Què tenen les fotos antigues que a tots ens agraden? No sols els vestits d’un altra època, els pentinats, el maquillatge i el posat. Les fisonomies també eren força diferents de les d’ara. Tothom sembla més gran i a mi em resulta impossible endevinar l’edat dels retratats.
Aquesta foto és de la família del meu pare. Els sis germans i els seus pares. O sigui, els meus avis, cinc tiets i el meu pare que és el que està de peu a la dreta de la imatge tal com la mireu.
Avui era el sant del meu pare, i encara és el sant del meu germà i el de la meva mare. I també celebràvem el dia del pare, perquè encara que diguin que és una festa promoguda per fer despesa, a l’escola fèiem algun treball manual per regalar al pare en aquest dia, i sempre l’hem celebrat. Avui és el primer dia del pare que no tinc pare i avui fa dos mesos que va morir.
Uf, la feina que se’m girava quan s’atansava el 19 de març no us la podeu ni imaginar. Tres dibuixos, dos poesies i un conte (al meu germà li escrivia un conte d’aventures doblegat pel mig i grapat), tres coses fetes amb les mans (una capça pintada, un posa llapis, una figura de fang cuit, un mocador brodat,....). Feia regals a tots i rebia com a regal els ohhh, ahhh, i alguna llagrimeta d’emoció.
I la meva mare ens donava algunes pessetes perquè sortíssim a comprar algun regalet més al pare. Això sí, teníem prohibit creuar el carrer i havíem d’anar agafats de la ma, per tant quedàvem limitats al que podíem trobar a les botigues fent la volta a la l’illa de l’Eixample on vivíem.
Recordo una bacallaneria que també venia olives de tota mena, una botiga de espelmes, ciris i sants d’església, una floristeria i una botiga de rellotges de mà, de paret i cucuts que era massa cara pel nostre pressupost i un forn de pa. No hi havia gaire on triar, oi?. En canvi a l’altra banda del carrer Rosselló fent xamfrà amb Enric Granados, en terra prohibida, hi havia una petita papereria-llibreria enfilada damunt de dos graons, i davant una merceria que també venia pijames i roba interior.
Ja era tenir mala sort viure a la banda del bacallà, el ciris i els sants.
La d’andròmines que li vam arribar a regalar!
I la de vegades que el dependent ens havia de fer un petit descompte en veure que no ens arribava pel que des de l’aparador havíem triat!.
Però era igual, el meu pare sempre somreia i li brillaven els ulls de l’emoció en obrir el nostre regal i desprès ens abraçava a tots dos alhora, amb un braç a mi, amb l’altre al meu germà i ens estrenyia tan fort que acabàvem xocant de cap tots dos, i quan ens separàvem sempre hi havia una llagrimeta de felicitat rodolant-li galta avall.
