Després del sopar d’ahir en el que vaig ser convenientment assessorada
sobre com plantar pèsols,aquest mati compro pèsols (d’emparrar i dels
altres doncs pesoleres màgiques no tenien, prou màgia serà si me’n
surto), compro l’arpellot, compro adob (15:15:15 es a dir nitrogen,
fòsfor i potassi) i marxo cofoia cap a casa.
Havent dinat i en comptes de fer
migdiada em dirigeixo amb l’arpellot a l’espatlla (molt professional)
cap al trosset escollit com a destinatari dels pèsols. M’arremango,
separo les cames, agafo l’arpellot amb les dues mans i llavors escolto
un tro. Penso:“mira, es com la traca d’inici de festa major, el cel
m’aplaudeix l’idea” i contundent dono el primer cop.
Uns
quants cops d’arpellot més tard, però no gaires, surt el Tro (no el del
cel, el meu gos) i fica els nassos just a sobre del que estic fent. I
pensa: ”mira, si son com els forats que jo feia i que no em volien
deixar fer”. I sense arremangar-se ni res, decideix ajudar i comença
frenèticamenta fer forats a la meva vora aprofitant que jo ja he estovat
el terra. Amb les potes del davant escampa terra enlaire, que torna a
caure en totes direccions menys a sobre del que hauria de ser l’hort, i
per descomptat damunt meu i damunt seu. Penso: “si volgués fer un pou o
una piscina aquest ajut no aniria malament”.
Quan
para s’ajeu dins el forat i amb el morro mira d’eixamplar-lo remenant
també el cul a veure si hi cap millor. Pensa: “tu ves fent caus per
pèsols que jo faré caus per gossos”.
Penso: “i jo que
patia per si les formigues se’m menjarien el pèsols recent plantats o
els cargols els brots tendres quan sortissin i serà el gos qui s’ho
mengi tot”.Pensa: “per descomptat que em menjaré els pèsols, serà com
jugar a buscar tresors”.
Llavors per acabar-ho de
beneir es posa a ploure, i durant uns breus moments, encara que sembli
mentida ha nevat. Tanco les cames, em desarremango les mànigues, i amb
l’arpellota l’espatlla (diria que menys professional que abans) i sense
haver plantat ni un pèsol, entro a casa i m’assec al sofà. El Tro també;
s’asseu al sofà abans de que hagi pogut espolsar-li la terra vermella,
que amb la pluja s’ha convertit en fang vermellós enganxat.
En
el sofà que algun dia va ser blanc (en un passat llunyà) i que encara
que tapi amb un mocador d’aquells tan grossos, sempre s’arremanga i
ofereix càndidament la seva nuesa als nostres ulls, queda el testimoni
d’aquesta festa. Faig fora el Tro iquan em giro, es quan veig en el sofà
el que abans no havia vist, el rastre de l’arpellot brut que em
regalimava fang esquena avall.
Penso i dic: “miraTro,
estem empatats, jo faig forats i tu vens corrents a fer-ne, tu taques el
sofà i jo faig el mateix, o sigui que molt bé, tots dos menjarem
pèsols, però ho farem a la meva manera quan hagin crescut i surtin de
dins de la tabella, no abans”.
Com que això darrer ho
he dit en veu alta, en Joan en Quim i en Cesc han dit alhora: “pèsols,
perquè plantes pèsols si no m’agraden?”. I he recordat que és cert, ni
al Joan,ni al Quim ni al Cesc els agraden els pèsols. Gens ni mica. A
casa tenim un problema de pèsols perquè a mi m’encanten. He dit, sense
pensar: “ja plantarem més coses plegats, els pèsols són per a mi i pel
Tro”.
