Avui hem pelat al Tro de cap a peus. Han trigat quatre hores en aconseguir-ho. Tenia tants nusos, que darrerament ni amb les tisores aconseguia arribar a la pell. I això que cada dia el pentino durant mitja hora, però he començat tard a fer-ho. Li havia sortit dermatitis, tenia crostes, i unes quantes paparres ben grosses que era impossible veure. Parlo amb els que tenen germans del Tro i ningú els pentina. Diuen que no cal, tenen un altre tipus de pel. Ara sembla un altre gos, no sols d’aspecte; avui sembla trist i cansat, suposo que deu haver patit força sense entendre que estava passant. Jeu arraulit ben a la vora, sinó damunt, d’un de nosaltres.
La meva mare mira el Tro, ens mira al Quim i a mi, i diu: “Jo també em tallaria el cabell”. Lacònics contestem alhora: “doncs fes-ho”. La meva mare, un xic confosa insisteix: “No,vull dir que jo, si fos de vosaltres, també em tallaria el cabell”. Ai, ai, ai, aquestes el·lipsis! La meva mare és experta en dir el que vol dir sense acabar-ho de dir del tot. Però se la veu venir d’un hora lluny.
Mes tard els he dut de tornada a Barcelona i hem anat a passar una estona a Ca ‘la tieta, entretinguts en aquelles converses de diumenge que semblen un menú de degustació: una culleradeta de cada tema sense ordre ni concert, acabes menjant de quaranta plats però sense quedar satisfet del tot.
De cop i volta la tieta ha dit: “ja veureu, això va tan malament que l’única solució serà una guerra”. Quan he matisat: “voldràs dir una revolució”, m’ha contestat: “no, no, una guerra com la darrera que hi va haver aquí; vull dir: una guerra petita”.
I m’he espantat. Com és possible que algú que va viure la guerra, les bombes, els amagatalls, la ocupació de casa seva, els soldats derrotats que es retiraven del front, veïns denunciant-se els uns als altres, coneguts que van marxar per no tornar, repeteixo, com és possible que ho trivialitzi? Li he recordat tot això, li he recordat també que no fa gaires anys ells van ser qui van recórrer amb els meus fills el museu memorial de l’exi·li de La Jonquera i també la ruta de l’exil·li llegint-ne les plaques i comentant les imatges, mentre nosaltres ens quedàvem en un segon pla, perquè era molt important que fossin ells mateixos qui transmetessin lo viscut als més joves.
Mentre jo deia, a la meva tia li anava canviant la cara; i quan esperava que és retractès, el meu pare baixa de la lluna i diu: “Guerrilla, una guerra petita es diu una guerrilla”.
Penso en un dels compromisos de la nostra generació: intentar que els nostres majors no oblidin abans d’hora el que han viscut i que sols ells poden transmetre; i alhora intentar que els nostres joves no oblidin mai el que no han viscut però hem volgut que escoltessin.
Es poden oblidar rostres, noms i paraules, però hi ha fets que de cap manera hem de deixar que caiguin en l’oblit.
He preguntat al meu pare que dimonis fa que una guerra sigui petita? el nombre de morts? la seva durada? que sigui interna? el nombre de països que hi participen? l’equilibri o desequilibri de forces? la riquesa dels participants?
I el meu pare ha dit: “res d’això importa, perquè a les guerres sempre moren els mateixos”
Estic totalment d’acord amb tu, papà. No saps com trobo a faltar que m'ho discuteixis tot.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada