Sugus de pinya

Avui compleixo anys i em ve de gust explicar una anècdota de la meva infància que succeïa justament cada setze de setembre.

Començava l’escola, i tot i que m’agradava aprendre, mai tenia ganes de tornar ni em convencien gens ni mica els grans que intentaven ensarronar-me parlant del retrobament amb les amiguetes, l’avooorrimeent dels llaaaargs diiiies d’estiuuuuu (pronunciat per afavorir els badalls)  i que ens podríem explicar les unes a les altres el que havíem fet al llarg dels tres mesos. No m’avorria pas a l’estiu. El primer dia de classe, un nou curs, un any més, nous professors, alguna companya nova i alguna que no tornava. Un dia ple d’incògnites que no em seduïa en absolut. Aquest era el meu regal d’aniversari: tornar a l’escola.

El dia abans, al vespre, a més de la camisa blanca i l’odiat uniforme (pichi?) de ”pota de gall” que picava fins a destrossar-me les cuixes i que la meva mare per precaució em feia posar amb enaigües que a vegades anomenava viso, per acabar de espatllar-ho doncs cada vegada que bufava el vent o corria es veien les puntes blanques i cursis sobre sortint. Uniforme al que ja m’havia enfrontat un parell de setmanes abans enfilada a una cadira – com a recordatori de que tot lo bo s’acaba -  per allargar els punys de la camisa, girar el coll si estava gastat d’una banda, fer córrer els botons a mida que em creixia el pit, desplaçar la tavella del cinturó a mida que se m’estrenyia la cintura (ja, ja), allargar la faldilla i altres vexacions.  Deixar-ho tot ben arrenglerat abans d’anar a dormir. I al despertar la meva avia m’enllustrava els cabells - igual que jo havia enllustrat els mocasins la nit abans - amb brillantina i em feia dues trenes o dues cues ben tibants.

El dia setze de setembre començava l’escola i sortia de casa amb l’uniforme, les trenes, la motxilla i una bossa d’un quilo de sugus de tots colors i sabors per repartir a la classe i als professors.  La maleïda bossa dels sugus que la meva mare em donava tota contenta i em recordava que no sols n’havia de donar a les companyes sino que havia d’anar al començament de cada classe a la taula del professor, dir-li que era el meu aniversari i donar-li un grapadet.

Els sugus. Quin malson. D’amagat els comptava durant la nit per saber quants n’havia de donar per nena i professor, doncs em feia pànic equivocar-me i quedar-me sense abans d’haver repartit a tothom. Hauria estat terriblement injust per part meva. Però no deixava de ser un càlcul estimat doncs un professor podia donar-mos dos assignatures, o fer dos hores, i jo encara no tenia l’horari. Tampoc sabia exactament quantes seriem, per tant sols feia un càlcul temptatiu i arrodonint a la baixa.

En arribar a classe i durant la primera hora comptava a corre cuita quantes érem en passar llista el primer professor.  Però llavors la classe ja començava i no m’atrevia a interrompre el discurs de la professora aixecant-me  i caminant fins la tarima amb la bossa dels sugus. Sols de pensar-hi em posava vermella com un tomàquet (era terriblement tímida). Per tant entre dubtes i angoixa transcorria la primera classe. Quan començava la segona, ja sabia quantes companyes tenia, però si m’aixecava llavors i repartia els sugus, n’hauria donat a la segona professora però no a la primera i per tant aquesta es podia pensar que li tenia mania. Passava la segona hora rumiant com arreglar-ho sense trobar cap solució i evidentment tampoc no m’aixecava a repartir els sugus. Em quedava clavada a la cadira. Desprès venia el pati i tenia la pensada de repartir-los allí, però llavors no  n’hauria donat a cap professora i a mes, ens escampàvem per tot el pati i no recordava la cara d’alguna de les noves alumnes i hauria estat molt lleig i discriminatori no donar-n’hi.  Així anaven passant les hores i cada cop era pitjor, fins que assumia que no els podia repartir perquè ja era massa tard i que la cadena d’errors acumulada ja no tenia solució, doncs a cada hora sortien més perjudicats en el repartiment. Que en realitat acabava sent un no-repartiment. A partir d’un moment donat seguia l’angoixa però llavors era d’un altre tipus, millor dit de dos tipus. Patia per si una companya descobria que tenia un quilo de sugus amagat al calaix, doncs no hauria sabut com justificar dur-los i no repartir-los, doncs si intentava posar en paraules el fil dels meus raonaments, tots em semblaven ridículs. I també patia començant a rumiar com ho faria a casa per dir que no havia repartit els sugus sense que els meus pares em diguessin que era un cas perdut i una tonta; el meu pare afegiria que tenia la capacitat de convertir en difícil tot allò que en realitat era tan fàcil. I reconec que la resta de curs em fixava amb les meves companyes que repartien sugus i piruletes sense problemes, sense comptar res i si s’acabaven abans d’hora li deien a les que s’havien quedat sense que en demanessin a les altres. I m’esforçava per aprendre. Però res. Jo no tenia remei.

Eliminar les proves, llençar-los, era la primera temptació, però estava educada en que no es pot llençar res perquè hi ha molta gent que passa fam i es un menyspreu terrible cap als altres. Tornar-los a casa tampoc, no em podia enfrontar als meus pares. I llavors prenia l’única, i estoica, decisió possible: menjar-me’ls tots jo sola en el camí de l’escola a casa, uns quaranta minuts a peu, procurant escapolir-me de les companyes que baixaven en la mateixa direcció que jo. Això si no venia el meu pare, que si em venia a buscar, llavors em tocava amagar-los a la motxilla i fer-los desaparèixer tots coll avall en una sola nit. Havia de ser com més ràpid millor perquè sino corria el risc de ser enxampada amb mitja bossa i m’hauria estat molt difícil de justificar.

Avorria els sugus. Odiava el sugus. Odiava complir anys el primer dia de curs. Jo sempre tan metòdica començava menjant primer els que menys m’agradaven, els de maduixa, perquè com un quilo de sugus son molts, pensava que si anava deixant pel final els mes bons, els de llimona i en darrer lloc els de pinya, no se’m faria tan costa amunt empassar-me les darreres dotzenes. I suposo que no cal dir que me’ls menjava amb paper i tot, perquè es clar, com hauria pogut justificar tenir a la motxilla tots els embolcalls?. El paper de fora es mastegava ràpid, el problema era l’altre paper blanc i una mica setinat de dins. Vaig aprendre que convenia deixar-ne un grapadet variat i dir-li a la meva mare que n’havien sobrat, perquè sino a l’any següent en comptes d’un quilo la meva mare, sempre tan generosa amb el menjar, compraria un quilo i mig i no se si hauria suportat perllongar el mal de panxa que tenia durant un parell de dies.

I se que és una anècdota ridícula i que fins i tot pot esverar; quants nens i nens no tenien res per celebrar el seu aniversari, ni llavors ni ara, i en canvi jo, afortunada, no sabia apreciar-ho i ho esgarrava.  Però ho poso com una anècdota, si voleu simplona i innocent, de com la visió que tenim els nens i els adults pot ser molt diferent, pot haver-hi un veritable abisme de comprensió, fins i tot en coses tan senzilles com un quilo de sugus.

L’accelerador de capacitat intel•lectual

L’Elisenda es podia considerar una nena amb molt sort. Als tres anys els Reis ja li havien portat la millor joguina: l’accelerador de capacitat intel·lectual.

Va ser el regal que més èxit va tenir l’hivern del 2009. S’havia anunciat per la televisió en una campanya intensiva, i també figurava en moltes pancartes publicitàries al llarg de les carreteres. La imatge tendra d’una nena petita jugant-hi. Una pantalla, un petit ordinador, un joc que era molt mes que un joc. Per desenvolupar de forma accelerada la capacitat intel·lectual dels nostres infants, els futurs genis del demà. Si, els que, entre d’altres proeses, haurien de resoldre els problemes que la nostra generació entossudida s’entestava en crear. I la veritat, tal com estaven anant les coses darrerament, quan abans poguessin començar a fer-ho millor, que a nosaltres ens queda poca corda i la que hi ha l’hem embolicat massa.

En Josep i na Maria hi varen caure, com molts altres pares. Estimaven amb bogeria la seva única filla, na Elisenda, i de la mateixa manera que per ells era la nena més bonica i espavilada del mon, volien que en començar P3 fos també una de les nenes més intel·ligents de la classe. Ho van fer de bona fe, igual que els altres pares. Varen pensar que a més de les estones que passaven amb la seva filla, jugant amb les lletres de l’abecedari que s’enganxaven a la porta de la nevera, fent menjarets de joguina amb la seva cuineta, dibuixant animalets a la pissarra, o explicant contes tot mirant les il·lustracions dels llibres,...una estona d’aprendre sola no li aniria gens malament per començar a practicar alguns dels valors més demandats per la societat: responsabilitat individual, imaginació i independència. I van estimular l’Elisenda a jugar-hi una estoneta cada dia.

Igual que molts altres pares. En comptes fer construccions, carreteres, puzles, nines, cotxets. En substitució del parxís, els escacs, el dominó, l’Intelect, o el Monopoly. Reemplaçant els  dibuixos, pintar làmines, retallar figures, llegir. Oblidant la pilota, bicicleta, patins, raqueta de tennis o les pales de ping-pong.

Mentre els pares descansaven, parlaven de les coses del dia, llegien el diari, cuinaven o planxaven, els nens i nenes s’acceleraven.

Acabades les vacances de Nadal, l’Elisenda s’avorria a l’escola. Estava força més distant i distreta que a començament de curs. No prestava atenció a les activitats que les mestres explicaven. Al pati no jugava gaire amb altres nens. Va començar a plorar els matins perquè que no volia anar a l’escola. Els mestres varen recomanar que visitessin diversos especialistes per descartar problemes auditius i de vista. Les revisions varen sortir bé.

Mica en mica es començaren a notar petits canvis d’actitud en els nens i nenes que tenien l’accelerador. Tots s’avorrien a l’escola, perquè el que els mestres explicaven ells ja ho havien après abans i en molts casos de forma més divertida, en una pantalla de colors llampants, figures animades i músiques encomanadisses. Els mestres i els llibres havien de competir amb l’accelerador. Els mestres varen augmentar el ritme i les editorials, a banda de canviar el contingut gràfic, van haver de baixar part del contingut dels llibres d’un curs, al curs previ.

Però el procés no es va aturar. Els nens continuaven accelerant-se. Per tant al curs següent novament professors i editorials van haver de tornar a avançar temari. Coses que s’havien passat de quart a tercer, ara calia passar-les a segon, ja que els nens eren com esponges, semblaven no tenir límits.

El procés va començar a ser destructiu per alguns.

Els mestres es van accelerar física – no intel·lectualment. Els angoixava anar a classe per descobrir que aquell concepte nou que s’havien preparar per explicar, ideant una estratègia engrescadora i divertida, diferent segons l’assignatura, ja no feia falta. Cada cop trigaven més en preparar-se les classes, ja que el nivell d’exigència dels nens era més alt. A més, si no ho feien així, els nens s’avorrien i el seu rendiment baixava. Era molt descoratjador tenir asseguts vint i cinc cossos de ment absent durant tot el dia. Va ser necessari que les escoles canviessin els mestres de curs, així doncs la majoria dels mestres de sisè varen passar a cinquè i en alguns casos fins i tot a quart.

L’Elisenda ja estava enganxada a la màquina. Per molt que els seus pares intentessin distreure-la amb altres joguines, aquestes li cridaven l’atenció només uns pocs dies i ràpidament tornava a l’accelerador de capacitat intel·lectual. Tampoc no demanava baixar al parc a jugar, i al sortir de l’escola mai convidava amics a casa seva, tret de que fos necessari per acabar algun treball. L’accelerador era el seu millor amic.

Va esdevenir un infern.

Cada any els mestres havien de retrocedir un curs. La seva angoixa va anar en augment, pels matins s’aixecaven amb el cor bategant acceleradament. Anar a classe va deixar de ser un plaer, sempre els havia agradat veure com de la seva mà, els nens aprenien coses noves. De fet, a molts d’ells, anar a classe els terroritzava. Els mestres que ja havien retrocedit quatre cursos, normalment demanaven la baixa per crisis d’angoixa i ansietat.

Els pares ja feia temps que no podien respondre les preguntes dels fills. No solament pel nivell d’aquestes, sinó, en molts casos, perquè la quantitat de qüestions que els nens accelerats eren capaços de formular en poc temps era tan gran, que no hi havia forma de poder fer-hi front. Pares i mares que havien treballat de forma competitiva i en una llarga jornada laboral, no podien suportar la pressió que hi havia a casa, on en comptes de relaxar-se i descansar, trobaven que els seus fills de set anys els cosien a preguntes sobre els temes més transcendents de la vida i la mort, sobre política, el canvi climàtic, etc. exigint un nivell de raonament, que moltes vegades no podien oferir.

En arribar a casa molts pares es tancaven a la seva habitació, com en un refugi, esquivant els seus fills, i nomes sortien quan era necessari fer el sopar. Un clima estressant i de fredor es va anar instal·lant en la majoria de les llars, que va acabar malauradament amb moltes separacions i divorcis. Famílies trencades. El trauma ocasionat per aquests esdeveniments, va ser causa de moltes arítmies, taquicàrdies, ulceres, malalties immunosupressores. I és que molts pares que, degut a la crisi permanent, ja no els quedava més remei que treballar de forma accelerada a l’empresa, no van suportar afegir-hi un altra acceleració, quan el que tocava justament a casa era desaccelerar el ritme.

I els nens i nenes insatisfets a tota màquina. Ningú semblava voler respondre a les seves preguntes, ni els mestres, ni els pares. Es varen anar desafeccionant d’aquestos. Molts varen abandonar l’escola sense ni tan sols graduar-se. Els semblava una pèrdua de temps. Als quinze anys molts fills varen demanar la emancipació davant de tribunals, ja que els pares els servien per poca cosa més que d’intendència. Poc desprès es va aprovar una llei que ja permetia als catorze anys votar i treballar.

Però és que els pocs nens i nenes que no varen “gaudir” d’aquesta joguina, ja feia temps que anaven a psicòlegs i psiquiatres. Ser sistemàticament el darrer de la classe, no entendre el que explica el professor, no tenir temps de fer els deures que s’encomanen, any rere any, era molt dur. Però encara ho era més quan al pati buscaven companys per jugar al pilla pilla, o a futbol, o a explicar-se histories, i no hi havia pràcticament ningú que hi volgués participar.

L’Elisenda va marxar de casa al quinze anys. No li va costar gaire trobar feina en uns grans magatzems i compaginar-ho amb una carrera universitària. Va tenir un fill al que va accelerar més encara, ja que la joguina cada cop era més eficient, i que als deu anys ja va marxar de casa. Als trenta anys es va retirar, ja que altres més joves que ella estaven molt millor preparats per a la competició.

El súmmum de la societat moderna. Ara ja no sols tenim adults accelerats per l’àmbit laboral, cada cop més dur i competitiu. Abans aquesta acceleració trobava el seu contrapès en els vespres i en els caps de setmana, on es gaudia dels fills, de la família i dels amics, sense presses, amb converses i propostes que sorgien de forma espontània. Ara tenim nens i nenes accelerats i frustrats. També tenim pares i mares accelerats i desconcertats. I no parlem dels avis. Finalment tenim mestres accelerats i estressats.

L’Elisenda va ser per als seus pares com l’estela d’un cometa que solca el cel de nit i enlluerna amb tot el seu resplendor, durant uns pocs dies. El fill de l’Elisenda li va semblar a l’Elisenda com una bengala que s’enlaira i esclata en mil colors embadalint a tothom qui la mira, durant uns instants. La filla del fill de l’Elisenda li va semblar en aquest com un estel fugaç la visió del qual es pot fruir immensament, un parell de segons.

Evidentment aquest és un conte inventat, encara que l'accelerador exiteix i l'he vist en molts aparadors de joguines. Sovint em pregunto si algunes d'aquestes joguines que suposadement porten els reis, són veritablement dels reis. Per una qüestió d'equilibri, al Betlem sempre hi poso, a més dels tres reis, tres dimoniets escampats. I cada cop que penso en l'accelerador de capacitat intel·lectual i els miro, em sembla que somriuen.