divendres, 19 de juliol del 2013

Estrany somni


He anat a prendre un GinTonic amb unes amigues, una estona de conversa nocturna tranquil·la i pausada. Trobava a faltar poder donar voltes sobre un mateix tema expressant opinions, preguntes i respostes.

Abans de marxar he comprat un paquet de tabac.

I un cop ja sola al carrer i mentre em dirigia al cotxe he encès una cigarreta. Tenia un gust horrible, he caminat fins arribar sota un dels fanals encesos (amb la crisi n’hi ha que no s’encenen i em sembla molt bé reduir la contaminació lumínica i la despesa), i he mirat que era allò que m’estava fumant. La cigarreta estava envoltada d’una mena de molsa fosca i verda, inquietant i estranya. Totes les del paquet estaven igual i el seu aspecte era força tenebrós, he tingut por.

Intranquil·la, torno al bar per avisar i per preguntar si ja ho havien vist un altre cop. Mentre parlo amb el propietari la taràntula gegant que te de mascota es passeja al voltant nostre i es frega a les meves cames. Te la mida d’un pastor alemany. No m’agraden gens les taràntules i em venen ganes de sortir corrents, llençar el paquet de tabac, i no tornar mai més a trepitjar aquell bar. En general la taràntula no molesta, hi ha dies que ni l’he vist, deu estar dormint en un racó. Ara bé, no m’agrada gens  quan camina silenciosament pel sostre, la sola idea de que em pot caure a sobre em produeix esgarrifances.

L’amo del bar és posa molt seriós i amb un to de veu preocupat pregunta si n’he fumat algun. Li responc que he donat unes quantes calades doncs estava a les fosques i no m’hi veia i que he parat en quant he detectat un gust estranyíssim. Llavors m’ha dit que si fins i tot he trobat el gust, ja el tinc dins dels pulmons, probablement ja s’ha començat a escampar pel meu cos, i que no hi ha remei.

De què hosties estàs parlant?, he cridat, sentint que perdia el control.

Del BRUNYAC de la riera – ha dit. Es descriu com un esser viu, amorf, dotat d’una intel·ligència maligna. Hi ha poques persones que l’hagin vist, ja saps, corren moltes llegendes. Ara feia temps que no es manifestava.

I que em passarà? – dic tremolant de por.

No ho sé – respon. L’únic cert és que ara el tens a dins i que creixerà fins ocupar una part de totes les teves molècules. No es depredador, no aniquila res dins teu, senzillament coexisteix per un procediment que ningú sap ben be com funciona. No t’abandonarà mai, i morirà quan tu moris.

A qui més li ha passat? Hi ha algun lloc on expliquin els símptomes que altres han tingut? – suplico.

No, no, no hi ha res escrit doncs al poble es creu que si es posa per escrit es com cridar el mal temps. Tot el que hi ha es de tradició oral.

Agafo el mòbil, creo un grup de whatsapp anomenat “pota negra” i hi afegeixo aquells amics que són de Begues de tota la vida i alguns savis que sempre guanyen al “Trivial de Begues” de la festa major.

Llenço la pregunta als mitjans digitals,  a les ones, i espero. Deuen ser les tres de la matinada. No m’importa, és ben evident que jo no aclucaré els ulls.

Desperto de sobte escoltant el frunzir del mòbil. Penso que ja soc fora del somni i respiro alleugerida. Quin malson!

En el mòbil llegeixo que de nit tot el meu cos estarà envoltat d’un aura verdosa espectral (mes o menys com les figuretes de la verge de Lourdes que col·leccionava l’avia); que alguns cops aquest ectoplasma lluminós verd, s’ha separat de la persona i se l’ha vist surant pel damunt i desplaçant-se; que la mirada se’m tornarà més profunda i a molts farà por, com l’aigua d’un pantà ple de llims al fons i on no s’acaba de percebre la seva fondària; que tindré fòbies diverses i estranyes, que la gent s’apartarà de mi dons sempre diré el que penso, sense suavitzar cap opinió; que m’agradarà més la nit que el dia i que durant les hores de llum sols podré sortir al carrer si plou o està núvol; que si em banyo en una piscina l’aigua es tornarà verda, que a vegades endevinaré coses que encara no han passat i que la gent em voldrà veure per preguntar-me però alhora em rebutjaran; que perdré la paciència; que no em cansaré mai; que semblaré una boja que parla en veu alta amb si mateixa, quan en realitat estaré discutint amb el Brunyac, que hi ha casos de persones posseïdes pel Brunyac que s’han tornen molt dolentes.....

Es evident que encara estic dins del somni, però de sobte m’agafa por. I si no hi ha somni? I si és el que en realitat ha passat? Començo a repassar el somni o no-somni i m’adono que no és real gràcies a la taràntula de la mida d’un pastor alemany. Es el primer cop que estic agraïda de la presència d’un aràcnid.

Mentre a la pantalla del mòbil van apareixen aquests auguris i s’acumulen missatges, penso en el conte “la fill del rei del pantà” (“la hija del rey de la ciénaga” queda més espectacular, no?) i en els dibuixos de princeses i la nena que naixia d’una flor de nenúfar en el bell mig del pantà, cruel i perversa doncs no tenia ànima ni sentiments. Els dibuixos em fascinaven i de petita acoloria matusserament d’amagat directament sobre el llibre. Ahir traient la pols als llibres i intentant posar una mica d’ordre abans de vacances em va tornar a caure a les mans. Potser tot plegat es tracta d’una petita venjança. Però aquest pensament el tinc dins del somni, doncs és mentre llegeixo els missatges.

Quan finalment he despertat de debò aquest matí, estava feta un puzle, perquè es cert que vaig sortir amb unes amigues, que vaig compar un paquet de tabac, que el mòbil darrerament no para de escriure missatges dispersos, que vaig endreçar llibres, que va sortir el del pantà i que el pintava de petita.


Resumint: que el subconscient ha fet filigranes de ganxet aquesta nit barrejant ficció i realitat

dimecres, 17 de juliol del 2013

Rebel·lió


Ens ancorem a un entorn conegut i relativament còmode, sense ser conscients que l’ancoratge és en realitat la pesada cadena que, encara que el nostre vaixell suri, ens resta llibertat i ens oprimeix i que si la nau s’enfonsa,  ens durà irremediablement i de dret a l’abisme i la foscor. A la solitud i la traïció de l’anima.

I descobreixo que és absolutament cert que viatgem sols, sense excepcions, i això no és pas dolent. Sols en el sentit de que som els únics responsables de les paraules que pronunciem, dels  pensaments que evoquem, de les decisions que prenem i del que deixem endarrere.

No vull cap ancora, vull acaronar-me en el vaivé del mar. Els únics vincles que m’interessen son els intangibles  i a la meva motxilla hi vull dur tan sols els pensaments que he fet meus al llarg del temps i els  sentiments que he compartit envers aquells que m’importen.

Ansi-ho llegir el llibre que encara no s’ha escrit, escoltar la música que encara no s’ha composat, capturar el pensament que encara ara no he sabut com expressar, tornar a petjar els cims dels sentiments als que mai no he renunciat. Vull solcar aquesta vida amb el cor despert i atent, per que sé que la nau que he construït amb esforç es ferma, encara conservo la curiositat intacta,  em fa il·lusió el camí que queda i tot el que hi puc anar trobant. Per ser millor?, no, sí, en realitat ...... per ser més jo. Desitjo un viatge misteriós, emocionant i a ser possible llarg.

Com Ulises va fugir del cant de les sirenes, molts cops també tanquem els ulls i l’oïda, finestres de l’ànima, i anem passant. M’esgarrifa; als meus somnis vagaregen els paisatges que sens dubte he perdut i les melodies que no he escoltat. I soc absolutament conscient de que no podré tornar a recórrer el camí que ja he deixat endarrere, que el bitllet d’aquest viatge apasionant és sols d’anada.

Qui ens enganya dient-mos que a partir de certa edat, ja no es convenient escriure en el paper els nostres pensaments (si no som escriptors professionals) ni nous poemes? Qui ens escatima aquest immens plaer i molts d’altres? Qui ens limita i enrigideix dient-nos que ja ha passat l’època de fer un esforç per entendre als demès, i que ara ens hem guanyat el dret de que siguin ells els que hagin de fer l’esforç d’entendre’ns a nosaltres?. Això no son favors, son paranys que ens acosten massa d’hora al no res al que inevitablement anirem a cloure. Em declaro en profunda rebel·lia.

Desentranyant les sovint embullades respostes, crec que el problema es descriu perfectament en el conte del “gegant egoista” de Oscar Wilde, un conte que fa reflexionar sobre l’actitud dels adults que valoren sobre tot la seva tranquil·litat (en el conte el jardí del gegant), aquest decideix emmurallar-lo i prohibir l’entrada als nens (que fan soroll amb les seves veus, cants, jocs i rialles, trepitgen l’herba, llencen molles dels seus entrepans i fins i tot agafen alguna poma). Llavors el jardí es queda buit de vida i fred, es converteix en un jardí sec i mort (igual que pot passar als nostres cors). El gegant reflexiona i decideix canviar la seva actitud, recuperant no només el jardí (l’herba, les flors, els fruits dels arbres), sinó el que es mes important l’estimació, l’afecte, la companyia  i l’admiració dels essers vius (els nens i els ocells que tornen a jugar i cantar cada dia) derruint les muralles i posant-se en disposició d'interactuar, escoltar i estimar (i també patir). En qualsevol cas el gegant opta per la generositat, el risc i l’imprevisible de la vida enfront de l’egoisme, la certesa i la seguretat de la mort.

Avall les etiquetes. Visca la rebel·lió!

dissabte, 13 de juliol del 2013

El cinturó i el que queda


Quan el meu pare s’aixeca de la migdiada (avui un xic mes llarga degut al cava) sortim cap a Barcelona. Un cop asseguts al cotxe, la meva mare davant i el meu pare darrere, i comprovat que no es deixen res (la bossa, el bastó, etc.) vaig porta a porta cordant-los el cinturó. Es com tornar a tenir nens petits. Propera parada: ca la tieta. Uns dos-cents metres abans d’arribar al portal on els faig baixar perquè no hagin de caminar la distància que em costa trobar pàrquing ja s’han tret el cinturó. No hi ha manera. Diuen que ho fan perquè son molt lents i no em volen fer perdre temps. Una bona estona de tertúlia més tard, tornem a seure al cotxe per portar-los, aquest cop fins casa seva, a 10 semàfors de distància (mes o menys 1 km). Un cop asseguts al cotxe repetim l’operació. I la meva mare sempre diu, no falla:

-          Creus que val la pena pel que queda?

I jo sempre contesto, es com un ritual:
-          mama, es obligatori i a més no costa res.

Cada diumenge del darrer any, tan ella com jo, repetim aquestes dues frases.

I el meu pare es rebota amb fermesa i es nega rotundament a que li cordi el cinturó. Sembla que tinguin tanta pressa que es vulguin llençar del cotxe en marxa.

Però es quan la tieta també pujava a dinar i desprès els baixava a tots tres en el cotxe, ella sempre tan bestia, agafava amb una ma el cinturó, l’estirava una mica creuant-lo damunt el pit, i sense enganxar-lo enlloc, deia:

-          Veus? ja està. No cal que me’l cordis que llavors em tiba.

Torno pausadament i quan arribo a Gavà sempre m’aturo uns minuts, m’assec en un banc i fumo una cigarreta. Per què no espero fins arribar a casa? No ho sé, es com un parar en un lloc neutral a repassar el que ha estat el cap de setmana. Quan arribo a casa immediatament sorgeix quelcom a fer.

Avui, de sobte, en el banc, m’ha vingut al cap que potser la meva mare, quan qüestiona si val la pena pel que queda, m’està fent una reflexió més profunda que jo no capto, i no es refereix als deu semàfors, a l’escàs kilòmetre que encara hem de recórrer.