Coixins voladors

Fa uns quants dies vaig tenir un somni curiós.

Estava asseguda al sofà de casa i, de sobte, descobria que a dos dels coixins que utilitzem per fer el dropo i estirar-mos sinó hi ha un overbooking de sofà, algú hi havia cosit una beta ampla, mes o menys d’un pam, de banda a banda. La beta estava cosida al coixí sols pels dos extrems; pel mig quedava a l’aire.

Estranyada vaig ficar les mans entre el coixí i la beta, una ma a cada coixí, i al fer un petit i suau moviment  (com els de ballet) vaig descobrir que m’enlairava sense esforç.

A la següent imatge del somni, anava flotant i avançant amb l’ajuda dels coixins voladors i amb un moviment de mans pausat, diria que fins i tot majestuós,  a mes o menys un parell de metres del terra.  Anàvem pels carrers cap al centre, tot parlant amb els meus fills. No hi havia res d’estrany en la conversa  ni en les seves expressions. Era com una conversa de tantes, l’única diferència es que en comptes de caminar a la seva vora, volava a la seva vora.

Al següent flaix continuava volant suaument i sense esforç mentre parlava amb la meva parella fent la volta de Can Pau i Can Sadurní, tot passejant el Tro. Perfectament natural i en harmonia, com si sempre hagués estat així.

Al darrer flaix volava pel Campus mantenint una entretinguda conversa amb uns companys de feina, que tampoc donaven cap importància a que jo estigues planejant per damunt dels seus caps.

Un somni simpàtic, d’aquells que deixa bon regust quan despertes. Es més, abans d’ahir vaig tenir una estoneta per seure al sofà, i vaig mirar de reüll els coixins, no fos cas que.....

Però ahir una amiga em va explicar, tot sopant, que això segur que és una al·legoria en la que el meu subconscient em diu que necessita prendre distància de tot allò en lo que estic immersa.

Deu tenir raó, perquè des de un parell de metres d’alçada tot semblava més senzill i menys dramàtic. El canvi de perspectiva ho tornava tan fàcil. Igual puc aplicar la recomanació sense necessitat de volar, sols aprenent a prendre un xic més de distància.

Ara sols espero no somiar que faig el submarinista o el talp per sota terra! Es que ja em veig parlant per un petit periscopi que alhora serveix per respirar, mentre vaig reptant un parell de pams per sota esgarrapant sorra i pedres amb les mans. Quin horror.

Tom i Huck

Als deu anys vaig llegir Las Aventuras de Tom Sawyer i em va agradar. A continuació vaig llegir Las aventuras de Huckleberry Finn i em va entusiasmar.

En aquell mateix instant vaig decidir ser nen i canviar-me el nom. Volia ser Huck i em feia dir Huck fins i tot a l’escola. Vaig convèncer a la meva millor amiga de que ella s’havia de dir Tom i no em va costar gaire, un cop li vaig haver explicat les fantàstiques aventures que correríem plegades.

Amb tossuderia escrivíem Tom i Huck a la casella on s’havia de posar el nom en els fulls d’examen. Les monges s’enfadaven moltíssim, intentaven que ho esborréssim sota l’amenaça de càstig, trucaven als nostres pares. Discutíem amb les monges raonant que ens havia arribat el moment de triar nosaltres els nostres veritables noms, doncs fins llavors, teníem uns noms imposats pels pares. Res. Érem independents i més fortes.

Si la idea va ser meva, perquè vaig triar ser Huck i no Tom, protagonista del primer llibre i personatge fonamental en el segon?

En Huck representava la llibertat, l’independència, la rebel·lió, l’absència de normes imposades – en el vestir, en els horaris, en el menjar, en la tria dels amics -, la voluntat. Tot el que jo vola ser. En Tom estava més reprimit i fins i tot tenia una núvia, la Becky, que l’imposava un cert comportament quan estava amb ella.

Els nostres Tom i Huck van morir a la tornada del viatge de fi  d’EGB (uns tretze anys) a Mallorca. Vam coincidir en el vaixell amb els nois de La Salle Bonanova.

Degustant diumenges

Avui hem pelat al Tro de cap a peus. Han trigat quatre hores en aconseguir-ho. Tenia tants nusos, que darrerament ni amb les tisores aconseguia arribar a la pell. I això que cada dia el pentino durant mitja hora, però he començat tard a fer-ho. Li havia sortit dermatitis, tenia crostes,  i unes quantes paparres ben grosses que era impossible veure. Parlo amb els que tenen germans del Tro i ningú els pentina. Diuen que no cal, tenen un altre tipus de pel. Ara sembla un altre gos, no sols d’aspecte;  avui sembla trist i cansat, suposo que deu haver patit força sense entendre que estava passant. Jeu arraulit ben a la vora, sinó damunt, d’un de nosaltres.

La meva mare mira el Tro, ens mira al Quim i a mi, i diu: “Jo també em tallaria el cabell”. Lacònics contestem alhora: “doncs fes-ho”.  La meva mare, un xic confosa insisteix: “No,vull dir que jo, si fos de vosaltres, també em tallaria el cabell”. Ai, ai, ai, aquestes el·lipsis!  La meva mare és experta en dir el que vol dir sense acabar-ho de dir del tot. Però se la veu venir d’un hora lluny.

Mes tard els he dut de tornada a Barcelona i hem anat a passar una estona a Ca ‘la tieta, entretinguts en aquelles converses de diumenge que semblen un menú de degustació: una culleradeta de cada tema sense ordre ni concert, acabes menjant de quaranta plats però sense quedar satisfet del tot.

De cop i volta la tieta ha dit: “ja veureu, això va tan malament que  l’única solució serà una guerra”.  Quan he matisat: “voldràs dir una revolució”, m’ha contestat: “no, no, una guerra com la darrera que hi va haver aquí; vull dir: una guerra petita”.

I m’he espantat. Com és possible que algú que va viure la guerra, les bombes, els amagatalls, la ocupació de casa seva,  els soldats derrotats que es retiraven del front, veïns denunciant-se els uns als altres, coneguts que van marxar per no tornar, repeteixo, com és possible que ho trivialitzi? Li he recordat tot això, li he recordat també que no fa gaires anys ells van ser qui van recórrer amb els meus fills el museu memorial de l’exi·li de La Jonquera i també la ruta de l’exil·li llegint-ne les plaques i comentant les imatges, mentre nosaltres ens quedàvem en un segon pla, perquè era molt important que fossin ells mateixos qui transmetessin lo viscut als més joves.

Mentre jo deia, a la meva tia li anava canviant la cara; i quan esperava que és retractès, el meu pare baixa de la lluna i diu: “Guerrilla, una guerra petita es diu una guerrilla”.

Penso en un dels compromisos de la nostra generació:  intentar que els nostres majors no oblidin abans d’hora el que han viscut i que sols ells poden transmetre; i alhora intentar que els nostres joves no oblidin mai el que no han viscut però hem volgut que escoltessin.

Es poden oblidar rostres, noms i paraules, però hi ha fets que de cap manera hem de deixar que caiguin en l’oblit.

He preguntat al meu pare que dimonis fa que una guerra sigui petita? el nombre de morts? la seva durada? que sigui interna? el nombre de països que hi participen? l’equilibri o desequilibri de forces? la riquesa dels participants?

I el meu pare ha dit: “res d’això importa, perquè a les guerres sempre moren els mateixos”

Estic totalment d’acord amb tu, papà. No saps com trobo a faltar que m'ho discuteixis tot.