Tothom ho deia. Són com dos gotes d’aigua.
Estan fets l’un per l’altre. Ells també ho pensaven. Per això es varen casar.
Llavors, voldria que algú li expliques què ha
passat darrerament, perquè ell, sincerament, no és capaç d’entendre-ho.
Ara resulta que li agrada més el mar que la
muntanya, els hotels que l’acampada lliure, el cava que el vi, la televisió que
conversar, ja no escolta música, ja no llegeix, ja no va al cinema, no vol
sortir a ballar a la plaça ni baixar al Verdi, s’adorm tan aviat com es fa
fosc, es passa hores dormitejant tombada al sol i empastifada de crema, ja no
cuida l’hort, quan ell te calor ella te fred i tanca la finestra sense
preguntar, si ell puja la persiana per veure els estels i la primera claror de
matinada, ella la baixa al·legant que sols pot dormir en la foscor més absoluta,
si ell treu el cobrellit, ella posa una manta. Ara prefereix sortir de compres al
Barnasud o l’Anec Blau – als que abans tenia veritable al·lèrgia - a anar a fer
una volta per la muntanya. Tot plegat és una traïció. I majúscula.
Si no fa gaire eren ben bé iguals. I tampoc
han passat tants anys.
La rancúnia va creixent dins seu. No pot ser
que una persona canviï tant i tan ràpid. Hi ha d’haver algun motiu amagat que
no aconsegueix esbrinar. L’únic que li ve al pensament, obsessivament, es que
tot plegat ho fa per emprenyar-lo, per amargar-li la vida. I no ho pot
consentir, ja que ell sí que s’ha mantingut fidel a tot allò que va crear
complicitat entre ells dos des de el primer dia.
Doncs deu ser això, perquè no s’imagina cap
argument que pugui justificar l’engany des de l’inici. Segur que ha canviat tan
sols per fotre’l. Per posar de manifest que en la confrontació, ella es qui
sempre surt guanyant, ja que ell, cansat, acostuma a cedir.
Aquell estiu varen anar tres setmanes a la
costa, igual que els darrers anys. Ell va aconseguir el permís, desprès d’unes
quantes discussions agres, a marxar l’ultima setmana d’agost al Pirineu. Sol.
No va voler acompanyar-lo, però es que tampoc va deixar que s’apuntés a un club
de muntanyisme – tothom sap que a la muntanya és millor no anar-hi sol - per por que trobés altres persones amb més afinitat.
La qual cosa en si mateix era una criaturada perquè un cop arribat al primer
refugi, pensava demanar a algun grup reduït si els podia acompanyar. Ella te més por a que es diverteixi que no
pas a que s’estimbi.
No importava, ell ja tenia planejada la seva
estratègia. Que el duria a recuperar la llibertat. Però sobretot li permetria
assaborir el plaer de la venjança.
L’ofegaria al mar un capvespre de la tercera
setmana d’agost. Amb tendresa i delicadesa – era força sentimental i segur que es
deixaria dur pels dolços records del inici -
i desprès de dues setmanes d’una obediència exquisida.
El darrer dia el passaren, com tots els
altres, com a ella li agradava. Sense cap objecció, sense posar en qüestió cap
decisió. Va ser el seu regal de comiat. Mati i tarda de platja. Tombat a la
tovallola. A estones dins de l’aigua per refrescar-se tot esquivant meduses.
Atordit i recremat sota el sol. A estones protegit per la semi-ombra del
para-sol. Amb la nevera portàtil plena d’aigua fresca i fruita per no haver de
sortir de la platja ni per dinar. Posant-se protecció solar sovint per quedar
arrebossat de sorra immediatament. Sentint com transcorrien lentament les hores
sobre la seva pell resseca i salada.
Va, un darrer bany per refrescar-nos i
acomiadar-nos de la platja - li va proposar quan era l’hora de marxar.
Per veure romànticament la posta de sol des de
l’aigua - li va xiuxiuejar a cau d’orella quan s’aixecaven de la tovallola.
Per abraçar-nos i refregar-nos lluny de la
vista de turistes curiosos - li suggerí mentre remullaven els peus a l’aigua.
Per ficar-mos mà per tots racons - mormolà al avançar
tots dos decididament més enllà d’on trencaven les onades.
Per follar incansablement bressolats pel
balanceig de l’aigua - insinuà mentre nedaven allunyant-se un xic de la costa.
Per besar-nos i mossegar-nos salvatges i
invisibles sota l’aigua - avança ell un cop es van aturar mar endins i es
donaren la volta l’un enfront de l’altre.
No va pronunciar la darrera frase. Hauria
estat cruel anticipar-se per espatllar l’ultima estona que varen gaudir
plegats.
Va costar molt ofegar-la. Era forta i es
debatia bellugant braços i cames, però ell va ser més llest. A ella li
agradaven les manilles. A ell no, encara que aquesta vegada la iniciativa va
ser seva, per primer i darrer cop, i sense consultar. La va emmanillar i li va
tapar la boca amb el bikini perquè no pugues alertar als pocs passejants que
quedaven. Va tenir la precaució de lligar un cordill a les manilles, des de
l’extrem del qual podia anar estirant-la, quan ella, que encara no es donava
per vençuda avançava surant i fent el mort, impulsada tan sols pels peus cap a
la sorra. Fins que es va cansar d’anar fent cercles al voltant d’ell com un
cavallet de fira i s’ofega. Llavors estirant de la corda s’hi atansà per darrer
cop i li tragué les manilles i el banyador de la boca, mirant com desapareixia
enfonsant-se lentament .
En tornar, sol a la sorra, va recollir totes
les coses plegant-les de qualsevol manera. No pensava utilitzar-les mai més. Tothom
ho entendria. Pobre home, tan desfet per la mort de la seva dona que no va ser
capaç de tornar a la platja que tant li agradava. Si sabessin.
De totes maneres aquell any, tot i ser morta, li
va esgarrar la quarta setmana, perquè entre la desaparició, notificar-ho, la
troballa del cos, l’ identificació i tota la paperassa, no va tenir ni un segon
de descans. No va poder marxar al Pirineu.
Aquesta tardor-hivern ha estat molt
entretingut ja que tots els amics i companys de feina s’han entestat en anar
convidant-lo a sopar per distreure’l, de manera que gairebé cada cap de setmana
te un compromís. Li ha estranyat
comprovar que el que a ell li passava, és molt més comú del que sembla. Homes
fredolics aparellats amb dones caloroses, homes de mar amb dones de muntanya,
homes noctàmbuls amb dones diürnes, homes de carn amb dones de peix, i a
l’inrevés. Parelles amb gustos contraposats on qualsevol tema és fruit de
discussions inacabables i repetitives.
Per timidesa no s’ha atrevit a preguntar el
que li rou per dins: si això ja els passa des del començament, i si no és així,
si un dels dos s’ha mantingut fidel sent la traïció tan sols responsabilitat de
l’altre, o be si els gustos i opinions de tots dos han anat canviant al llarg del
temps en direccions oposades. Perquè no és el mateix: en el primer cas s’han de
continuar estimant com el primer dia, ja que van ser les diferencies el que els
va atreure; en el tercer, al anar-se produint els canvis de mica en mica, és probable
que un bon dia es descobreixin tan diferents que ja no vulguin estar junts,
però al ser-ne tots dos responsables, es separin guardant un bon record del que
va ser i no podrà continuar sent. És el segon cas el que amaga una traïció. L’imperdonable.
I està convençut de que el primer cas, si be sobre el paper es possible, és tan
sols ciència-ficció, i més a la vista de les discussions que sovint ha tingut
que presenciar a casa dels seus amics, que li recorden les amargues diatribes
de les que ell sortosament ja s’ha alliberat. Un xic dràsticament.
Amb tot el que ha après aquesta tardor-hivern
sobre els seus amics i companys està convençut de que els podria fer molt més
feliços si l’escoltessin. Si es posessin a les seves mans, ell desfaria totes
les parelles i amb els mateixos ingredients faria un altra barreja força més
coherent.
Podria ser el seu regal de reis.
Però sap que la solució, si és que arriba, vindrà
per un altre camí. La timidesa l’impedeix fer una proposta que podria ser mal
entesa. Ben mirat, segur que els seus amics ho acceptarien encantats i les
parelles ho rebutjarien horroritzades. O a l’inrevés.
Llàstima.
