Tres somriures tendres

Persones

A mida que vas vivint hi ha llocs que es tornen imprescindibles. Primer no te’n adones, però de sobte, una setmana qualsevol en que la feina t’ha fet anar de corcoll i no t’ha deixat temps per a res més, s’instal·la dins teu una petita absència, un buit que no s’acaba d’omplir.  Repasses la nevera i no has de patir, hi ha menjar suficient per uns quants dies. Pel gos també. Al cistell de la roba bruta no hi ha gairebé res. Les plantes no semblen assedegades. Passes comptes amb l’agenda i no has oblidat cap visita al metge de cap dels teus ni cap aniversari ni data assenyalada. No serà res, et dius. Però encara sents com un “cuquet” se t’arrossega per dins. 

És quan algun afer et duu al centre del poble, que ho veus clar: et manquen tres somriures. De tres dones.

El centre del meu poble és governat per dones amb empenta a gairebé tots els establiments. Feu un repàs al Passeig de l’Església i al Carrer Major, descobrireu dones amb iniciativa rere un munt de portals. I no ve d’ara, sempre ha estat així. Totes mereixen reconeixement, però no puc parlar aquí d’una en una, no sabria com fer-ho. Que cap dona emprenedora se senti oblidada per aquestes paraules, l’escrit no deixa de ser el meu petit homenatge a elles.

Hi ha persones amb una estranya propietat. Passar una estona, encara que sigui un parell de minuts, a la seva vora, et fa sentir més feliç. A més és universal, estic convençuda que no sols em passa a mi, li passa a tothom. Oi que sí?

Comprar

Faig tard, faig tard! deia el senyor conill tot corrent sense deixar de mirar el rellotge. Faig tard, faig tard! mormolo cada dissabte tot corrent abillada amb carret de la compra i sense deixar de mirar la llista del que és imprescindible adquirir. Primera lluita, alto aquí!, comprar m’agrada, perquè fer-ho a corre cuita i a desgrat. 

Comprar és abastir el rebost per tenir cura d’aquells que estimo...

Comprar és la possibilitat d’assajar noves receptes innovant rere els fogons....

Comprar és......

Comprar és......
Comprar és........un plaer - pausa -, sensual, - pausa evocadora -, sexuuuual - pausa evocadora amb mirada de gairell provocadora - .........que més o menys deia la cabaretera. 
Mmm, comprar és un plaer sensual, sexuuual, repeteixo com un mantra arrossegant les esses.

Total, que acarono la verdura, oloro i beso la fruita,  repasso la carn ullant-la de baix a dalt, prenc bona mida dels embotits, li faig ullets al peix que també em mira embadalit – o era enterbolit? –, llueixo escot quan m’inclino per agafar els iogurts i em vaig insinuant amb els macarrons, llegums, arròs, conserves i tota la resta. Això sí, sense deixar de saludar i parlar amb els amics i coneguts que vaig trobant.

    Quan ja porto tres o quatre botigues recorregudes i algun que altre viatge al cotxe per descarregar el carret i tornar-lo a omplir, mentre soc a la cua del super esperant per pagar, ja hi som! La veu del dimoniet temptador per l’orella dreta – soc esquerrana i d’esquerres, el dimoni per a mi sempre ve per la dreta- .

      - agafa-les, vinga agafa-les i enllesteix, podràs anar de dret a casa. 

      - cada setmana igual! No noi – el meu dimoniet és mascle - , no em temptaràs. 

      - mira cóm volen, sortides del forn, quan t’hagis decidit ja no en quedaran. 

      - que no insisteixis, que  tu el que vols és robar-me els somriures i no te’n sortiràs pas!

I poso fi a la conversa amb el meu dimoniet mascle dretà.

Pa

L’olor del pa. Un mos de pa. Pa daurat. Pa calent. Pa que segur arribarà escrostonat a casa. Pa compartit. Pa sempre damunt la taula. Pa per acompanyar, per sucar, per fer entrepans amorosits amb tomata, oli i sal. Pa que un cop sec farà una bona sopa o que el Tro voldrà rossegar.  

Però no és el pa, què sí, què és bo, és sobre tot la Mercè qui em duu al Fornet. És la certesa de que em rebrà aquell somriure ample i tendre que omple la botiga, acompanyat d’un petó i una abraçada si no hi ha cua. La poesia serena dels rinxols rebels atrapats per una cinta, sovint de color verd. Parlarem una mica, i no de pa; el temps que tingui lliure entre client i client.

Hi ha persones que sempre són properes. Persones que vols re-visitar setmanalment.

Fades

A la zona coberta del Tibidabo, prop dels autòmats i els miralls, hi havia una atracció on resseguint uns quants viaranys per decorats de fantasia, s’arribava caminant al Bosc de les Fades, el meu lloc preferit. Era un indret encantat per l’exuberància de les formes i els colors, bolets gegants, un pont sobre un riuet fals, flors de mil colors al llarg del camí, arbres amb branques caient desmaiades en la seva verdor, música de fons, flautes, piular d’ocells i soroll d’aigua. M’hi hauria quedat. Sovint, en arribar al final del recorregut i abans de sortir, tornava corrents enrere per fer-hi una darrera immersió. Estava convençuda de que en arribar la nit, quan mana el silenci, el bosc de cartó pedra cobrava vida i s’omplia de fades, elfs i altres essers màgics de la natura. Mil cops vaig somiar que m’hi quedava.

No sé si hi heu estat mai. Ni si encara existeix.

Ja fa anys que n’he trobat un altre que em fa sentir exactament igual que de petita. Miri on miri, el que veig m’agrada, és profundament acollidor i alhora un xic assilvestrat, escampa una pau feréstega. L’olor, els colors, els racons, un veritable indret màgic. La porta convida a endinsar-s’hi, a perdre-s’hi, a descobrir. Juraria que a dins la llum i el temps no segueixen els mateixos patrons que fora estant. Tampoc ho fa la mirada dels que hi entren; els ulls, de cop i volta, a més de mirar acaronen tot allò que contemplen.

En realitat aquest Bosc de les Fades és millor que el del meu record, perquè aquest sí que té fades. Pot passar que al començament et costi una mica veure-les, a vegades s’amaguen en algun racó i apareixen de sobte duent a les mans un ram encantat; escoltes remor de fulles i no les veus, molt típic de les fades. El Lledoner respira Pepi a cada alenada, aquest somriure tranquil·l, aquesta elegància sàvia i despullada d’artifici, és ben be ella. I també és dolç com la Sareta a la que molts cops he somiat, i no sé perquè, parlant amb animals i juraria que en el meu somni sempre té les orelles un xic punxegudes. Ja sols faltava que hi posessin llibres per fer-me sentir, cada cop que passo per davant, que una llaçada de fil de seda invisible em tiba cap dins.

Vida

La tercera parada sense preses és al cau de la pedra filosofal. Entro disposada a trobar als seus prestatges l’elixir de perllongar la vida indefinidament. O si més no de viure de forma més sana. Lluminosa, neta, endreçada i farcida de gom a gom de productes naturals que em criden l’atenció. De la mateixa manera que fem visites guiades recorrent el nostre patrimoni arquitectònic i natural, perfectament podríem fer una tarda una visita guiada pels seus prestatges. tot el que contenen i quins son els seus usos. Aquí no sols vinc a comprar, vinc a aprendre. Sempre en surto més sàvia, alguna idea, un nou producte, una recepta, un consell que sé que per sempre més quedarà incorporat a la meva rutina diària. La recomanació de la setmana.

M’agrada entrar i posar la família en mans de la Cris, que mira com una daina i és valenta com una lloba. És una relació que ve de lluny, de l’inici de l’esplai Uraka, quan vam confiar el Cesc a un grup de joves monitors que setmana rere setmana viatjaven amb els nens a Utopia, on el Cesc, i suposo que algú altre, es guaria de les ferides internes de la setmana. Utopia, la raó de ser, un petit món on tothom s’ajuda i on tothom és igual. Aquella monitora jove, és ara una jove emprenedora, en una botiga que també és un petit món on tothom s’ajuda i on tothom és igual. En aquest espai etiquetat com un dels meus imprescindibles puc trobar la Puri, i serà fantàstic, o l'Índia, i serà genial. I la Cris escolta i aconsella a tothom que hi entra amb el mateix mig somriure tímid i el cap lleugerament inclinat de fa tretze anys.

Persones, un altre cop.

Les que no acluquen els ulls, miren al seu voltant per extreure’n lo positiu i ho traslladen als que tenen a la vora. Les que no et contagien amb presses i brusquedat lo angoixades i atrafegades que viuen, i que tot és una obligació. Les que fan que desitgis passar més temps amb elles en comptes de sortir corrents. Les que amb la seva actitud et donen a entendre que ets una mica important per elles, i que sempre t’escoltaran amb atenció,

Cada dissabte al matí, un cop descarregat per darrer cop el carret al cotxe, física i anímicament alleugerida, decideixo que comprar a Begues és una bona decisió. La millor.

Dimoniet que cada dissabte perds la batalla, suposo que et queda clar que aquest conte no és per tu.