Dues formigues petites i negres s’atansen al pinso, l’envolten, deliberen, i comencen a arrossegar-lo, sempre en la mateixa direcció, sortejant branquetes i les irregularitats de les rajoles que troben pel camí. Em cauen bé, son organitzades i treballen de forma coordinada. Per això els simplifico una mica la feina retirant del seu pas, amb el dit, alguns branquillons una mica mes grossos que trobarien més endavant.
De cop arriba una formiga, també negra però d’un altra espècie, força més gran. Fa dues voltes al grà de pinso, i sense parlar amb les altres dues - potser no s’entenen - comença a empènyer pel cantó contrari i en direcció oposada. Una de les petites deixa anar el pinso, fa una volta de reconeixement per entendre que passa i veu la formiga grossa. Tampoc no s’hi comunica. Definitivament deuen tenir llenguatges diferents. Torna amb la seva companya, sembla que deliberin uns instants, i comencen novament a estirar l’una a la vora de l’altra amb més determinació que abans.
El gra de pinso avança ara a trompicons, tan aviat en un sentit com en l’altre.
Llavors la formiga grossa deixa d’empènyer, puja dalt del gra i comença a menjar-se’l, sota l’ indignació evident de les altres dues que no poden fer-hi res. Cert que aconsegueixen arrossegar el pinso en la direcció que volien, però quan arribin al cau potser ja no quedarà res.
Apareix una quarta formiga, també petita, sembla que estudia la situació i finalment puja dalt del pinso. La grossa s’hi abalança i la fa caure, però en aquell mateix moment les altres dues fan una estrebada forta que la desequilibra i acaba caient a terra.
S’emprenya. Va cap a elles i s’hi llença de dret. Una fuig i es perseguida per la formiga grossa en un recorregut emocionant d’uns cinc centímetres. L’empaita i l’allunya del pinso sense arribar a atrapar-la. L’altra aprofita per anar espenyant el gra de pinso ella sola. La grossa, que ho veu, torna cap al grà a fer fora el darrer enemic que queda, i ho aconsegueix, però entre tant la que havia fugit torna vorejant el grà i el comença a empènyer, sempre en la mateixa direcció, però agafant-lo des de un altre lloc. Una estratègia molt hàbil, encara que més cansada i lenta, per portar el grà al niu. Mentre una distreu i toreja a la grossa, l’altra va per feina, i les dues van fent torns en la tasca de torejar, fugir i espènyer.
La grossa cau en el parany uns quants cops, cada vegada més enfadada i atacant amb més mala baba. Fins que s’adona que no va per bon camí i decideix tornar a pujar dalt del gra a continuar menjant-se’l fins atipar-se, independentment del que facin les dues petites.
Veig dues formigues petites arrossegant coordinades un àpat per tota la comunitat, havent-lo tastat tan sols per comprovar si era comestible. I mentre elles treballen de valent – no se si suen - , un altra asseguda dalt del grà com si fos la reina de la carrossa de la festa major, va destruint mossegada a mossegada, el seu esforç.
No ho suporto més.
Amb el dit faig fora la formiga grossa portant-la unes quantes rajoles més enllà. A una distància suficient com perquè no pugui tornar a emprenyar, però prou a prop perquè em permeti continuar abastant de un sol cop d’ull tot l’escenari.
Nota:
Traducció i adaptació al llenguatge modern, d’un text trobat en un pergamí d’antiguitat aproximada uns dos mil anys. Es suposa que formà part d’alguna versió de l’Antic Testament més detallada que la que ha arribat als nostres dies. Sondejar la seva inclusió a la Bíblia com una modificació – en quina part? - , o potser com a possible paràbola. En qualsevol cas queda clar que el propietari del dit és Deu. Potser es podria afegir un annex amb el títol de: “Extractes del Diari de Deu” o bé “Preocupacions de Deu” o “Deu omnipresent te cura de tots”.
Consultar opinió Roma.
