vam marxar al pis nou volia endur-me’ls tots i no em van deixar. Suposo que al ser un pis nou i el primer pis dels meus pares, l’altre era de lloguer, devien voler que tot fos nou també. Potser per això durant força anys vaig remenar i comprar un munt a les llibreries de vell, devia ser una forma inconscient de tossuda venjança. El cas es que el lloguer es continuava pagant, era un lloguer molt baix, perquè a l’estiu venia la meva tieta i a vegades deixaven el pis a amics americans que volien visitar Barcelona. Vaig fer-me amb unes claus del pis i als disset anys, quan ja tenia llibertat per anar amunt i avall per tota Barcelona hi vaig anar d’amagat i em vaig endur els set llibres que he esmentat. 

I no me’n vaig endur més perquè els meus pares em van trobar les claus, em van esbroncar de valent i me les van confiscar, pensant-se que hi anava amb el xicot amb qui per aquella època sortia. I tenien raó, hi anava pels llibres, però també hi vaig anar un parell de cops amb en Jaume, el meu primer gran amor, per tenir una mica d’intimitat doncs estava cansada de passejar pels carrers freds d’hivern amunt i avall, no teníem diners per anar a una granja o al cinema gaire sovint, d’escoltar les esbroncades escandalitzades de la gent si ens petonejàvem o abraçàvem amb ànsia en un banc o en alguna cantonada i de triscar pels boscos de Vallvidrera i Sant Cugat, humits, foscos i tremolant de fred. Enrabiada ho vaig negar tot, mentint i acusant als meus pares de ser uns malpensats, però em creguessin o no, em vaig quedar sense les claus. Mes endavant també vaig perdre en Jaume que es va enamorar d’una noia de la seva colla, la Maria, que estava molt bona. Vaja això es el que em va dir, que estava tan bona que no podia deixar de somiar amb ella. També em va dir que no trobaria mai ningú com jo, amb tanta energia i imaginació i que a la meva vora no s’avorria ni un instant. Però dormit somiava amb ella, que era una forma de dir-me que trempava per ella, no?. Jo sols sabia que duia un collar de perles, i per mi una noia que als disset anys duu un collar de perles no val la pena, però com argument per convèncer-lo era una mica feble comparat amb la trempera, o sigui que el vaig perdre. I no va ser gens fàcil, durant una època vaig ser un fantasma que pul·lulava mati, tarda i vespre, pels carrerons del casc antic de Barcelona, però aquesta és un altra història.

Tornem als llibres.

He anomenat vuit llibres i encara avui en dia no sé quina relació hi ha entre ells. Perque aquests vuit i  no uns altres? En que s’assemblen?

He anomenat vuit llibres, però el títol d’aquest escrit parla de dos. De dos que al meu parer van ser profundament traïts pels dibuixos animats de Walt Disney i per les versions de llibres infantils retallades i deformades, no se si per fabricar bledes en comptes de nens.

Em refereixo a la Sireneta i a Peter Pan i Wendy, encara que deu n’hi do de la destrossa del Libro de la Selva, aquesta no la critico perquè la pel·licula em va agradar molt de petita.

La Sireneta no es casa amb el príncep. En altres versions les germanes de la Sireneta demanen a la bruixa que desfaci l’encanteri, i llavors la Sireneta, que ha viscut el desamor i la tristor de no sentir-se estimada, renuncia a les seves cames i a la seva ànima i torna al fons del mar, amb les seves germanes que la consolaran.

El conte real i no acabava així. La Sireneta ho sacrifica tot per l’amor que sent pel Princep. La bruixa li explica clarament les conseqüències, abans de que ella prengui la decisió. Però ella està ben segura de que ell també l’estima perquè ho ha vist en els seus ulls quan l’ha rescatat del naufragi. Decideix assumir el risc. I és cert, ell l’estima, però com molts humans és voluble i inconstant. El fet de que sigui muda i no sigui noble, son impediments massa grans i al final s’acaba enamorant d’una princesa com ell i s’hi casa. Llavors la Sireneta sap que irremissiblement morirà en sortir el sol, quan l’amor del príncep s’hagi consumat, tal i com li ha explicat la bruixa, ja que el seu al final no ha estat correspost. Les seves germanes intenten ajudar-la i la bruixa els explica que l’única manera de tornar endarrere és que la Sireneta mati a la princesa mentre dorm. Ella ho intenta però no pot perquè estima de debò i no vol causar cap dolor al seu estimat. I certament, mentre el príncep -mortal i inconstant- celebra feliç la primera nit de noces, ella s’acomiada de les seves germanes, i mentre el príncep -inconscient del terrible dolor que ha causat-, dorm feliç entre els braços de la seva estimada, al despuntar els primers rajos de sol ella comença a desfer-se en llàgrimes de dolor i solitud, aprenent per primer cop el que és plorar, ja que les sirenes no ho fan. I plorar la reconforta i fa que de mica en mica es vagi sentit en pau, mentre es va desfent convertint-se finalment en escuma del mar. Les seves germanes l’acompanyen en aquest darrer viatge, mirant-la plorar i besant-la un darrer cop, ja convertida en escuma. I de l’escuma passa a formar part de les germanes de l’aire.

Aquest és un bon final, fins i tot si s’acaba convertida en escuma i prou (que era la primera versió que va redactar en Christian Anderssen).

L’altre és Peter Pan i Wendy. Es trist, tristíssim llegir com Peter Pan va tornat als estius – i hi ha estius que s’oblida perquè esta molt distret jugant al país de MaiMes i el control del temps no és pas la seva especialitat – i passa el temps i Wendy va creixent i procura encongir-se i amagar-se en la penombra de l’habitació perquè Peter Pan no ho vegi i continuï confiant amb ella. Fins que el darrer cop no pot dissimular més i en Peter s’espanta en veure que s’ha convertit en una persona adulta, ja no tenen res en comú, més que un record d’uns estius que van compartir. Wendy ha seguit el camí que s’esperava d’ella, madurar, créixer, deixar de jugar, tenir una filla. I serà aquesta filla la que Peter Pan s’enduu en el darrer viatge, encantat amb una nena que l’admira i que coneix les seves aventures perquè la mare els hi ha explicat en anar a dormir, condemnant a Wendy a veure com la seva filla la reemplaça en l’estimació que el noi havia sentit per ella. Recordo perfectament que quan vaig arribar al final del llibre, i era ben petita, em vaig prometre a mi mateixa que aixó a mi no em passaria mai, que ja podia creixer en mida i edat, però que sempre conservaria ganes de jugar, d'inventar, de somiar. I que sempre viuria la vida com una aventura, dia rere dia.

No es poden alterar els finals dels llibres. Per respecte als autors, però sobre tot per respecte als lectors, que per molt nens que siguin estan perfectament capacitats per entendre més coses de les que a vegades ens pensem. I per extreure'n conclusions. 

Si ens roben el final, ens roben molt més que la capacitat d'entendre l'autor.

 

Petits i no tan petits detalls

que converteixen tres dies de festa en especials.

Sortir a caçar castanyes pel camí que puja de la Vajol al Coll de la Manrella i estar-se molta estona regirant entre les tous de fulles, trobant-ne sols de molt petites i encara mig tancades entre les punxes. Esgarrinxar-se els dits a base de bé per collir-ne al menys un grapadet,  trepitjar-les amb el terra tan tou es impossible, i em reconec incapaç de tornar d’un passeig amb les mans buides. Tot argumentant que la culpa la te la manca de pluja. I un cop feta la feina mínimament digna (un parell de dotzenes de minúscules castanyes), i tancada la minsa bossa  dins la motxilla, sortir de les bardisses, tornar al camí i trobar, uns cent metres més endavant, un castanyer que generós ha deixat caure ben obertes tot un munt de fruits lluents i gegants al bell mig del camí. En cinc minuts omplir la bossa. A riallades.

Aprendre que si surto per la porta del carrer, mentre dic als meus fills que surtin amb el Tro per la porta del jardí i passa el temps i no apareixen, de manera que he d’acabar donant la volta a la casa i entrar pel jardí disposada a renyar-los, la culpa no es seva, és que li he creat un dilema al Tro, que com bon gos d’atura s’ha quedat dividit i no sap a qui ha de seguir i ha decidit tombar-se a terra i no fer cas fins que no apareguem tots junts per la mateixa porta.

Entrar per la porta del jardí, tots carregats amb les bosses i motxilles, sense recordar que no hi vàrem ser per recollir les figues i que el terra n’estarà escampat de mig podrides. Amb les preses perquè no s’escapi el gos, no pensar-hi i empastifar tres parells de sabates que pocs segons després empastifaran a consciencia el terra de casa. Donar l’alto i valorar la magnitud del desastre: menjador, cuina, lavabo, escales, saleta, sofà. Comencem bé.

Tornar a la figuera, ara sí, caminant amb cura, per mirar estranyada que ha passat i cercar, com no una dolça compensació a l’esllomada de neteja. A finals d’agost les figues eren miserablement petites i verdes, i per primer any en vint anys no n’havíem pogut menjar ni una. Ara en canvi n’està ple. Moltes són a terra per profit de les formigues, altres massa amunt seran pels ocells que no han parat de venir-hi aquests tres dies, però i les del mig, que? No tinc licor per fer-ne figues en conserva (senceres) i a més em sembla que son massa madures, dit i fet, en faig una melmelada. Una olla gran plena.

I ara ve quan no trobo ni un sol pot ni carmanyola, ni cantimplora a casa. A setmana santa varen entrar ratolins fent un forat a la paret i van deixar la cuina tan malmesa que vaig llençar-ho tot. Per uns instants em miro l’enorme porró que va comprar el meu pare i que ja no fem anar, però no serveix, la melmelada no ha quedat tan líquida com per que ragi pel broc. Al poble sols hi ha una botiga i no cal dir que no venen els pots precisament buits i no tinc cap ganes de sortir de ronda per Figueres a cercar-ne.

Menjar-s’ho en tres dies és impossible Doncs què he fet? Sort que tinc uns fills molt soferts. Divendres vàrem dinar llenties  - de POT – amb verdures, dissabte cigrons – de POT – amb verdures i diumenge mongeta blanca – de POT- amb verdures. Al Cesc de fet no li agraden gaire ni les llenties, ni la mongeta blanca, però lo que decididament no li va són els cigrons.  Però l’he acostumat a menjar de tot, i encara que és un plat que ell no demanaria mai a un restaurant si a casa n’hi ha, s’ho menja. Al tercer dia em va preguntar si ho estava fent a posta, això de cuinar les coses que no li agraden. De segon llom o botifarra amb salsa de figues, iogurts naturals amb una cullerada de melmelada de figues en comptes de sucre, per esmorzar torrades amb melmelada, com no , de figues.  Ja sols em faltava posar-li melmelada al pinso del gos. Ara tinc els pots al congelador, doncs ens convé descansar una temporadeta.

Hi afegiu passejades vorejant el pantà de Boadella al capvespre, o el camí de ronda que va de Llança a Port de la Selva, força música, un llibre per agafar el son, i moltes converses pausades com feia temps que no tenia amb els meus fills i surten uns dies especials i inoblidables.

Eternitat organitzada

Li donà els dos prospectes perquè els estudiés i desprès marxà a atendre un altre, no sense abans indicar-li que no hi havia presa.  Disposava del temps que volgués per pensar-hi, sol i amb calma; quan hagués pres una decisió ja tornaria.

Es va quedar de peu amb un fulletó a cada mà, com si fossin dos destinacions diferents agafades en una agència qualsevol, com si estigués planificant un viatge organitzat, un creuer  o els vacances de l’estiu. Ell, que no n’havia volgut fer mai cap, que no li agradaven.

No cal dir que els dos lluïen les excel·lències i meravelles del lloc; en un hi havia banys termals d’alta temperatura, saunes naturals, aigües sulfuroses molt bones per la pell, sortides a veure volcans i guèisers en erupció, moltes barbacoes, rock progressiu, metal i jazz, barranquisme i espeleologia, postes de sol incendiades, una gran biblioteca assortida de llibres i pel·lícules de thrillers, terror, ciència-ficció, turmentes espectaculars de trons i de llamps, correfocs, diables, dracs i cuques-feres ferotges de totes mides; l’altre tenia una cuina naturista, camps de golf, piscines climatitzades, banys de sol, música clàssica, lleugera i espirituals negres, passejos a vora mar, navegació a vela i creuers, esqui en glaceres, sortides a les neus perpetues, ball de gegants i danses provençals, la biblioteca estava especialitzada en novel·la romàtica, espiritual i auto-ajuda (- amb quin objectiu?- ), escalada i parapent. En l’únic que coincidien és que en les dues biblioteques tenien una secció de novel·la històrica i poesia.

Com sempre. Si be globalment el convencia més una oferta que l’altra, no veia perquè havia de renunciar a la vela i els passejos per cims nevats, que sempre li havien agradat.

Perquè era tan difícil decidir-se?. Millor encara, perquè havia de prendre una decisió?.

En realitat no era tan diferent del que passava a baix, on tothom et demanava que et definissis: mar o muntanya, clàssica o rock, ciència-ficció o literatura – com si no fossin el mateix si el text és bo - , documentals o programes “basura”, català o castellà, pijo o progre, tennis o pàdel, futbol o basquet, Barça o Madrid, viatges organitzats o d’aventura i un gran etcètera. Qui s’havia inventat aquesta necessitat de classificar-ho absolutament tot en dos oposats – aparellament discutible la majoria de vegades – que per força havien de ser incompatibles?. Si quan estava a baix es va negar rotundament a ser classificat. Si la sola idea li recorda les papallones que col·leccionava el seu avi, espectaculars, clavades en una vitrina, cada una en el seu lloc i amb una etiqueta classificadora,...i totes mortes.

El temps va passant.

Ja ho te. Intentarà pactar. Havent introduït tants canvis respecte el que a baix prometen i anuncien, ja no ve d’un. Si ho sap negociar, potser hi sortirà guanyant. Per negociar però, és necessari recordar bé com ha anat tot el procés.

Moria. El motiu no te importància.

Anava a parar a una sala plena de boira – no com fum, més aviat com si hi hagués núvols escampats arreu - on podia entreveure una silueta que parlava però ell no aconseguia entendre res del que l’hi estava dient. Educadament esperava a que acabés sense interrompre. I llavors li preguntava on havia d’anar.

Començava a riure, i la seva rialla ressonava per tota la sala i feia bellugar els núvols en remolins. Total que amb això “s’escampava una mica la boira” i a partir d’aquell moment aconseguia entendre la seva resposta. 

-  Ja no és tan senzill – deia la figura emboirinada 
-  No entenc que vol dir – inquiria ell. 
- Doncs que abans els casos estaven molt clars. Hi havia màrtirs i sants que clarament anaven al cel i dictadors sense escrúpols i assassins que anaven directes a petar al infern – explicava la figura 
- I on queda el purgatori que ens venien de petits? – va preguntar. 
- Bé, hi havia uns pocs casos que no quedaven clars i per això s’havia creat una sala d’espera anomenada purgatori – aclaria la figura. 
- Llavors quin és el problema, tot és com sempre, no? – afegia ell. 
- Ni gens menys, s’ha hagut d’eliminar el purgatori per excés de demanda. Al augmentar la població mundial, ha augmentat també el nombre de morts i al purgatori ja no s’hi cabia – confessava compungida la figura. 
- Doncs ara que és fa? – preguntava ell, picada la curiositat per primer cop. 
- Ho varem substituir per un tribunal amb tres membres del cel i tres de l’infern que interrogaven al mort i desprès decidien, sense considerar la voluntat del mort per ser imparcials.

Vaja, això de la darrera voluntat, sembla ser que tan sols s’aplica entre els vius, va pensar ell. I a continuació preguntà: 

-     - Doncs com és que a mi no m’està jutjant cap tribunal.

      - Es que també varem haver de suprimir el tribunal – mormolejà la figura en un to més aviat baix.

      - I quin va ser el problema en aquest cas? – inquirí ell.

      - Les decisions dels tribunals causaven molts disgustos i baralles si s’enviava al mort al lloc on no volia anar. Si anava a parar al infern sense voler-ho, cada cop que es trobava amb els tres membres del tribunal pertanyents al infern hi havia insults, esgarrapades, cops i fins i tot venjances a traïció.

     - Ja, però al infern ja es suposa que passen aquestes coses, no? – digué ell cercant una confirmació.

     - Si, es clar, les baralles al infern es podien assumir. El que no es podia tolerar de cap manera és que aquestes baralles es donessin al cel. I també n’hi havia.

   - Doncs, si em permet que li digui, això si que no m’ho esperava – va comentar confós ell.

La figura emboirinada va explicar que precisament per aquest motiu s’havien acabat els tribunals. A banda de donar molts problemes, ningú en volia formar part per por a les possibles represàlies. 

- M'agradaria preguntar com s’ha resolt la situació – va afegir ell un xic preocupat.

Va ser llavors quan la figura emboirinada s’atansà i li donà els dos prospectes, un en tons pastel: blau cel i rosa pàl·lid, amb lletres platejades i daurades; l’altre rabiosament vermell i negre vellutat fent contrast les lletres en els mateixos colors, que ell com economista i responsable de màrqueting de la seva empresa va valorar amb ulls molt crítics.

Si, això era exactament el que havia passat.

Va cridar al de la figura emboirinada amb el pensament, ja que no va trobar cap interruptor, timbre, cadena, campana, xiulet, ni res que s’hi assembles.

I mentre esperava que aquest fes acte de presencia, va començar a vestir l’estratègia que seguiria per convèncer-lo. A fi de comptes havia estat responsable de vendes durant molts anys i tenia una il·limitada confiança en les seves capacitats com a negociador. Repassà mentalment el discurs:

“Benvolguda figura emboirinada, agreixo molt la seva atenció i aquesta informació tan detallada que m’ha proporcionat. Però han considerat que potser ara, que fins i tot al cel sembla ser que hi ha crisis, es podria plantejar un període de practiques d’un any, abans de signar cap contracte?. Es a dir, mig any a cada destinació per, un cop transcorregut aquest, fer la tria definitiva?. Les avantatges son moltes: incentius per millorar en ambdós entorns, la sana competitivitat, la possibilitat de corregir errors comesos, la possibilitat de fer ofertes i contraofertes a individus que interessin en un o altre bàndol per motius estratègics, ............... Mes endavant es podria completar l’oferta amb sortides d’aventura de cap de setmana a l’altre escenari,  adreçades a habitants que ja portin més de quatre anys sense bellugar, i sortejades o bé com a premi de concursos, bingos...........”

Amb un gest, la figura emboirinada feu desaparèixer la boira, francament encuriosit  i amb l’objectiu de poder centrar millor l’atenció i la vista en les taules d’inversions i guanys a curt, mig i llarg termini, que el nou  habitant començava a dibuixar a l’anvers dels prospectes sense deixar de parlar.