Ens ancorem a un entorn conegut i relativament còmode, sense ser
conscients que l’ancoratge és en realitat la pesada cadena que, encara
que el nostre vaixell suri, ens resta llibertat i ens oprimeix i que si
la nau s’enfonsa, ens durà irremediablement i de dret a l’abisme i la
foscor. A la solitud i la traïció de l’anima.
I descobreixo que és absolutament cert que viatgem sols, sense excepcions, i això no és pas dolent. Sols en el sentit de que som els únics responsables de les paraules que pronunciem, dels pensaments que evoquem, de les decisions que prenem i del que deixem endarrere.
No vull cap ancora, vull acaronar-me en el vaivé del mar. Els únics vincles que m’interessen son els intangibles i a la meva motxilla hi vull dur tan sols els pensaments que he fet meus al llarg del temps i els sentiments que he compartit envers aquells que m’importen.
Ansi-ho llegir el llibre que encara no s’ha escrit, escoltar la música que encara no s’ha composat, capturar el pensament que encara ara no he sabut com expressar, tornar a petjar els cims dels sentiments als que mai no he renunciat. Vull solcar aquesta vida amb el cor despert i atent, per que sé que la nau que he construït amb esforç es ferma, encara conservo la curiositat intacta, em fa il·lusió el camí que queda i tot el que hi puc anar trobant. Per ser millor?, no, sí, en realitat ...... per ser més jo. Desitjo un viatge misteriós, emocionant i a ser possible llarg.
Com Ulises va fugir del cant de les sirenes, molts cops també tanquem els ulls i l’oïda, finestres de l’ànima, i anem passant. M’esgarrifa; als meus somnis vagaregen els paisatges que sens dubte he perdut i les melodies que no he escoltat. I soc absolutament conscient de que no podré tornar a recórrer el camí que ja he deixat endarrere, que el bitllet d’aquest viatge apasionant és sols d’anada.
Qui ens enganya dient-mos que a partir de certa edat, ja no es convenient escriure en el paper els nostres pensaments (si no som escriptors professionals) ni nous poemes? Qui ens escatima aquest immens plaer i molts d’altres? Qui ens limita i enrigideix dient-nos que ja ha passat l’època de fer un esforç per entendre als demès, i que ara ens hem guanyat el dret de que siguin ells els que hagin de fer l’esforç d’entendre’ns a nosaltres?. Això no son favors, son paranys que ens acosten massa d’hora al no res al que inevitablement anirem a cloure. Em declaro en profunda rebel·lia.
Desentranyant les sovint embullades respostes, crec que el problema es descriu perfectament en el conte del “gegant egoista” de Oscar Wilde, un conte que fa reflexionar sobre l’actitud dels adults que valoren sobre tot la seva tranquil·litat (en el conte el jardí del gegant), aquest decideix emmurallar-lo i prohibir l’entrada als nens (que fan soroll amb les seves veus, cants, jocs i rialles, trepitgen l’herba, llencen molles dels seus entrepans i fins i tot agafen alguna poma). Llavors el jardí es queda buit de vida i fred, es converteix en un jardí sec i mort (igual que pot passar als nostres cors). El gegant reflexiona i decideix canviar la seva actitud, recuperant no només el jardí (l’herba, les flors, els fruits dels arbres), sinó el que es mes important l’estimació, l’afecte, la companyia i l’admiració dels essers vius (els nens i els ocells que tornen a jugar i cantar cada dia) derruint les muralles i posant-se en disposició d'interactuar, escoltar i estimar (i també patir). En qualsevol cas el gegant opta per la generositat, el risc i l’imprevisible de la vida enfront de l’egoisme, la certesa i la seguretat de la mort.
Avall les etiquetes. Visca la rebel·lió!
I descobreixo que és absolutament cert que viatgem sols, sense excepcions, i això no és pas dolent. Sols en el sentit de que som els únics responsables de les paraules que pronunciem, dels pensaments que evoquem, de les decisions que prenem i del que deixem endarrere.
No vull cap ancora, vull acaronar-me en el vaivé del mar. Els únics vincles que m’interessen son els intangibles i a la meva motxilla hi vull dur tan sols els pensaments que he fet meus al llarg del temps i els sentiments que he compartit envers aquells que m’importen.
Ansi-ho llegir el llibre que encara no s’ha escrit, escoltar la música que encara no s’ha composat, capturar el pensament que encara ara no he sabut com expressar, tornar a petjar els cims dels sentiments als que mai no he renunciat. Vull solcar aquesta vida amb el cor despert i atent, per que sé que la nau que he construït amb esforç es ferma, encara conservo la curiositat intacta, em fa il·lusió el camí que queda i tot el que hi puc anar trobant. Per ser millor?, no, sí, en realitat ...... per ser més jo. Desitjo un viatge misteriós, emocionant i a ser possible llarg.
Com Ulises va fugir del cant de les sirenes, molts cops també tanquem els ulls i l’oïda, finestres de l’ànima, i anem passant. M’esgarrifa; als meus somnis vagaregen els paisatges que sens dubte he perdut i les melodies que no he escoltat. I soc absolutament conscient de que no podré tornar a recórrer el camí que ja he deixat endarrere, que el bitllet d’aquest viatge apasionant és sols d’anada.
Qui ens enganya dient-mos que a partir de certa edat, ja no es convenient escriure en el paper els nostres pensaments (si no som escriptors professionals) ni nous poemes? Qui ens escatima aquest immens plaer i molts d’altres? Qui ens limita i enrigideix dient-nos que ja ha passat l’època de fer un esforç per entendre als demès, i que ara ens hem guanyat el dret de que siguin ells els que hagin de fer l’esforç d’entendre’ns a nosaltres?. Això no son favors, son paranys que ens acosten massa d’hora al no res al que inevitablement anirem a cloure. Em declaro en profunda rebel·lia.
Desentranyant les sovint embullades respostes, crec que el problema es descriu perfectament en el conte del “gegant egoista” de Oscar Wilde, un conte que fa reflexionar sobre l’actitud dels adults que valoren sobre tot la seva tranquil·litat (en el conte el jardí del gegant), aquest decideix emmurallar-lo i prohibir l’entrada als nens (que fan soroll amb les seves veus, cants, jocs i rialles, trepitgen l’herba, llencen molles dels seus entrepans i fins i tot agafen alguna poma). Llavors el jardí es queda buit de vida i fred, es converteix en un jardí sec i mort (igual que pot passar als nostres cors). El gegant reflexiona i decideix canviar la seva actitud, recuperant no només el jardí (l’herba, les flors, els fruits dels arbres), sinó el que es mes important l’estimació, l’afecte, la companyia i l’admiració dels essers vius (els nens i els ocells que tornen a jugar i cantar cada dia) derruint les muralles i posant-se en disposició d'interactuar, escoltar i estimar (i també patir). En qualsevol cas el gegant opta per la generositat, el risc i l’imprevisible de la vida enfront de l’egoisme, la certesa i la seguretat de la mort.
Avall les etiquetes. Visca la rebel·lió!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada