Pepita, filla, germana, dona, mare i avia. Ets tot això i molt més. Però ara has tornat a ser tan sols Pepita perque el teu home, també fill, germà, pare i avi, en el camí que duu en caiguda lliure cap a la desmemoria i el desconcert creixent, no aconsegueix entendre que tots aquests mots siguis tu quan nosaltres els emprem, i cerca fantasmes del passat amb desconfiança mentre s’endinsa en la foscor d’uns records cada cop menys nítids, dels que sols la paraula Pepita aconsegueix arrencar-lo.
Pepita, on és la Pepita?
A l’hospital.
A l’hospital!, i que fa a l’hospital?
Va caure i l’estan curant.
Pepita, on és la Pepita?
A l’hospital.
A l’hospital!, i que fa a l’hospital?
Va caure i l’estan curant.
Hospital com si digués lluna. Hospital com si digués platja. Hospital com si digués un altre planeta. Hos-pi-tal pronunciat poc a poc, síl·laba a síl·laba, com quan ensenyava al Cesc a parlar i ell, molt atent, mirant-me fixament des de la seva dislèxia repetia lentament Hos-ti-pal. Sí, hosti quin pal, pensava llavors. I hosti quin pal em torna al cap ara.
I el vaig dur a la clínica per que us poguéssiu veure, pensant que no estava fent bé, que en realitat a cap dels dos us convenia. A tu perquè sabia que el trobaries més vell que mai, encara que sols hagués passat una setmana, cada dia és mes vell que mai, i et duria massa tristor si no et reconeixia. A ell perquè tothom em diu que treure’ls de la seva rutina els irrita i atordeix i que es millor no fer-ho.
On anem?
A veure la Pepita.
On és la Pepita?
A l’hospital.
A l’hospital!, i que fa a l’hospital?
Va caure i l’estan curant. Li faràs un petó ben gran, oi?
No vull anar a l’hospital.
Es que anem a veure a la Pepita.
(si això fos un programa diria que estem en un llaç i que cal tornar a la línia 3)
Entres a l’habitació de la planta sis a poc a poc i la veus estirada al llit amb fils que pengen i tot d’aparells. No cal que et digui res, tu saps perfectament el que vols fer. T’atanses, li fas un petó i li agafes la mà que no deixaràs anar ni de acaronar-li amb l’altra fins que marxis. Hi ha una cadira a la vora el llit i t’hi asseus i l’atanses per ser més a prop, tan a prop com puguis.
Pepita, Pepita, aquí estàs bé? Et fan mal? Si estàs bé i et cuiden bé, queda’t. Que t’han de fer tot bé perquè ests molt bona persona, bona mare i bona filla. A la casa la família que hi ha no és la família, jo vull estar amb la família, no vull tornar, vull estar amb tu i amb l’avia, la mare, la filla, la germana. Pepita, dona, ens hem fet vells, molt vells, oi? Tu no et preocupis, dorm al llit que jo m’estiraré aquí a terra a dormir perquè t’estimo, t’estimo molt. No vull donar feina. Dormo a terra i demà no em desperto perquè estic cansat i si s’acaba doncs s’acaba i ja no vull tornar perquè tinc ganes que s’acabi tot, pero sí que duri lo que duri vull que a tu et cuidin molt bé.
