He anat a prendre un GinTonic amb unes amigues, una estona de conversa nocturna tranquil·la i pausada. Trobava a faltar poder donar voltes sobre un mateix tema expressant opinions, preguntes i respostes.
Abans de marxar he comprat un paquet de tabac.
I un cop ja sola al carrer i mentre em dirigia al cotxe he encès una cigarreta. Tenia un gust horrible, he caminat fins arribar sota un dels fanals encesos (amb la crisi n’hi ha que no s’encenen i em sembla molt bé reduir la contaminació lumínica i la despesa), i he mirat que era allò que m’estava fumant. La cigarreta estava envoltada d’una mena de molsa fosca i verda, inquietant i estranya. Totes les del paquet estaven igual i el seu aspecte era força tenebrós, he tingut por.
Intranquil·la, torno al bar per avisar i per preguntar si ja ho havien vist un altre cop. Mentre parlo amb el propietari la taràntula gegant que te de mascota es passeja al voltant nostre i es frega a les meves cames. Te la mida d’un pastor alemany. No m’agraden gens les taràntules i em venen ganes de sortir corrents, llençar el paquet de tabac, i no tornar mai més a trepitjar aquell bar. En general la taràntula no molesta, hi ha dies que ni l’he vist, deu estar dormint en un racó. Ara bé, no m’agrada gens quan camina silenciosament pel sostre, la sola idea de que em pot caure a sobre em produeix esgarrifances.
L’amo del bar és posa molt seriós i amb un to de veu preocupat pregunta si n’he fumat algun. Li responc que he donat unes quantes calades doncs estava a les fosques i no m’hi veia i que he parat en quant he detectat un gust estranyíssim. Llavors m’ha dit que si fins i tot he trobat el gust, ja el tinc dins dels pulmons, probablement ja s’ha començat a escampar pel meu cos, i que no hi ha remei.
De què hosties estàs parlant?, he cridat, sentint que perdia el control.
Del BRUNYAC de la riera – ha dit. Es descriu com un esser viu, amorf, dotat d’una intel·ligència maligna. Hi ha poques persones que l’hagin vist, ja saps, corren moltes llegendes. Ara feia temps que no es manifestava.
I que em passarà? – dic tremolant de por.
No ho sé – respon. L’únic cert és que ara el tens a dins i que creixerà fins ocupar una part de totes les teves molècules. No es depredador, no aniquila res dins teu, senzillament coexisteix per un procediment que ningú sap ben be com funciona. No t’abandonarà mai, i morirà quan tu moris.
A qui més li ha passat? Hi ha algun lloc on expliquin els símptomes que altres han tingut? – suplico.
No, no, no hi ha res escrit doncs al poble es creu que si es posa per escrit es com cridar el mal temps. Tot el que hi ha es de tradició oral.
Agafo el mòbil, creo un grup de whatsapp anomenat “pota negra” i hi afegeixo aquells amics que són de Begues de tota la vida i alguns savis que sempre guanyen al “Trivial de Begues” de la festa major.
Llenço la pregunta als mitjans digitals, a les ones, i espero. Deuen ser les tres de la matinada. No m’importa, és ben evident que jo no aclucaré els ulls.
Desperto de sobte escoltant el frunzir del mòbil. Penso que ja soc fora del somni i respiro alleugerida. Quin malson!
En el mòbil llegeixo que de nit tot el meu cos estarà envoltat d’un aura verdosa espectral (mes o menys com les figuretes de la verge de Lourdes que col·leccionava l’avia); que alguns cops aquest ectoplasma lluminós verd, s’ha separat de la persona i se l’ha vist surant pel damunt i desplaçant-se; que la mirada se’m tornarà més profunda i a molts farà por, com l’aigua d’un pantà ple de llims al fons i on no s’acaba de percebre la seva fondària; que tindré fòbies diverses i estranyes, que la gent s’apartarà de mi dons sempre diré el que penso, sense suavitzar cap opinió; que m’agradarà més la nit que el dia i que durant les hores de llum sols podré sortir al carrer si plou o està núvol; que si em banyo en una piscina l’aigua es tornarà verda, que a vegades endevinaré coses que encara no han passat i que la gent em voldrà veure per preguntar-me però alhora em rebutjaran; que perdré la paciència; que no em cansaré mai; que semblaré una boja que parla en veu alta amb si mateixa, quan en realitat estaré discutint amb el Brunyac, que hi ha casos de persones posseïdes pel Brunyac que s’han tornen molt dolentes.....
Es evident que encara estic dins del somni, però de sobte m’agafa por. I si no hi ha somni? I si és el que en realitat ha passat? Començo a repassar el somni o no-somni i m’adono que no és real gràcies a la taràntula de la mida d’un pastor alemany. Es el primer cop que estic agraïda de la presència d’un aràcnid.
Mentre a la pantalla del mòbil van apareixen aquests auguris i s’acumulen missatges, penso en el conte “la fill del rei del pantà” (“la hija del rey de la ciénaga” queda més espectacular, no?) i en els dibuixos de princeses i la nena que naixia d’una flor de nenúfar en el bell mig del pantà, cruel i perversa doncs no tenia ànima ni sentiments. Els dibuixos em fascinaven i de petita acoloria matusserament d’amagat directament sobre el llibre. Ahir traient la pols als llibres i intentant posar una mica d’ordre abans de vacances em va tornar a caure a les mans. Potser tot plegat es tracta d’una petita venjança. Però aquest pensament el tinc dins del somni, doncs és mentre llegeixo els missatges.
Quan finalment he despertat de debò aquest matí, estava feta un puzle, perquè es cert que vaig sortir amb unes amigues, que vaig compar un paquet de tabac, que el mòbil darrerament no para de escriure missatges dispersos, que vaig endreçar llibres, que va sortir el del pantà i que el pintava de petita.
Resumint: que el subconscient ha fet filigranes de ganxet aquesta nit barrejant ficció i realitat
