M’he llevat amb ganes d’enviar uns quants a pastar fang, com diu ma mare.
Au, ves a pastar fang! ens deien de petits quan trobàven que estàvem massa pesats, insistíem en allò en que ells no volien cedir, no callàvem o fèiem nosa. Pastar fang ho deien els grans als petits, ens ho dèiem els petits entre nosaltres. Mai vaig escoltar que s’ho diguessin els grans entre ells.
En realitat no volien que anéssim a pastar fang, bé que ens castigaven quan havia plogut i sentíem aquella atracció fatal que senten tots els nens pels tolls, a passar-hi ben ràpid amb la bici escoltant el soroll lliscós del fang i mirant d’esquitxar als de la vora, com més, millor.
A vegades els tolls del camí de l’era es feien tan grans que sabíem d’antuvi que era impossible creuar de banda a banda, que ens quedaríem al mig i hauríem de fer peu a terra, les espardenyes empastifades, pesants, que es tornaven aspres. I si a més anàvem en corrua ben seguits un rere l’altre, abans que el primer fes peu al bell mig del toll, el segon ja era dins i per tant també atrapat, i el tercer i així tots els cosins hi fèiem cap. I en aquests casos, les espardenyes rai, que quedàvem arrebossats de cap a peus, i miràvem a veure qui la feia més grossa, sabent també que rebria el premi de la renyada més imponent. La culpa sempre era dels cosins grans, la Carme i jo. No valien protestes, que els petits van tenir bons mestres, i s’hi ficaven ells solets abans que nosaltres i s’esbojarraven sense aturador. Tan era que tornéssim la Carme i jo resplendents i netes. L’esbroncada era fonamentalment per nosaltres que havíem de servir d’exemple. Doncs bronca per bronca, al menys gaudir-la.
I encara era millor si abans l'havia creuat el tractor amb la carreta, amb les rodes pesants estovava el fang, i els pegots que quedaven enganxats a les rodes s'anaven desprenent pel camí, autèntics projectils en mans infantils afamades de gresca.
Prémer el preu descalç sobre el fang; sentir, escoltar, veure com s’escola entre els dits i surten els quatre fideus de fang que ja no marxen en aixecar el peu és una de les sensacions més properes al plaer eròtic de la meva infància.
O sigui que quan els grans ens enviaven a pastar fang, pel to en que ho deien no era una cosa tan bona.
No estic d’acord en que vulgui dir “ fer fora algú de mala manera, amb violència”, es més aviat que si t’estàs fent massa pesat t’envien a fer una feina també feixuga com era pastar fang amb palla per fer una pasta ben compacta per recobrir les cabanes i suposo que a mida que es va espessint, cada cop deu costar més aixecar els peus per tornar-los a endinsar a la pasta, i per tant cal paciència, molta paciència.
Resumint, que tu ets al fang el que els pares han estat amb tu: pacients.
I el fang és a tu, el que tu has estat als pares: pesat.
