Somiant pas a pas

 

No només no s’ampliaria l’aeroport de Barcelona sinó que totes les forces polítiques havien acordat tancar-lo definitivament, ara que les cases, per fi, volaven. A canvi d’aquest tancament s’havia prohibit tenir més d’una casa; així amb tot lo que ja s’havia construït hi havia lloc per a tothom i ens estalviàvem el Pla de Ponent i altres destrosses. Tot el que no estava construït passava a ser zona protegida o bé d’usos agrícoles a fi que mai més hi hagués el perill de que governants sense escrúpols intentessin enriquir-se directa o indirectament amb l’urbanisme.

Les cases volaven de nit – jardí inclòs si n’hi havia - per no afectar visualment durant el dia i hi havia un límit al nombre de trasllats que es podien fer al llarg de l’any.

També hi havia un límit en el nombre d’habitatges per municipi, que no podia superar l’actual. Així no podia passar mai que mitja Catalunya volgués anar a la Cerdanya a tocar neu pel pont de desembre, col·lapsant el territori.

Hi havia una web interactiva on en temps real es podien veure els solars buits – com si fos un hotel – i es podien triar. No es podien fer reserves amb més de 48 d’hores d’antelació. La veritat és que la cosa funcionava força bé en línies generals, fins que de sobte a casa se’ns va espatllar el mecanisme diguem-ne “volador”.

Em llevo quan encara és fosc atès que tinc classes a les vuit, quan obro la porta perquè surti el Tro, davant hi tinc una selva. Del carrer Alp i de Begues no hi ha ni rastre. Tanco i torno a obrir, no fos cas que... i la selva segueix allí. Com aniré a donar classe a Castelldefels?

Faig temps esmorzant amb les persianes tancades. No vull veure que passa fora per si s’està arreglant sol el problema. Però és com tancar els ulls quan ets un infant pensant que allò que et feia por desapareix senzillament perquè ja no ho veus. El problema segueix allí. Igual que la selva. Això de que el temps tot ho arregla a mi mai m’ha funcionat.

Em dutxo i vesteixo amb les persianes tancades per si en cal una mica més, de temps. I sí, quan torno a obrir la porta ja no hi ha selva, ara hi ha un desert infinit de sorra blanca, que tampoc s’assembla en res a Begues. La claror del sol ja despunta per tant ara ja no bellugarem de lloc fins que no torni la nit. Envio un missatge als alumnes explicant que per causes alienes la classe d’avui serà online i em connecto al meet. Just abans de començar la classe torno a obrir la porta i ara som a una illa minúscula envoltats d’esculls de corall que trenquen les ones en blanca escuma. Acabada la classe, torno a mirar i crec que som per allà el Nepal i una estona després vora una glacera envoltats de pingüins.

Desperto al Joan i li demano si us plau que ho arregli. Tinc una confiança infinita en ell, és capaç d’arreglar qualsevol desgavell. Un altra cosa és quan decidirà fer-ho, que mai coincideix amb quan li demano, per no sé quina influència malsana de les pel·lícules del John Wayne que tant li agraden on un home demostra ser un veritable home si no surt esperitat a fer allò que li demana una dona. En aquest codi d’honor idiota un veritable home sempre dona un no com a primera resposta.

No falla, segueix fil per randa el manual quan contesta que no pateixi que ell ho arreglarà però que ara està molt ocupat pensant com recuperar el disc dur del primer portàtil que va tenir fa més de 30 anys, i que no sap quan podrà fer-ho, que tant pot trigar unes hores en posar-s’hi, com uns dies, com uns mesos. L’honor també l’impedeix concretar perquè si concreta tornarà a ser en les meves mans, ja que al més mínim retard jo podria retraure-li l’incompliment. Maleit manual del mascle mascle. Haurien de prohibir les pel·lícules del John Wayne. I penjar a qui va inventar això de l’honor. 

Encara recordo els sis mesos rentant la roba i els plats a ma perquè hi havia un embús i no ho podia arreglar cap professional perquè segur que espatllarien alguna cosa, I llavors érem set a casa i tot el dia traginàvem gibrells amb plats i roba amunt i avall; la font del jardí era l’únic lloc que no estava embussat. I tanmateix al final va haver de venir d'urgència el camió del tio Paco – he, he, mentre jo era a Dublin de congrés - i més tard en Sacaire. Això sí, l’honor virginalment intacte. Ma mare sempre deia que em faltava ma esquerra, a mi, que soc esquerrana! Però tenia raó, la frontera entre tenir ma esquerra i  manipular sempre l’he trobat difusa i no en sé gens ni mica, però és que tampoc en vull saber.  

D’una revolada he sortit a passejar – crec que per algun lloc dels Carpats - per escampar la boira i perquè em frustra no poder acomplir el que tenia previst. Avui en acabar les classes volia anar a Manresa a veure en Quim, la Carla i en Pere. Fins i tot havia preparat el dinar per tots quatre. Fa dies que no els veig i el petit canvia i s’espavila molt ràpid; no m’ho vull perdre.

Amb tant mala sort que, quan he tornat, la casa ja no hi era. El mòbil, la cartera, tot, era a casa. Potser no tornarem a coincidir mai més a l’espai-temps. Caminant trigaré un parell de mesos en arribar a Manresa. En Pere ja caminarà. Vaig picant a les portes de les cases que vaig trobant pel camí, no fos cas que n’hi hagi alguna que tingui programat anar cap al sud i em convidin a fer el viatge plegades. I sinó pas a pas.

  

(us asseguro que això és resumit el que vaig somiar fa tres dies, aquest somni conté moltes de les meves dèries, em vaig despertar rient perquè en un moment donat dins del somni, quan anava caminant ves a saber per on, vaig ser conscient de que tot ho estava somiant i magnificant i vaig pensar: estàs fatal Sílvia, com has pogut ficar tantes neures sense mesura dins un mateix somni? I em va agafar el riure que em va despertar)