Una historia que no (primera part)

Arbres a l’hivern. La mirada captiva s’enfila per les branques nues. Ressegueix cada nus, cada corba, fins a l’extrem del branquilló més feble. L’arbre tot. I els detalls. Arbres despullats que res no amaguen. No és cert. N’hi ha que quan torni la primavera no s’ompliran de fulles. Arbres que a l’hivern es desvesteixen de vida definitivament. Que han amagat la seva mort. I no per això deixaran de ser bells per algunes mirades.

Aquesta és una història real i estranya. Admet moltes mirades; com a mínim les dels que la van viure. I seran  força diferents. Aquesta és una historia morta, que no duu enlloc. Despullada. I morta.

Des de la distància, aquesta és la meva mirada.

Un xic de recança quan el fill gran començà a ampliar horitzons baixant a Barcelona.  Per primer cop aniria amb persones de les que no sabria res.  Encara que hi confiava, no tenia la certesa de si seria prou fort o es deixaria arrossegar per altres mes dominants. Havia arribat l’hora de fer un pas endavant. No sols ell, també nosaltres.

Va conèixer gent. Va deixar el jazz guardat en un racó igual que hi havia deixat el saxo. Altres músiques li ballaven per dins i el jazz les enriquia. Va començar a tocar el teclat en un grup creat amb un amic; la resta trobats per internet o en algun bar del carrer Tallers. Assajaven dissabtes pel matí a Marina, en un local de lloguer per hores. Sempre composicions pròpies. Metal progressiu. Deia que per fi havia trobat l’estil que li permetia expressar-se.

El transport al nostre poble és un desastre, i en festiu directament no existeix o sigui que els acompanyava amb cotxe i tornava a recollir-los tres hores més tard. Com que els centres comercials no m’agraden i els carrers del barri  m‘eren indiferents, aprofitava el temps per passejar vora el mar si estava núvol, o seient a l’interior d’un bar si lluïa el sol. Vaig espolsar d’algun amagatall el gust per escriure sense saber com ni quan hi havia anat a parar, i esperava setmanalment aquestes tres hores que eren plenament meves, sense cap mena d’interrupció, mentre somreia a tots els que no entenien com m’avenia tan fàcilment a fer de xofer amunt i avall.

Un dia vaig coincidir al carrer amb tots els membres del grup quan ja sortien i em va cridar l’atenció un noi de cabells llargs que duia un braçalet de punxes. Ja n’havia vist abans, però mai un com aquest, amb punxes que feien mes d’un pam de llarg. Semblava que portés al canell la corona de l’estàtua de la Llibertat. De tornada, recordo haver aconsellat al meu fill que no s’ajupís a la vora, no fos cas que es punxés un ull. Va riure.

Passaren uns quants  mesos. Un dia, a l’inici de la primavera, va tornar tot preocupat per un amic que degut a una mala situació familiar ho estava passant malament i havia deixat d’estudiar. Va ser un xoc comprovar que ell, per atzar, ho tenia pràcticament tot: una llar acollidora, una família que mes o menys l’escoltava encara que de pares separats, salut, atenció mèdica quan calia, estudis i fins i tot la seva gran passió, classes de música i piano. L’amic, semblant a ell i amb la mateixa afició per la música, no gaudia de res d’això i  s’enfrontava en canvi a un munt de problemes. No cal anar gaire lluny per trobar injustícia i precarietat; sovint la tenim ben a prop. Però una cosa és saber-ho un altra ben diferent topar-s’hi.

Estava segura que no seria insensible a aquesta situació. Però li va treure el son. No parava de donar-hi voltes. Poc desprès ens va demanar si els caps de setmana podia convidar-lo. Recordo que ens va dir que calia que algú amb paciència li obris portes, l’acceptés, li donés esperança, i que volia compartir amb ell la sort de tenir una bona família.

Vaig sentir-me orgullosa. Més que de tots els excel·lents en les notes. Més que quan tocava les seves composicions increïbles dalt de l’escenari. Més que quan a les escoles per les que havia passat comentaren que mai  havien trobat un altre com ell. Vaig pensar que havien arrelat valors que havíem intentat transmetre amb actituds, dia rere dia. Em va emocionar que digues que érem una bona família, jo a vegades en tinc dubtes. Podia haver sortit a Barcelona de gresca i disbauxa, anar totalment a la seva, indiferent a les preocupacions dels demès. En canvi demostrava ser una persona sensible.

Ens demanava responsabilitat, implicació i passar de la teoria a la pràctica. Però tampoc calia dramatitzar. Des de petits han tingut amics convidats  a sopar i dormir. De fet m’agrada pensar que tenim una casa oberta, com la dels meus avis al poble, amb amics i parents sempre entrant i sortint i una corrua de nens jugant. A més aquesta petició va sacsejar-me molt endins, perquè sense deixar de ser bones persones, crec, ens havíem instal·lat en la nostra vida acomodada i no miràvem gaire més enllà. Donàvem el 0.7% del sou, col·laboràvem amb alguna ONG, ens implicàvem en tot allò en que cal gent que s’arremangui per fer-ho funcionar (AMPAs, associacions, apadrinaments, reciclatge de llibres, recollida de joguines, etc.); en certa manera ens demanava deixar “l’anonimat” i passar a la militància activa.

Vaig dir-li que el convidés sense cap compromís de que hagués de venir cada cap de setmana, doncs no el coneixíem de res. I que ja veuríem.  A més ho vaig condicionar a com s’ho prendria el nostre fill petit, doncs veure que el teu germà, la teva referència, es passa el cap de setmana en companyia d’un altre i ja no té temps per tu, podia causar problemes greus de gelosia. Volia veure l’actitud dels grans envers el petit, si el sabien acompanyar o be l’ignorarien.  El nostre fill petit ja tenia prou problemes fora de casa com per crear-ne un de nou a dins.

I va aparèixer novament el noi de les punxes. Aquest cop sense punxes. Baixet, prim però musculat. Amb els cabells més aviats rossos, llisos i fins a mitja esquena. Una mirada fixa, gairebé insolent, com si hi veges més enllà, que estic segura que a molts resultaria incòmoda de tan penetrant, un nas gran i unes dents que no n’hi havia gaires que anessin en la mateixa direcció. Amb un parlar que a vegades semblava fora de lloc o d’època, per excessivament educat. Amb una construcció de frases sovint atípica, en hipèrbaton, sense seguir l’estructura normal de subjecte, verb i predicat, es a dir girant l’ordre de les paraules dins la frase. Amb una veu molt estranya, àtona i reposada, que no permetia detectar emocions, com si provingués d’un autocontrol perfecte i res el pogués afectar. En canvi amb un riure escandalosament estrepitós que s'encomanava.

Vaig trobar-me amb un noi que vivia amb la seva àvia, doncs la mare tenia un ordre d’allunyament i el pare havia triat quedar-se amb la mare. Avia molt atrotinada, malalta, que passava d’ell, i que estava en llista d’espera per entrar en una residència, cosa que el deixava al carrer doncs el pis era de lloguer. Amb un pare que no havia volgut anar a viure amb ell; això encara no s’ho acabava de creure i anhelava que canvies d’opinió. Li donava 150 € al mes per totes les despeses. Això els mesos que l’hi donava, doncs més de la meitat s’oblidava o li deia que no en tenia. Diners que havien d’incloure el menjar que havia de comprar i cuinar, l’avia no estava en condicions de fer-ho, el transport, la roba, les medicines, el mòbil, tot. Un noi espantat encara que no ho semblava, però que vivia amb independència i resolució, que repetia tothora que no era cert el que escoltava per tot, que els fills per una qüestió d’herència i educació s’acaben assemblant als seus pares.  Que insistia en que sols era així pels que es deixaven dur per la comoditat i no tenien voluntat, que ell volia ser diferent i ho aconseguiria, que era ell qui decidia i qui tenia la llibertat de triar. Però que no per això deixava de tenir por. I per això ens feia aquesta confidència en veu alta, per que en realitat crec que llavors desitjava la nostra confirmació per reafirmar-se. Un noi que ja havia provat de viure a casa d’un altre amic, però no havia estat possible perquè l’amic tenia un trastorn greu, i la seva presència l’acabava neguitejant havent-li provocat ja un parell d’ingressos hospitalaris d’urgència. Que guanyava alguns diners de tant en quant netejant el bar d’un conegut pel cas antic. Que no estudiava encara que semblava molt intel·ligent. No m’invento rés. Ho vaig comprovar, doncs en veure la situació, immediatament vaig parlar amb la mare de l’amic que l’havia acollit un temps, que vaig trobar una persona molt valenta en ser capaç d’ajudar a un altre tot i viure unes circumstancies molt difícils. Amb el pare vaig trigar un temps a parlar-hi.

A casa era el primer en ajudar a parar i desparar la taula, s’abalançava sobre el menjar i mentre deia que tot ho trobava boníssim endrapava compulsivament perdent el control de la quantitat que menjava. Jo creia que es posaria malalt. Podia anar agafant peces de fruita una darrere un altra i menjar-se tot seguit set o vuit fruites, després de dos plats abundants del dinar. Com si no sabés quan hi tornaria de nou. Cada dos per tres venia a preguntar-me si podia ajudar en alguna cosa i suggeria que ell es podia encarregar d’anar a comprar o treure la brossa.

Però el que més em va impactar, fins al punt que no m’ho podia treure del cap, es que tenia exactament la mateixa malaltia que el nostre fill petit. Una malaltia poc freqüent, o millor dit, un conjunt de trastorns poc comuns: síndrome de Gils de la Tourette (tics, vocals i musculars, incontrolables, a vegades molt sofisticats i a vegades força incapacitants), dèficit d’atenció bastant acusat (impulsivitat a tots nivells, a vegades agressiva, desordre extrem, problemes de lectura, de concentració, d’estudi i aprenentatge) i trastorn obsessiu compulsiu (que pot anar de coses molt simples com alguns moviments repetitius fent una mena de ritual, no poder tocar segons quines coses, no poder seure d’esquenes a una porta, rentar-se les mans molt sovint, fins a pensaments obsessius sobre coses molt estranyes, ja rallant la pèrdua de contacte amb la realitat i a vegades amb matisos de paranoia). Tenia en canvi una memòria auditiva increïble, era capaç de recordar les paraules exactes d’una conversa mantinguda setmanes abans, o el diàleg de qualsevol escena d’una pel·lícula que li hagués agradat. Exactament una projecció a cinc anys vista, del com podia arribar a ser meu fill petit.

Això va trasbalsar-me per tres motius que explicaré per l’ordre en que ara m’han vingut al cap i no per ordre d’importància.

En primer lloc perquè sovint patia pel meu fill gran doncs per un nen no és fàcil conviure amb un germà amb aquesta malaltia. Provoca tant rebuig social i tantes burles, que qui la pateix ha de fer uns esforços enormes per aguantar-se, i llavors a casa surt inevitablement tot lo que a fora s’ha reprimit. Es com viure amb un volcà que no saps mai quan entrarà en erupció, però segur que ho farà més d'un cop al dia. I quan ho fa tampoc et dona temps de sortir corrents per protegir-te. Per un adult tampoc és fàcil, però els pares en som responsables i sabem que hem de tenir paciència, una paciència diria que gairebé infinita. A més, la relació pares-fills no es d’igual a igual com és la relació entre germans. Sense voler-ho, com que el fill petit requeria tanta atenció per ajudar-lo a fer els deures, a estudiar, a endreçar, a calmar-se, a dur-lo al metge, vam acabar apel·lant a la maduresa del gran, que en realitat tampoc era tan gran, tenia onze anys quan van diagnosticar al petit, i poc temps ens quedava per a ell. Li agraíem que fos tan autònom a l’escola, en els estudis, i que no causes cap problema a casa, però en qualsevol cas el temps que dedicàvem a l’un i a l’altre era molt asimètric, i em feia por desatendre al gran i que en realitat ens necessites, però al veure’ns tan angoixats i atabalats sacrifiques els seus neguits i els guardés en silenci. I malauradament és el que va passar, com he descobert més tard. No ha de ser gens fàcil saber que si algun dia tens un problema i vols atenció, es molt probable que el problema del teu germà sigui més gran que el teu i com que el temps es limitat et quedis sense ser escoltat, no per maldat dels pares sinó senzillament perquè no arriben a tot.

Potser s’entendrà millor amb un exemple. Durant una temporada el fill petit va tenir coprolàlia, que consisteix en dir les paraules més inconvenients, sovint insults, en el moment menys adequat. Quan seiem tots a taula a l’hora de sopar, mirava al seu germà gran i deia repetidament, cada vegada en un to més elevat: Que et moris! No, no, no ho vull dir. Que et moris! No, no vull dir-ho, no. Que et moris, que et moris, queeee eeet moooooris! Llavors, el germà gran, que devia tenir uns quinze anys s’enfadava i contestava malament, amb la qual cosa el petit ja perdia es estreps i començaven a insultar-se. I nosaltres desesperats veient que una estona que havia de ser de retrobada de la família, pau i tranquil·litat, de cop i volta es converteix en un malson del que tots quatre hauríem volgut fugir en direccions oposades, in el que per acabar-ho d’adobar l’opinió dels adults sovint no coincidia i per tant també acabàvem atiant el conflicte. Què fas? Dir-li al petit que no ha de dir aquestes frases, quan saps perfectament que es impossible parar perquè t’ho han dit ja diversos neuròlegs, i que com més li diguis que no està bé, mes li donarà l’ordre el seu cervell de dir-ho? Dir-li al germà gran que tingui paciència i aprengui a no donar-li importància, com si fos sord? Si  t’adreces al petit, com que li recordes el tema, tornarà a repetir tot el ritual amb la frase, si apel·les al gran, s’emprenyarà d’haver de ser sempre ell el que cedeix, i suposant que no fos així i es fes el sord, el petit insistiria cada cop més fort fins fer-se sentir de nou. Si castigues al petit a sopar sol a la seva habitació, és injust perquè ell plora perquè no ho vol dir, però no pot parar de dir-ho; si demanes al gran que sopi ell sol a l’habitació pel seu bé, l’estàs castigant i aïllant de la resta de la família quan ell no ha fet res. I facis el que facis, no estarà bé i hi haurà un drama. I facis el que facis, es molt probable que a l’hora d’anar a dormir el petit, quan el seu germà pugi a l’habitació a fer-li un petó, aprofiti per fer-li una abraçada ben dolça “d’ossos amorosos” i dir-li a cau d’orella fluixet: que et moris, un darrer cop. No teníem preparació, no crec que ningú la tingui per sortir amb èxit d’aquests tràngols, per tant tots sortíem tocats i exhausts.

En certa manera era com si em digués que no havia estat tan terrible, si triava com a millor amic una persona semblant.  Em va comentar que precisament això havia contribuït a fer-se amics, doncs poca gent pot entendre a algú amb aquesta malaltia, la gran soledat i el dolor que comporten, i en canvi ell sí, doncs ja la vivia a casa.

En segon, vaig tenir la certesa de que no podria de cap manera deixar tirada a una persona amb la mateixa malaltia que el meu fill, em va esgarrifar pensar tot el que devia haver passat sol. Interiorment sempre he volgut creure que hi haurà en el mon altres persones que faran el mateix pels meus si algun dia ho necessiten.  Aquest noi repetia sovint “la gent només veu en mi la meva malaltia però jo no soc la meva malaltia" frase duríssima per un noi de setze anys, que em feia estremir i que comparteixo.

En tercer, el meu fill petit anava endavant gràcies al seguiment mensual dels metges i als medicaments que li son absolutament imprescindibles per poder dur una vida digna, per poder estudiar, per poder llegir, per poder tenir autonomia personal. En canvi aquell noi ja feia un any que no és medicava ni anava al metge, doncs el seu pare no l’acompanyava ni li donava diners per comprar els medicaments (que no són precisament econòmics encara que els compris per seguretat social) i per tant no tenia ni la concentració necessària per llegir tres ratlles d’un llibre, ni molt menys per tornar a estudiar i patia a tothora obsessions.  Per exemple, no podia desendollar el seu portàtil, doncs la seva mare li desendollava sovint i havia agafat tanta aversió que no podia tocar l’endoll que ella havia tocat, i quan ho aconseguia, sortia corrent al lavabo a rentar-se les mans i  a vegades se les fregava amb tanta fúria que es feia sang i tot. Llavors es posava guants.  Es menjava les ungles, però no sols les ungles o les pells del costat dels dits, no, es menjava directament la punta del dit i gairebé sempre tenia ferides. Com se li podia fer això a una persona? Com se li podia fer això a un fill?

A mida que el vam anar coneixent i ens hi vam anar involucrant, em va fer sentir tan malament, que vaig voler quedar amb el pare perquè no podia entendre la seva actitud. I així ho vaig fer sense cap resultat, es més, em va cabrejar molt. Era una persona absurda, un sociòleg que escrivia llibres, donava conferencies i col·laborava en algun màster sobre el maltractament infantil, els problemes dels adolescents, la impulsivitat en els fills, els fills que marxen de casa, la delinqüència adolescent, etc. etc. etc.  De fet ell deia sovint del seu pare que no era una persona sinó una broma. També deia amb to amarg que el seu pare en comptes de plantar un arbre, escriure un llibre i tenir un fill, havia plantat un fill, tenia un llibre i sols li faltava escriure un arbre. El pare amb to pausat, com de resignació, va assegurar que tot era cert, va dir que s’estimava molt el seu fill, que era lo millor que li havia passat en la vida,  i acte seguit va afegir que estaria molt content si pogués venir a viure amb nosaltres i anar al mateix institut que els meus. El vaig increpar durament perquè es suposava que ell, per la seva formació i pels temes als que es dedicava, havia de ser expert en el tema. I em va confessar: “es que jo soc un teòric, la pràctica no se’m dona gens bé”. Em vaig aixecar molt frustrada i enfadada, i mes o menys li vaig dir no és tractava d’una qüestió de teoria o pràctica, que estàvem parlant d’una persona, d’un esser humà amb qui tenia un compromís doncs era el seu fill; recordo estava tan enfadada que no trobava ni discurs i que vaig acabar dient la xorrada següent: “com enginyera afirmo que una teoria que no es duu a la pràctica es una puta merda”. I l’home tan tranquil, em va dir que em donava la raó en tot. No vaig voler continuar parlant-hi, no vaig deixar ni que pagues el cafè al que volia convidar-me, i vaig marxar esverada doncs no volia estar ni un minut més a la vora d’aquell esser hipòcrita i absurd. Estava tan esverada que quan vaig agafar el cotxe per tornar a casa, vaig haver de parar una estona doncs anava conduint sense parar atenció a per on circulava.

Vaig acceptar que vingués els caps de setmana a casa. Tanmateix sempre hi ha un llit buit i on mengen quatre, mengen cinc. Per estalviar una mica vaig deixar de fumar, i sorprenentment no em va costar. Va contribuir-hi que digues que una de les coses que més volia tenir era salut, no tenir cap malaltia ni l’estigma que aquesta duia, i que per això no podia entendre i li resultava dur veure com les persones que estàvem sanes llençàvem la nostra salut tan frívolament. Juro que ja no vaig poder encendre un altra cigarreta durant molts mesos.

Es va fer amic del meu fill petit, que el seguia com un gosset per la casa. Li donava consells sobre com intentar reduir els tics, com no perdre el control i dominar els atacs d’impulsivitat destructius, etc. que seguia al peu de la ratlla. Per ell, trobar-se per primer cop amb algú que tenia el mateix i que aparentment se’n sortia, va ser molt important. Conèixer algú que, al igual que ell, havia necessitat dos canvis d’escola degut a les burles dels companys i a la manca de comprensió d’alguns professors.  Poder explicar-se mútuament  lo malament que es passa a l’escola quan els altres se’n riuen de tu, o els professors s’empipen perquè no pots parar quiet o no pots deixar de tocar la paret o deixar de tossir o fer un crit cada dos per tres, o fer petons a tot el que toques o saltirons. Compartir mals moments, en els que et trobes immers, i veure que un altre també els ha viscut i ho ha superat és un estímul molt important. Crec que aquell noi va passar a ser la referència del meu fill petit durant una bona temporada. Sense proposar-s’ho va fer de frontissa entre els dos germans.

Al meu fill gran el veia més content, havia passat una temps molt callat, hermètic, aïllat a la seva habitació, sense explicar rés a casa i a vegades semblava que en volia fugir. Ara en canvi tornàvem a fer sobretaula, o preníem unes herbes després de sopar mirant els estels i parlant de tot. No ens hi estàvem gaire estona doncs tocava matinar, però m’agradaven aquests instants de conversa íntima i pausada, amb les mans envoltant una tassa calenta de maria Lluïsa, la recompensa del dia.

El silenci que indica que tot està fet, el petit al llit i la motxilla preparada, la cuina recollida, les cadires a la fosca, silencis per pensar sense presa les respostes a preguntes que mai eren fàcils, perquè moltes d’aquestes preguntes sorgides dels llavis d’uns nois de setze anys, volien saber perquè, als seus ulls, la gent de quaranta s’havia oblidat créixer, deixant de tenir curiositat, perdent somnis i llibertat, hibernats o congelats. I necessitaven saber la meva resposta per conèixer, en primer lloc, si ells també corrien perill i per anticipar-se i garantir que a ells això no els succeiria mai. En realitat, qui era jo per respondre a algunes preguntes sobre els adults i les seves traïcions, si són preguntes que jo mateixa sovint em faig! Gaudint del cel estrellat en companyia.

No deixava de sorprendre’m que hagués trobat una persona tan semblant a ell en opinions respecte a gairebé tot: la visió del mon, la passió per la música, el tipus de música, el valor de la llibertat, l’esforç, les relacions amb els demès, les relacions amb noies. A vegades no sabies quin raonament era d’un o de l’altre. Costava de creure que un no estigues mimetitzant l’altre; jo a vegades observava aquest noi intentant esbrinar si era autèntic o s’estava emmirallant en el meu fill. L’única diferencia era que en els seus arguments hi havia sempre un rerefons d’ironia mes fosca i cruel, més punyent, molt propera al sarcasme. A més sabia, de forma freda, infringir dolor verbal.

Per exemple recordo una conversa recurrent sobre les relacions entre les persones. Afirmava que, tret de poquíssimes excepcions entre les quals deia que ens incloïa a nosaltres, tothom es relaciona per interessos, i que per tant, es perfectament lícit intentar treure profit dels demès, perquè ells també ho fan amb tu. Creia que tothom utilitza a tothom. Amb això justificava qualsevol comportament, per exemple el sexe d’una nit, i deia que si un dels dos es feia alguna il·lusió de continuïtat era problema seu, independentment de les paraules o mentides que s’haguessin dit per seduir-se prèviament o de les paraules i mentides que es diguessin al dia següent per desempallegar-se’n. Que consti que no tinc res contra el sexe d’una nit sempre i quan els que hi participen tinguin ben clar quin es el compromís i no hi hagi ambigüitats ni mitges veritats. També ho aplicava a la generositat, deia que les persones generoses no existeixen, doncs sempre esperen rebre a canvi i es frustren si no és així, símptoma clar de que en realitat no son generoses. I que si una persona pogués ser generosa de debò, no esperant res a canvi, rebria la recompensa en el propi acte de generositat, doncs això es el que la fa feliç, i per tant tampoc no és generosa sinó egoista, exactament igual que la resta, doncs actua no per fer el bé sinó per aconseguir la seva satisfacció. A partir d’aquí afirmava que ell agafava de les relacions amb els demès el que li donaven i a ell l’interessava, però que en absolut es sentia compromès amb ningú, doncs no volia perdre la seva llibertat. El tema de la llibertat l’obsessionava. Deia que ell era la seva llibertat, llibertat de ser, de anar, de tornar, de decidir, d’utilitzar als altres – perquè no? si els altres es deixaven no era el seu problema - i que no podia suportar la idea de relacionar-se ni de comprometre’s a res que li restés llibertat. Resumint: agafo el que em dones perquè m’interessa. Per què m’ho dones? No m’importa, aquest es el teu problema. No tinc cap compromís amb ningú, jo sols estic compromès amb mi mateix.

Es més, menyspreava l’ètica i la moral, com a invents d’una societat malalta (que anomenava “sucietat”) per coartar la llibertat de l’individu. Jo intentava fer-li veure que les persones que pensen així, molts cops ho fan per auto justificar el que no és més que un egoisme profund, ja que van pel mon fen mal a tort i a dret, manipulant i sense preocupar-se dels demès, pensant sols en elles mateixes. Era delicat parlar amb ell d’aquests temes. L’insistia que sota el meu punt de vista si un es generós amb un altra persona, i es decep de veure que l’altre no correspon igual, no és que li dolgui no rebre res a canvi, el que dol es haver-se equivocat en la percepció que tenia d’aquella persona, doncs inconscientment cerquem persones properes a nosaltres, amb les mateixes inquietuds i valors, moguts pel desig de compartir. Però no hi havia manera. En aquells moments jo pensava que aquestes idees per força havien sorgit de l’experiència tan negativa que aquest noi havia viscut des de la seva infància i que mica en mica, relacionant-se en un altre nivell, aniria modificant aquesta visió del mon.

Un altre aspecte, encara que molt secundari, en el que estava més tranquil·la era que al baixar a Barcelona per sortir de nit, el meu fill gran ja no baixava i pujava sol. Em feia por sobre tot la tornada, quan la gent que va al NitBus o en el tren a vegades han begut massa i una colla s’entreté ficant-se amb algú altre. La seva estètica crida l’atenció, almenys fora de Barcelona. Sempre vestit de negre amb cremalleres, sivelles i cadenes platejades en els pantalons, abric negre llarg i entallat, i la cara molt pàl·lida emmarcada per uns cabells negres gairebé fins a la cintura.

A començaments d’estiu vam parlar sobre que pensava fer el curs vinent i sobre si volia tornar a estudiar un grau o be batxillerat. Va dir que volia fer el batxillerat científic doncs la química l’interessava molt, i que tenia moltes ganes de tornar a estudiar. Era com una roda, per estudiar calia tornar al metge i medicar-se. Vam parlar també de si volia intentar anar a una llar d’acollida o a un pis de tutelats (encara no tenia l’edat però li faltava poc i a vegades es fan excepcions).  Em va dir que qualsevol lloc li estava bé i que fins i tot es veia amb cor de continuar vivint amb la seva avia fins que aquesta anés a la residència, si els caps de setmana podia venir amb nosaltres, doncs així tindria un estímul per estudiar sabent que el cap de setmana hi hauria persones que es preocuparien per ell.

Tocava la bateria, la seva gran passió, però en realitat no podia tocar gaire doncs la bateria electrònica que tenia estava a casa dels seus pares i ell no hi anava per no trobar-se amb la mare. L’avia no volia saber res de sorolls ni trastos, i tampoc no tenia diners per llogar un local d’assaig i anar a tocar al menys un parell de cops a la setmana. Com que a casa, al soterrani, hi ha una habitació gran on sols teníem el piano, vam pensar que també hi cabria la bateria i que així al menys divendres, dissabte i diumenge podria tocar. Vam anar a recollir la bateria i la vam portar a casa. La veritat es que tocava molt bé i tenia una autèntica passió per millorar, s’estava hores tocant.

Jo havia llegit en un llibre de l’Oliver Sacks que les persones que tenen Sindrome de la Tourette mantenen una relació especial amb la música. Ho he comprovat. El meu fill petit va aprendre abans a interpretar una partitura i a llegir i tocar el piano a dues mans, que no pas a llegir correctament una plana d’un llibre. I un altra cosa importantíssima, mentre toca, mai, mai, li he vist fer un tic. És com un miracle. En canvi al llegir un llibre li calia anar resseguint la línia amb el dit i quan li venia un tic perdia la ratlla i no sabia per on anava.  A més, d’un dia per un altre oblidava el que havia llegit i sempre estava començant el mateix llibre en un bucle sense fi desesperant. En aquest llibre també vaig llegir que sovint l’instrument més adequat es una bateria, doncs no sols els braços sinó també les cames intervenen i per tant es una forma natural de descarregar impulsivitat i energia tot “amansant” els tics amb la concentració que requereix.

Se’m va ocórrer que una forma neta i digna d’ajudar-lo econòmicament, sense que semblés que estàvem fent caritat, era demanar-li que fes una classe a la setmana al meu fill petit pagant-li. Com que tocava d’oïda ja que mai havia anat a classes de música, volia que compenses aquesta manca d’experiència prenent-s’ho seriosament i preparant les classes amb anterioritat. I ho feia. El meu fill petit s’ho passava bé aprenent i no li sortia malament del tot. El meu fill gran feia classes de teoria i harmonia al seu amic (a cost zero) a fi de que aquest pogués anar millorant. Vaja, que es va establir una roda de transmissió de coneixements musicals que funcionava. Algun cop havia intentat que el germà gran fes classes de piano al petit i la cosa no havia anat gens bé. En canvi ara rutllava. Excepte quan el noi es posava nerviós, rallant el límit de l’obsessió, de que un altra persona, i amb menys experiència, fes anar la seva bateria i la pugues espatllar. Encara que molt atrotinada i amb pegots de cinta aïllant per tot, era seva i per ell era molt important.

Resoldre el tema de l’institut no va ser gens senzill. Després de donar-hi moltes voltes i tenint en compte que de dilluns a divendres estaria a Barcelona, la millor opció era anar a l’institut en que treballava el seu pare. Així hi podria haver algun tracte de favor, si fos necessari, i alhora continuaria mantenint un cert contacte amb la família. El noi encara insistia de tant en quant al seu pare per anar a viure junts. A més es tractava d’un dels instituts de Barcelona amb un nombre més gran d’immigrants i vaig pensar que els professors devien estar acostumats a veure estudiants de tota mena i estarien bregats en tractar dificultats d’aprenentatge. Vaig parlar amb el pare. Li va semblar una bona idea i el va inscriure. L’institut li va deixar els llibres de la biblioteca i així no va caldre comprar-los. Al seu pare tot li semblaven bones idees con tal que no se n’hagués d’ocupar ell de les conseqüències d’aquestes idees.

A l’estiu vàrem començar a repassar, sobre tot matemàtiques, doncs després d’un any aturat, no era fàcil tornar a agafar els llibres. Li costava molt, en part perquè encara no es medicava. Tot plegat feia que sols pogués estudiar intervals d’uns deu minuts i que gairebé cada dia hagués de tornar a començar de nou doncs no recordava el que havia estudiat. També volia entendre-ho tot fins al mes mínim detall i llavors havia d’anar tan enrere en els raonaments, que al final es perdia. Algun cop em demanava ajuda, però no anava bé, el notava molt tens mentre li explicava algun concepte o repassàvem algun exercici, incòmode, com si el neguiteges sobre manera haver d’estar assegut a la meva vora.  Vaig pensar que amb el temps i la medicació milloraria, però en realitat aquesta estranya tensió, gairebé inexplicable aversió, va empitjorar...i molt.

El pas següent era aconseguir una Adaptació Curricular Individualitzada donat l’elevat grau de Dèficit d’Atenció que tenia i que havia estat tot un any sense estudiar. Una adaptació a batxillerat. Pel que vaig descobrir era tot un repte. Desprès d’haver vist la dificultat del primer de batxillerat que acabava de cursar el meu fill gran, era impensable que un estudiant amb dèficit d’atenció i Tourette intentés anar a per totes les assignatures alhora. L’adaptació curricular és obligatòria i es pot demanar quan els estudis son obligatoris. Però el batxillerat no ho és i  per tant cada centre pot fer el que vol. Hi havia com una mena de buit legal i d’informació al respecte. Vaig cercar moltíssim per internet i no vaig trobar cap precedent. Vaig parlar amb el departament d’ensenyament de la Generalitat i tampoc no van donar cap solució. Vaig parlar amb l’institut. No ho havien fet mai ni sabien si es podia fer ni com s’havia de fer però em van dir que si els hi ho explicava bé, ho intentarien. Va estranyar-me, doncs encara que els professors de batxillerat no ho haguessin fet mai,  segur que el centre havia fet alguna adaptació per estudiants de secundària i semblava més fàcil que s’ho expliquessin entre ells, que no pas que els hi hagués de dir jo que no soc ni docent d’institut ni experta en el tema.

Llavors vaig posar-me a estudiar documents per redactar una proposta de normativa tan blindada com vaig poder, a fi de que no la pogués tombar ningú. Semblava un búnquer ple de referencies a documents considerats “pare i la mare” dels drets humans, començant per la mateixa Declaració dels Drets Humans. Barrejant-hi el decret de 2008 del departament d’ensenyament que regula els estudis de batxillerat on menciona en el preàmbul la “flexibilitat i adaptació curricular”, i que “s’han de garantir la igualtat d’oportunitats i l’atenció a la diversitat”, amb l’ordre de 2008 del departament d’educació que regula “l’avaluació” i parla del “batxillerat nocturn i a distancia” i ressaltant els aspectes en que menciona que “s’han oferir itineraris adaptats a diferents ritmes d’aprenentatge i situacions personals de l’alumne”. Val a dir que dels dos textos es desprèn que aquesta adaptació consisteix únicament en el batxillerat nocturn i el batxillerat a distància. Però les introduccions són prou genèriques com perquè es pugui argumentar que no necessàriament ha de quedar restringit a aquests dos casos, com vaig aconseguir demostrar. Vaig fer també un resum extret de la direcció general d’Educació Bàsica i Batxillerat per explicar que es un “Pla Individualitzat” als professors de batxillerat que mai l’havien dut a terme: en que consisteix, com s’avalua, quina flexibilitat hi ha d’haver, etc. Després vaig afegir una explicació sobre els símptomes dels trastorns patits pel noi, i sobre quines recomanacions hi ha per tractar aquests alumnes dins l’aula, recollides de diverses fonts i de l’associació de malalts de TDAH i l’associació de malalts de Sindrome de Tourette i finalment amanides amb la meva experiència sobre el tema. Per exemple deixar-los sortir al passadís quan vulguin, fer exàmens més curts i sense límit temporal, i en un ambient que no afavoreixi la distracció, reduir el nombre d’exercicis que han de fer a casa, el temari si és possible, llegir l’enunciat de les preguntes, fer els exàmens en paper quadriculat per facilitar no perdre l’ordre o l’alineació (sobre tot fonamental en operacions matemàtiques) etc. S’ha de pensar que dos anys més tard, Ensenyament per fi va fixar unes pautes especials pels exàmens de selectivitat pels que tenen TDAH. Al 2009 no hi havia res o jo no ho vaig saber trobar. Finalment vaig afegir-hi una valoració personal sobre les capacitats, punts forts i febles que veia en ell, i una proposta de itinerari concret d’assignatures repartint el batxillerat en quatre anys en comptes de dos, balancejant la dificultat a cada any i després d’haver parlat amb ell per veure quines assignatures li feien més il·lusió per començar amb bon peu i trobar-li el gust. També vaig afegir una proposta de compromís signat per part de l’escola de que hi hauria un seguiment periòdic i readaptació si fos necessari i que tampoc li comptarien les convocatòries igual que a la resta d’estudiants.

Vaig reunir-me amb la tutora, li vaig explicar i vaig donar-li el document perquè ho pogués dur al claustre de professors oferint-me a assistir-hi si pensaven que podia ser d’ajut. No va caldre, ho van acceptar. Vaig reunir-me un altre cop amb la tutora per polir els detalls i després al llarg del curs un parell de cops més per anar fent el seguiment dels progressos de l’estudiant i revisar l’adaptació. També vam parlar uns quants cops per telèfon. Quan van intentar reunir-se amb el pare, aquest va declinar el tema i va dir que millor que ho parlessin directament amb mi, encara que ell treballava en aquell institut, com ja he comentat.

De fet estava orgullosa d’aquesta feina, perquè nois i noies amb aquest problema no veiessin una porta tancada o una paret insalvable en arribar al batxillerat. Vaig enviar el document a l’associació de malalts per Sindrome de la Tourette, que va demanar-me que formés part de l’equip que demanava un millor tracte davant d’Ensenyament. Però la meva vida ja anava farcida d’hores extra i no vaig poder acceptar. Volien fer-nos una entrevista i poder parlar d’aquest cas donant els nostres noms, però tant el noi com jo no vàrem voler veure els nostres noms publicats. Temps després una psicòloga amiga m’ha demanat aquesta documentació per fer-la servir per un cas que ella portava i li ha anat força bé. En certa manera també pensava que el munt d’hores que havia invertit aplanarien el camí el dia que el meu fill petit estigues en aquesta situació. Però no ha servit, a ell li han hagut de fer una adaptació ja a nivell de la ESO i per tant, no li recomano que intenti cursar el batxillerat, a banda de que vaig signar un document on deia que la reducció de temari no li permetria fer un batxillerat. Farà un cicle formatiu de grau mig, sempre amb el nostre ajut si el necessita, i si desprès té més ganes i es veu amb cor d’estudiar, continuarà.

Encara hi havia dos temes pendents: el mèdic i alternatives d’habitatge. Vaig trucar a la meva cosina, mestra, experta en mediació familiar i col·laboradora de la Generalitat. Va donar-me un parell de noms de persones amb les que podria parlar. Van ser molt amables. Em digueren que els pisos tutelats anaven molt buscats i la llista d’espera era molt llarga, i que cercar un llar d’acollida era molt complicat doncs la gent vol nens petits i no nois de setze anys. Entre un i altre van acabar dient que quan s’hagués trobat una solució ja seria major d’edat. I van explicar que aquests nois ho passaven molt malament i que si ja tenia confiança amb nosaltres, el podíem acollir nosaltres mateixos, bé passant tots els tests i les entrevistes per ser pares acollidors, bé tirant pel dret si el noi ho volia i els pares ho acceptaven. Com que a casa no hi havia unanimitat d’opinió en aquest tema vam quedar que únicament vindria els caps de setmana.

En aquestes alçades ja estava fins al capdamunt de la gent que tot ho veia negre o que em feien brometes i insinuacions de molt mal gust. Va servir-me per fer neteja d’algunes amistats. Segons aquests dos col·lectius la cosa acabaria en denuncia. Els pares em denunciarien per segrest, el noi em denunciaria, l’escola em demandaria, els metges també, vaja, que anava fent mèrits per acabar sent la persona més denunciada del planeta. Hi ha molta gent idiota.

El darrer tema era el seguiment mèdic. Després de gairebé dos mesos de trucades i malentesos, vam aconseguir hora a finals d’agost amb els metges de l’hospital clínic que el portaven des de feia anys. Es va anar a visitar, entrant novament en el programa de visita de seguiment mensual. Llavors tot era més fàcil perquè sortia de la consulta amb la propera data de visita ja fixada. En cap moment els metges van voler parlar amb mi, encara que jo l’acompanyava, doncs en no ser familiar, no hi tenia cap dret. Tot i així continuava acompanyant-lo, doncs sempre he pensat que es trist anar al metge sol. Com que suposo que el departament de psiquiatria les deu veure de tots colors i deuen tenir un protocol definit, no em va semblar estrany que no em diguessin res. Però reconec que m’hauria ajudat força poder preguntar-los un parell de coses.

O sigui que ens vam dedicar a comprar els medicaments que els metges recomanaven, que sovint li feien efectes secundaris – tots els que explicaven en el prospecte relacionats amb la musculatura de braços i cames, doncs tenia terror de no poder tocar la bateria - i abandonava al cap de tres dies. A base de visites i d’anar provant finalment va trobar el medicament i la dosi que li anava bé. 

Encara recordo el primer dia que vam anar al metge després d’un any de no haver-se visitat. Per cortesia vaig trucar al seu pare perquè vaig pensar que ho havia de saber, i a més calia la tarja sanitària que ell tenia. I l’home va venir. Digué que venia, no per acompanyar al seu fill, sinó perquè jo també hi era. Perquè no fos tan violent, vaig marxar dient que aprofitaria per anar a fer uns encàrrecs i vam quedar a la plaça al cap d’una hora. La meva sorpresa va ser en quan li vaig preguntar si tenia els medicaments. Va contestar que no. Havia sortit de l’hospital amb el seu pare, sabent aquest que el fill portava dues receptes de medicaments que havia de començar a prendre immediatament. Sí, el pare ho sabia i en sortir havien anat fins a la farmàcia. Al llindar, en el moment d’entrar, s’havia acomiadat i havia marxat deixant-lo tirat i sense diners per comprar els medicaments. Que immediatament vàrem comprar.

Quan vaig parlar amb el pare em va dir que, diguessin el que diguessin els metges, la decisió de prendre medicaments era del seu fill, i que ell sempre li havia dit que ja era prou gran com per decidir pel seu compte si els necessitava o no. Deu meu!, si acabàvem de sortir d’un metge que l’havia renyat moltíssim per l’abandó de la medicació. Aquests medicaments costen uns 30 euros amb recepta i duren un mes.

I entre una cosa i l’altra van començar les vacances d’agost. No cal dir que durant el més de juliol l’estada a casa nostra va ser força més amplia que els caps de setmana, aprofitant que els nens ja estaven de vacances. A més el meu fill gran just al acabar el curs es va posar malalt de mononucleosi i va estar tot el juliol enfebrat, amb molt mal de coll i sobre tot cansadíssim. El seu amic li va fer companyia durant tot aquest temps i nosaltres podíem marxar a treballar deixant-los sols, dons el petit tampoc no va voler anar a cap esplai i es quedava a casa. Entre tots tres es van espavilar amb els dinars i es distreien junts, per primer cop no va caldre que els meus pares vinguessin a passar tot el juliol amb nosaltres, cosa que a mida que s’anaven fent grans se’ls feia més costa amunt, i van pujar quan veritablement els venia de gust. Fins i tot hi havia dies en que em trucaven per preguntar-me si vindria a dinar i m’esperaven amb el menjar preparat. Tota una agradable novetat!.

A l’agost la família es repartia. Els primers quinze dies el meu fill gran, encara convalescent,  marxava amb el seu pare, nosaltres anàvem una setmana a Mallorca a visitar la família de la meva parella i desprès a Agullana amb els meus pares i la tieta on ens acabàvem reunint tots. El noi marxava amb tren a un poblet de Valencia, on tenia família i pensava passar-hi la primera quinzena.

Es volia endur la bateria a Valencia per continuar tocant durant l’estiu, però no sabia com dur-la al tren. Estàvem parlant de comprar un carret de la compra, jo no en tenia, i aprofitar per posar-hi la bateria desmuntada a dins. Assegurava que  hi cabia perquè ja ho havia fet un cop. De cop i volta un amic del meu fill que en aquell moment estava a casa ens va dir que el seu pare al supermercat tenia molts carrets de la compra i que sortia a buscar-lo i tornava tot seguit. El seu pare era propietari d’un dels supermercats del poble. Va tornar al cap d’uns quinze minuts corrent carrer amunt  amb un carro dels que circulen per dins del super. Ens vam quedar uns segons en silenci, jo crec que pel cap de tots va passar la imatge d’un viatger intentant pujar al tren amb un carro del supermercat carregat amb una bateria desmuntada a peces, i la imatge era tan còmica que vam esclafir a riure simultàniament, mentre l’altre ens observava tot perplex i descol·locat.

Tot just tornar de Mallorca trucà el meu fill des de Holanda, per dir-me que sense falta havia de trucar al seu amic, doncs l’anada a Valencia havia sortit malament i per telèfon l’havia trobat molt  esverat. Així ho vaig fer i em va explicar que havia marxat de València al cap de quatre dies perquè no havia pogut aguantar més i que es trobava malament. Li tremolava la veu. Em va demanar si el podia anar a buscar. Vaig baixar a Barcelona amb un tros d’ensaïmada “sota el braç” i vam restar parlant molta estona asseguts al capó del cotxe. Certament tornava molt neguitós. Li vaig explicar que l’endemà marxàvem a Agullana, i que tot i que el meu fill gran no hi seria durant la primera setmana, i per tant s’avorriria força, podia venir amb nosaltres si volia. No ho va dubtar ni un instant. Llavors vaig escriure un paper que vaig fer signar al seu pare, conforme estava d’acord en que el seu fill anés amb nosaltres a l’estiu i fins i tot recórrer part de França (sovint creuàvem la frontera) i li va donar la tarja sanitària. No volia tenir problemes si ens passava qualsevol cosa. I així va ser com vam marxar, amb els dos cotxes, carregats fins dalt de tot, amb l’equipatge, avis, tieta, gos, piano elèctric i també la bateria. En explicar-li per telèfon al meu fill, aquest em va dir que havíem fet bé i sols va demanar que no anéssim al Castell de Requesens doncs li volia ensenyar ell per primer cop, ni a remar al pantà de Boadella.

Va ser un estiu estrany. Aquella primera setmana vàrem voltar per molts indrets. Pels matins ens quedàvem  a casa fent deures, anant a comprar, estudiant música, llegint i fent companyia als meus pares que ja no estaven per passar tot el dia fora anant amunt i avall. Per la tarda sortíem. Vam anar en bicicleta pels aiguamolls de l’Empordà, mirant els ocells des de els punts de guaita i fins arribar a banyar-nos  a la mar  tot veient el sol amagar-se darrere el Bassegoda. Vam pujar a Sant Pere de Rodes per visitar el monestir i contemplar des de allí dalt tota la plana sota la pàl·lida llum del capvespre a una banda, i l’esquerpa costa blavosa del Port de la Selva a l’altra. Vam remuntar la Muga per sobre d’Albanyà, nedant i lliscant per pedres ombrívoles, de cadolla en cadolla, per acabar fent un mos a Sant Llorenç de la Muga, poble que sempre m’ha agradat veure’l tènuement il·luminat de nit. Vam nedar a l’aigua serena i fosca del Pantà de Boadella sota l’esguard del Pic de Salines, en aquella hora on tothom es retira i hi ha una calma serena que precedeix la foscor. I gairebé cada nit, en haver sopat i pels volts de les dotze, pujàvem amb cotxe fins el Coll de la Manrella, a l’esplanada on hi ha el monument al Companys, i allí els tres, tombats sobre unes mantes i tapats amb unes altres, anàvem mirant calladament els estels fugaços, les llàgrimes de Sant Llorenç, i ens escalfàvem bevent infusió de Maria Lluïsa que dúiem a les cantimplores. Ritual per omplir-se de nit i de silenci, ho anomeno. Algun cop també hi va pujar el meu pare i s’ho mirava des de dins del cotxe.

M’agrada molt la fotografia. De paisatge, de detalls, de persones, sobre tot de persones que no saben que les estan fotografiant. Aquell noi em demanava a tothora que li fes fotos, argüint que no en tenia. M’agradava fer-li fotos i veure com posava, s’ho prenia molt en serio com si cada foto hagués de representar un instant concret, un estat d’ànim, reflectir un missatge. A vegades es plantava amb mirada desafiant fixa en la càmera i amb els braços creuats, moltes amb el cap mig baixat aixecava la vista amb un posat extremadament seriós, altres es posava de perfil o es relaxava amb els braços estirats o lluint músculs, algun cop somreia. També em demanava tota l’estona la càmera per fer fotos dels núvols, de les muntanyes, dels arbres. I en tornar a casa en seguida em deia que li copiés les fotos.

Finalment va arribar el meu fill gran, i a diferencia d’altres anys en que ens passàvem hores xerrant sobre el que havia fet ell i el que havíem fet nosaltres, es va tancar a l’habitació amb el seu amic i es varen explicar l’un a l’altre tot el que tenien pendent i de nit sortien junts a voltar pel poble.

Teníem planejat fer una sortida pel Pirineu durant quatre dies, agafant el Ventosa i Calvell com a refugi base per no haver de dur tot el pes a sobre. Fer travessa, que es el que em demanava el cor, no era recomanable doncs el meu fill gran encara no estava recuperat del tot. Així, si un dia no li venia de gust caminar ens podíem quedar per l’Estany Negre. Feia dos anys que no anava a fer muntanya uns quants dies seguits, abans hi havia d’anar cada dos per tres doncs sinó trobava que em faltava quelcom, i havia planificat amb cura tots els recorreguts que faríem, o que podríem fer. Encara que interiorment em repetia que no passava res si no els fèiem tots, tenia el neguit i la por de un cop a dalt posar-me farruca i no voler renunciar ni a una passa. El meu fill petit hi anava per primer cop i volia que tingues una bona experiència d’aquesta sortida, a fi de poder repetir l’estiu següent i que s’aficionés a la muntanya. Vaja, que tampoc convenia matar-lo a caminar. No ho he comentat, encara que suposo que es desprèn del que he anat escrivint, m’agrada molt la muntanya i també m’agrada ensenyar aquells racons que conec a les persones que penso que els sabran apreciar tant com jo. Amb el fill petit no les tenia totes, perquè justament algú li havia dit que la muntanya era un lloc inhòspit on no hi havia comoditats i que per cagar hauria de ajupir-se en mig del camp. I amb el seu trastorn obsessiu, aquesta idea se li havia quedat dins del cap, i amb la part compulsiva del trastorn no parava de repetir que ell no volia cagar a la muntanya, i que volia un refugi on hi hagués vàter. Tot plegat una mica descoratjador, però n’havia vist de pitjors, i la il·lusió d’anar a la muntanya no me la podia aixafar un detall com aquest.

Un matí ben d’hora vam marxar amb cotxe des de Agullana, amb les botes, sacs, capelines i les motxilles, el menjar dels dinars – esmorzar i sopar ho faríem al refugi – les medicines, els plànols, la càmera  i totes aquelles coses que acaben omplint quatre motxilles de gom a gom i que quan comences a caminar fan ganes de llençar-ho tot o menjar-s’ho tot ja el primer dia. Com en el conte dels tres ossos, jo duia la motxilla grossa i que més pesava, el meu fill gran i el seu amic dues motxilles mitjanes i el meu fill petit duia la motxilla més petita de totes. També vaig ser l’única que en tot el viatge no va remugar del pes de la motxilla, però això ja em passava quan tenia vint anys.

Va ser una sortida inoblidable. Per molts motius. Perquè al cap de mitja hora de cotxe a cada turo que veiem el noi ja s’extasiava i preguntava si aquelles muntanyes eren el Pirineu (ens va dir que no havia anat mai a la muntanya). Perquè el primer dia ja ens vam banyar sota la cascada que hi ha al fons de la plana de l’Estany de Cavallers, just abans de començar la pujada cap al refugi. Perquè vàrem nedar a l’Estany de Monges, a dos mil cinc-cents metres d’alçada, l’aigua fresquíssima, i vaig poder mantenir la tradició d’haver-ho fet tots els cops que hi he passat. Perquè la vista des de el Montarto continuava sent impressionant encara que no arribi a ser un tres mil. Perquè tot i no haver fet un tres mil ens vam beure una ampolla de cava a la nit sota l’esguard dels estels. Perquè tombats al terra mirant els estels es podia percebre la nostra insignificança i la rotació de la terra. Anava a tota llet. O va ser el cava. Perquè la segona nit ens van donar de postres una compota de poma que duia dos trossets d’ametlla de guarniment i vam descobrir que el meu fill petit és terriblement al·lèrgic a l’ametlla. Ho va vomitar tot, embrutant el seu sac, el meu, el del veí, embussant el baixant del lavabo del refugi, que al dia següent van haver de desmuntar peça per peça. Vam tenir sort que no fos pitjor, des de llavors sempre sortim amb antihistamínics i una injecció d’adrenalina. Perquè quan vam arribar al cim del Montarto el meu fill petit es va posar a pixar a la creu sota la mirada astorada d’un parell d’excursionistes que ja eren al cim i quan li vaig fer un crit es va girar sense deixar de pixar i amb el vent ens va ruixar a tots. Perquè el vàter del refugi, un forat a terra estil francès, no li va agradar gens i no hi va voler ni entrar. Perquè els dos primers dies, cada cinc minuts deia que tenia ganes de cagar i havíem de parar, deixar les motxilles al terra, buscar una pedra o un lloc amagat, aguantar-lo doncs no es sabia ajupir sol i queia cap enrere, per descobrir que era una falsa alarma, per tornar a començar de nou al cap de cinc minuts. Fins que ho va aconseguir, anar de ventre a la muntanya, va veure que no era cap drama i ja no va tornar a insistir sobre el tema. No sé si us podeu imaginar el que representa tornar a trepitjar llocs anhelats des de fa molts anys i recordar el camí, i recordar que un xic mes enllà s’amaga un estanyol, i escoltar el silenci, sentir el vent al rostre, tanta bellesa, les ombres dels núvols corrent sobre el terra, la soledat....i llavors cada cinc minuts algú t’ho esguerra i et torna a un altra realitat molt més prosaica. El segon dia vaig llençar la motxilla i vaig sortir corrent i plorant de frustració muntanya amunt per amagar-me darrere unes pedres i tenir un petit instant de pau. Desprès tot va anar millor. 

Vam tornar per França i el noi ens va demanar aturar-nos just abans de la frontera perquè volia creuar-la caminant, sol i descalç com un símbol de la seva llibertat. Vam fer nit en un hotelet barato, a Les Angles, després de buscar en els diferents càmpings i que tot estigues ple. El noi estava emocionat, mai havia dormit en un hotel i ho trobava tot meravellós, la decoració, el llit, el sabó de la pica, la tarja de l’hotel que es va voler endur perquè ens va dir que algun dia tornaria amb el seu pare, els creps del sopar, l’esmorzar. Vaja, desprès d’uns dies de refugi tothom aprecia les comoditats d’un llit, una dutxa calenta i una cadira on seure, però si s’afegeix que és el primer cop a la vida que dorms en un hotel, suposo que n’hi ha per quedar enlluernat.

La resta de l’estiu la vam passar a Agullana, on el meu fill gran i el seu amic entraven i sortien, tocaven a estones, anaven a passejar i s’entretenien parlant de les seves coses. A la nit dormien tots tres junts, doncs les habitacions allí son molt grans i normalment els meus fills dormen junts. Em va semblar millor posar-hi un altre llit que no pas fer dormir sol al meu fill petit, sentint-se exclòs i escoltant la xerrameca dels altres en un altra habitació. Així va ser també com el meu fill petit va expandir els seus gustos musicals, escoltant chill-out o música de relaxació per dormir, metal progressiu durant el dia, i composicions de piano de música minimalista en altres moments.

Vam tornar a finals d’agost per la visita al metge que he explicat abans, i amb el propòsit de reprendre cadascú les seves activitats quotidianes desprès d’haver gaudit d’un estiu inoblidable. El meu fill gran segon de batxillerat, el petit segon d’ESO, nosaltres tornar a treballar i el noi tornar a l’institut a fer primer de batxillerat vivint a casa de l’avia i venint a casa els divendres. Però res va sortir com havíem planejat i tot va anar de mal en pitjor. Fins al punt de que puc dir que aquell va acabar sent el pitjor hivern de la meva vida.