El cinturó i el que queda

Quan el meu pare s’aixeca de la migdiada (avui un xic mes llarga degut al cava) sortim cap a Barcelona. Un cop asseguts al cotxe, la meva mare davant i el meu pare darrere, i comprovat que no es deixen res (la bossa, el bastó, etc.) vaig porta a porta cordant-los el cinturó. Es com tornar a tenir nens petits. Propera parada: ca la tieta. Uns dos-cents metres abans d’arribar al portal on els faig baixar perquè no hagin de caminar la distància que em costa trobar pàrquing ja s’han tret el cinturó. No hi ha manera. Diuen que ho fan perquè son molt lents i no em volen fer perdre temps. Una bona estona de tertúlia més tard, tornem a seure al cotxe per portar-los, aquest cop fins casa seva, a 10 semàfors de distància (mes o menys 1 km). Un cop asseguts al cotxe repetim l’operació. I la meva mare sempre diu, no falla:

-          Creus que val la pena pel que queda?

I jo sempre contesto, es com un ritual:
-          mama, es obligatori i a més no costa res.

Cada diumenge del darrer any, tan ella com jo, repetim aquestes dues frases.

I el meu pare es rebota amb fermesa i es nega rotundament a que li cordi el cinturó. Sembla que tinguin tanta pressa que es vulguin llençar del cotxe en marxa.

Però es quan la tieta també pujava a dinar i desprès els baixava a tots tres en el cotxe, ella sempre tan bestia, agafava amb una ma el cinturó, l’estirava una mica creuant-lo damunt el pit, i sense enganxar-lo enlloc, deia:

-          Veus? ja està. No cal que me’l cordis que llavors em tiba.

Torno pausadament i quan arribo a Gavà sempre m’aturo uns minuts, m’assec en un banc i fumo una cigarreta. Per què no espero fins arribar a casa? No ho sé, es com un parar en un lloc neutral a repassar el que ha estat el cap de setmana. Quan arribo a casa immediatament sorgeix quelcom a fer.

Avui, de sobte, en el banc, m’ha vingut al cap que potser la meva mare, quan qüestiona si val la pena pel que queda, m’està fent una reflexió més profunda que jo no capto, i no es refereix als deu semàfors, a l’escàs kilòmetre que encara hem de recórrer.