Tocar-li el cul

La mare, amb l’experiència acumulada d’un mes i mig a la residència, de sobte em diu: “per molt que repeteixin que els homes i les dones som iguals no serà més cert”.

“I ara?”, demano jo.

Doncs mira, gairebé cada dia se´ns atansa una dona u altra plorant o ens demana permís per abraçar-mos, o ens miren amb cara tendra des de les cadires de rodes. Totes ens diuen que els fa molta il·lusió veure’ns encara als dos junts, el papa i jo, que els portem records dels seus homes morts i de tots els anys que han hagut de viure sense ells. I que els hauria agradat poder envellir junts com fem nosaltres.

A vegades, quan anem a la tertúlia el teu pare no es fixa on m’assento i se’n va cap un altra cadira buida i totes li diuen: “Josep, Josep, aquí no, vagi amb la seva dona, que no veu que està allí i que l’espera?”

En canvi la majoria dels homes sols que viuen aquí són uns ximplets que no s’adonen que són vells i malgirbats que no es poden valdre sols, i estan tot el dia intentant tocar-li el cul a les assistentes joves quan passen, o dient alguna poca soltada per cridar-lis l’atenció.

Mira, si estant sols volguessin anar amb alguna de les dones soles que viuen aquí, jo tampoc no ho acabaria d’entendre perquè la veritat es que cap de nosaltres fa gaire goig, però no ho veuria malament; però es que a aquestes ni se les miren, no, s’estan tot el dia pendents de les noies. Hi ha alguna excepció però poques.

El primer matí d’estar aquí, quan ens van dutxar l’assistenta li va dir al teu pare: “no se li acudeixi tocar-me el cul o els pits mentre el netejo que si ho fa el denunciaré” i va riure. I jo estranyada vaig pensar “ves aquesta poca solta quines coses de dir”.

Ara penso que ho deia rient però que ho deia ben en serio.

He de reconeixer que procuro fer tres o quatres escapades setmanals a veure els pares i que des que em va dir això m'hi fixo de reull mentre parlem. I potser la meva mare exagera, però un xic de raó sí que te, sí.

Krakov, lo que m'he endut

La ciutat és preciosa i convida a caminar. Un dia vaig caminar onze hores seguides. Ni tan sols vaig recordar parar per dinar. Carrers empedrats, esglésies i sinagogues, places amb arbres altíssims de tots els colors, molts patis interiors plens de flors i verdor, botiguetes. A mitja tarda vaig perdre la noció de que caminava i en tornar a l’hotel passada la mitja nit, vaig haver d’embenar-me amb tiretes, un a un, tots els dits dels peus plens de butllofes. No me’n vaig sentir. És ara que em fan mal.

A Krakow no calia enfilar-se a cap penya segat per sentir el vertigen de la caiguda en espiral, que comença suau i s’accelera, precipitant-te en desaforada giragonsa que mana de dret a l’abisme més fosc.

Sols calia escoltar el ressò dels meus passos, al vespre, pel carrers solitaris del gueto de Podgorze, on va viure de nen Roman Polanski, a l’altra banda del riu, enfront del barri jueu de Kazimierz, sortint de visitar la fàbrica d’Oskar Schindler.

A vegades l’horror no comença de cop i volta i per això no es percep. L’horror busca arguments i es justifica per no semblar-ho. L’horror és subtil i amaga la propera jugada. Però aquesta i la següent i l’altra s’acumulen i finalment s’alça davant d’ulls que ja no podran restar cecs mai més. Tothom sap el resultat final del que va passar al gueto, i ben a prop d’allí als camps de concentració de Plaszow i Auschwitz.

Però jo vaig ofegar-me en l’esgarrifosa i lenta progressió de l’horror, narrada per víctimes amarades d’estranyesa i por, que no van sobreviure.

Un graó. Et prenen la casa per que la volen donar a uns alemanys que tornen “a la seva terra” i als que el govern ha promès casa i feina. Et traslladen a viure a l’altra banda del riu a un barri més allunyat del centre.

Un altre graó que mena a les tenebres. Et prenen la feina i també la donen a uns alemanys. Ja ets improductiu. Ja no tens drets. Ets un paràsit que viu a costa seva.

Han vingut tants alemanys de retorn a repoblar la teva terra, que tu no hi caps. T’amunteguen amb més de 15.000 persones en un lloc on abans vivien 3.000. Quatre a cada habitació.

S’esgarrifen de la injustícia que representa haver d’enviar als seus xicots més sans a lluitar per Alemanya, mentre els malalts i els paràsits es queden còmodament a casa consumint i fent despesa. Moren els herois per salvar als que no s’ho mereixen. Un tercer graó dins la foscor. Fan net eliminant malalts crònics, homosexuals, comunistes i enemics polítics, tots aquells que segons ells no mereixen viure.

Graons a les palpentes. Decideixen que no tens dret a mirar a l’altra banda de la ciutat des de el gueto i tapien finestres i portes encerclant-te rere un mur que acaba amb forma de làpida.

Graons, graons i més graons, ja no tornarà la llum. Argumenten que no hi ha menjar per tanta gent i que el fet de viure tan estrets fa que no hi hagi la higiene necessària i les malalties s’escampin. Basant-se en aquest argument, als seus ulls humanitari, separen els que poden treballar dels que no. Als que poden treballar els duen al camp de concentració de Plaszow per explotar-los com a ma d’obra gratuïta. Als que no els maten allí directament, a la plaça del gueto, o els porten a morir més lentament a Auschwitz.