Avançada la nit,
ja gairebé de matinada, estàvem fent mitja conya amb la reencarnació per
esbrinar quantes tombs encara ens calia donar per aquest món, quan un amic
expert en la càbala m’anuncià que estava clar que jo ja havia recorregut tot el
cicle, havia arribat a l’estat avançat i que per tant el proper cop ja no tornaria.
Ai merda - vaig
pensar - ara que m’ho estic passant tan bé.
Tal com ho va dir
semblava una cosa bona, molt bona: la culminació, mes o menys com fer el cim. Suposo
que m’hauria d’haver sentit afalagada. A la resta d’amigues encara els quedava
un tros. Però no vaig percebre que ningú em mirés amb cara d’enveja, els seus
rostres reflectien més aviat una expressió de comiat.
La festa, o el
que sigui, continuaria sense mi.
I vet per on si
soc babau que em va saber un greu espantós. Encara ara estic en estat de xoc i
no me’n se avenir.
No m’he atrevit a
preguntar si puc fer alguna cosa prou grossa com per caure de l’estat avançat i
tornar a l’anterior. Com el meu fill que aquest estiu va preferir fer un curs més baix d'anglès que el que li havia tocat, perque hi tenia els amics. Potser sols de pensar-ho ja he fet la
regressió. Com podria tenir-ne la certesa?
Però lo pitjor és
que jo no li donava gaire importància a res d’això. Fins aquella nit fatídica.
A quin coi d’estat
he arribat, sense jo saber-ho?
Ho esbrino per
internet que és on a corre cuita tots anem a parar quan tenim una emergència.
Resulta que en aquesta darrera vida, la que ara tinc, ja no em regeixo per la
llei “del màxim plaer pel mínim esforç”. Ho he canviat per “la màxima entrega
d’estimar als demès com a mi mateixa”. He sortit del món de l’egoisme i del cos
per arribar al de la generositat i l’anima. Per això he pujat a l’altre
nivell d’existència, el de l’ànima, i soc capaç de veure el món amb uns altres
ulls, fora de mi mateixa. Veig i sento, al mateix temps que aquest on som, un
altre món.
Sembla ser que
quan t’adaptes al món superior, ja no t’identifiques amb el cos i aquest ja es
pot morir.
Ai, la mare!
Cerco responsables
d’aquest desgavell en el passat, perquè la culpa no pot ser sols meva.
Potser la té el meu
tercer xicot d’adolescència, en Jaume, aquell del que em vaig quedar penjada. Li agradava seure a la darrera fila del cinema. Deia que així era com ser doblement
espectador, de la pel·lícula i alhora de la sala. Com una mena de consciència intel·lectualment
superior surant per damunt dels seients. Ser sempre un espectador. A mi en
canvi m’agrada seure a les primeres
files, lo suficientment a prop com per oblidar la sala i ficar-me tan
literalment com pugui dins de la pel·lícula. Més que espectador jo voldria ser
part de l’obra. L’any i mig que vam sortir vaig cedir per amor, conformant-me
en ocupar un seient al fons de tot.
La miopia i el
fet que no volgués dur les ulleres, excepte per estudiar, no facilitaven que
des de aquesta posició pogués copsar dos mons alhora, el virtual de la
pel·lícula i el real de la sala. Més aviat m’agafava son. Potser aquesta son,
com un passar de tot, sigui el precedent de la generositat de l’ànima. Una
aproximació al “ja ho he vist gairebé tot i no hi ha res que em sorprengui”.
L’amor tampoc no
ajudava, doncs en Jaume i jo, asseguts a la darrera fila del cinema, més aviat
ens trobàvem en un tercer món que no era ni el del film ni el de la sala, sino
el nostre particular de carícies i gemecs silenciats amb petons, amb
l’avantatge que des de la nostra posició
a la darrera fila sols havíem d’estar a l’aguait de l’acomodador.
Amb els anys més d'un cop m'he preguntat si el seu discurs no era una excusa per, de forma gens intel·lectual fotre'ns ma, pero potser sí que
aquest va ser el meu primer contacte amb desdoblament o triplicació dels mons.
O igual ve d'abans i la culpa la
té la meva avia que sempre m’insistia “no faços als altros el que no vulguis
per tu”, o la meva mare que deia “la felicitat la dona fer feliços los que
estan a lo teu voltant”. I ja de ben petita omplia de felicitat a les meves
companyes de classe al menjar-me les croquetes fastigoses que ningú no volia i
que a mi tampoc m’agradaven, però que algú s’havia de menjar doncs sino la
monja no ens deixava sortir a jugar al pati. Al meu cos no li queien gaire bé
les croquetes però no m’importava. Això potser vol dir que ja estava superant
la dependència egoista del cos i fent via cap a l’altruisme de l’anima. No sé
si aquí va començar o van caldre moltes més lliçons de l’avia, però és un fet
que reconec tontament: a mi em fa feliç fer feliços als demès.
O la culpa la té la timidesa combinada amb la
miopia. Vaig llegir ja fa molts anys que el principal encant del James Dean es
devia a que era tan, tan miop, que per això clavava fixament els ulls en els
altres. D’aquí allò de la intensa o profunda mirada. Jo em sabia força miop,
per tant potser sense adonar-me també clavava els ulls amb més insistència de
lo normalment acceptable. Des que vaig llegir això del James Dean, quan parlava
amb algú i el mirava als ulls, escoltava una veueta interior que deia: “al
tanto! no et passis que potser et mal interpreten”. Allavòrens em posava vermella com una tomaca i ja
no podia continuar mirant.
Per acabar-ho d’espatllar
també vaig llegir de ben petita que la nineta és negra perquè en realitat és un
forat. Això em va esgarrifar, un forat què cap a on duu? Alhora també em va apassionar i em venien
ganes d’atansar-hi una agulla o alguna cosa per comprovar fins on arribava aquest
forat. En qualsevol cas, com que era plenament conscient de tenir clavats els
ulls en els ulls dels ’altres degut a la miopia, el forat de la nineta em
semblava una mena de buit sideral o d’horror còsmic pel qual l’altre entrava
dins meu - no quedava clar fins on - i
em veia per dins si mentia, si disfressava la veritat, però sobretot podia
veure els meus sentiments envers ell o ella, sentiments que potser jo resignadament
amagava. El forat de la nineta em despullava. Els ulls mig transparents de tan
clars ho empitjoraven.
Queda palès
doncs, que la timidesa i la miopia m’impossibilitaven de mirar als ulls. Però
tampoc podia parlar amb algú guaitant-li fixament la punta del nas, perquè al
cap de poc invariablement se la tocava per veure si hi tenia quelcom enganxat; ni
als llavis doncs em semblava una insinuació massa directa de caire sensual que no volia donar. Impensable mirar cap un
altra banda o de cantó.
Res, l’única solució que vaig trobar era mirar als ulls
de l’altre sense veure’l, enfocant més enllà, literalment travessar l’altre i deixar la mirada perduda a l’horitzó. L’estranyesa inicial que em
va dur a guanyar de ple dret, i per uns quants anys, el sobrenom de Flip (per
flipada), quedava mitigada en quant els meus interlocutors comprovaven que
encara que semblava que ni els veia, eren escoltats atentament, doncs
era capaç de reproduir les seves paraules una per una.
Llavors jo mirava
a dos llocs alhora, com si estigues en dos mons simultàniament, el terrenal, el
del cos, el de la persona que tenia davant, i l’invisible, el que queda més
enllà, el desconegut que rau darrere de l’altre. Com ser a dos llocs alhora.
I no se m’acudeix
cap altra explicació.
No semblen
arguments molt convincents agafats un per un, però no sé, potser els tres
combinats han assolit força suficient com per dur-me a aquest estat avançat del
que diuen que ja no he de tornar.
Bé, per si la
cosa fos reversible, aviso que d’ara en endavant seuré sempre a primera
fila, no tornaré a menjar croquetes ni res que estigui en el plat d’un altre, i
miraré fixament als ulls dels demès passi el que passi.
I si no funciona,
amb paciència us esperaré assumint el baixadalt.
