Un vell pis a Rosselló entre Aribau i Enric Granados, ben be al mig de l’Eixample. Un segon pis que en realitat es un quart comptant l’entresol i el principal.
A l’interior una caixa de vidre i fusta fosca de noguera que s’enlaira a la vista, rondinant amb parsimònia, tan sols abraçada per l’escala de marbre que s’hi enrosca. Penombra, que es va tornant tenebra i que contrasta amb la sobtada claror del darrer replà sota la claraboia. Sovint s’atura entre dos pisos i si no vas en compte, en obrir les portes podries saltar al buit. Un ascensor, per qüestions de desgast i seguretat, sols de pujada; en arribar a dalt has de pitjar un boto que el farà retornar a la posició de descans. Un ascensor amb dues portes d’entrada i dues de sortida que sempre s’obren cap endins, un mirall, una banqueta de vellut verd molt estreta per seure, i on en estirar la cama per sortir-ne es nota clarament el principi d’acció i reacció que fa que la caixa basculi enrere i augmenti perillosament la distancia respecte el replà. A l’instant de saltar fora fa por mirar avall.
En entrar al rebedor fosc, molt fosc, un altre mirall en front, que descansa sobre una tauleta anodina per deixar-hi les cartes i les claus; a la dreta un altra banqueta de vellut verd amb unes randes daurades del mateix color que les borles de les cortines pesants i, com no, de vellut verd, que amaguen els dos passadissos també molt foscos que van a cloure a les dues úniques sales amb llum de la casa: el menjador, que dona al gran pati interior ple de pau i de gats de la quadricula de l’Eixample i la sala de jocs i estudi dels nens, amb el balconet sorollós que dona al carrer Rosselló. Dues cadires de braços igualment entapissades i en les que no he vist seure mai ningú.
Res d’això importava. Doncs jo mai no podia deixar de fixar els ulls atemorits en l’armari, fins que agafava aire i retenint-lo per no fer soroll, apagava tot d’una el llum del rebedor i sortia corrent passadís amunt o avall per arribar al refugi que constituïa la meva habitació, a l’esquerra, o be la cuina i el menjador, a la dreta, on sempre hi havia la meva mare i l’avia. I encara era pitjor quan el que volia era passar d’un lloc a l’altre, es a dir, quan m’aixecava del llit per anar a lavabo o be a esmorzar, o quan en acabat de sopar ja m’allitava, doncs el llum del rebedor sols s’encenia des de la porta d’entrada i per tant calia creuar-lo endinsant-se pel passadís totalment a les fosques i sabent que a mig camí s’obria l’espai negre on hi havia l’armari que perversament m’esperava.
El fons de l’armari descansava i m’esguardava a l’altra banda d’una de les parets de la meva habitació. A l’altra hi havia una finestra fosca que donava a l’escala, igualment fosca, per on pujaven i baixaven els veïns i l’ascensor. I no eren tan sols els grinyols del mecanisme que arrossegava amunt i avall aquella caixa, ni els passos dels que pujaven a peu, doncs es malfiaven de l’aparell, o dels que baixaven per les escales de marbre doncs era l’única forma de fer-ho. Tampoc era la tremolor del terra i parets que hi havia en passar el metro per sota casa. No, hi havia permanentment altres sorolls, cruixits i grinyols, que jo sabia que venien de l’armari, encara que ni la meva avia ni la meva mare em feien cap cas.
Per això jo no estudiava mai a la meva habitació ni a la sala dels nens i preferia fer-ho al menjador, mentre la meva avia mirava el televisor o escoltava la radio tot fent mitja o ganxet, i la meva mare cuinava, o cosia, o jugava amb el meu germà petit. Aquests sorolls coneguts i familiars em permetien concentrar-me i de fet jo treballava totalment abstreta enmig del soroll de tot plegat. En creuar esperitada cada cop que era imprescindible fer-ho, percebia a més un alè fred i malsà que venia de l’armari, que no tenia res a veure amb que sols tinguéssim una estufa al menjador i un altra a la sala dels nens i el rebedor fos a més de fosc, fred i inhòspit per naturalesa.
Un cop, jugant als amagatalls, el meu germà de dos anys es va ficar dins de l’armari desprès de treure una a una les copes de vidre de la cristalleria que s’hi guardaven a dins i fer-ne una torre d’alçada impossible sense trencar-ne cap. I jo no vaig parar de cridar el seu nom desesperada fins que els meus pares varen venir espantats, pensant-se ve a saber que, i el van treure doncs ell no volia sortir i jo no m’atrevia a obrir la porta per que sabia que irremediablement s’havia tornat un monstre en entrar-hi i ja mai més tornaria a ser el meu germà d’abans.
Vaig cridar tan esgarrifosament per salvar-lo, que fins i tot van venir els veïns del pis de dalt a veure si podien ajudar. Llavors, quan vaig explicar al meu pare perquè ho havia fet, em va castigar. Em va prohibir llegir llibres, doncs va dir que la culpa de la meva imaginació tan desbordada la tenia un excés de fantasia que era natural en mi, però que creixia alimentada en desmesura pels contes que a tot hora llegia. En sentir-ho vaig pensar que rai que el meu pare no escoltava les histories que ens explicava l’avia quan ells sortien al cinema, sobre gent del seu poble enterrada en vida, que de tant rascar el taüt des de dintre s’havien acabat destrossant les mans, i altres horrors. La veritat es que no escoltava gaire l’esbroncada del meu pare perque estava molt amoïnada intentant percebre un reflex maligne en els ulls grisos del meu germà, que amb un posat de nen bo i tot seriós, fruïa en veure que un altre cop era jo qui rebia per una malifeta d’ell doncs ningú ens havia donat permís per ficar-nos dins de cap armari ni molt menys jugar amb la cristalleria.
Ho vaig trobar injust perque jo sols havia intentat protegir el meu germà de l’armari, que ben segur ja se li havia menjat l’anima, però no hi va haver peros que valguessin. Es més quan vaig insistir – tossudament, com sempre – em va tornar a castigar. Que no ho veieu, m’exclamava, que es impossible que un nen de dos anys sigui capaç de fer una piràmide de copes de cristall més alta que ell?. Doncs no, no ho veien. I aquest segon si que va ser un càstig que no oblidaré mai.
Durant una setmana vaig haver de seure al vespre i fins que ell em cridés – que tan podia ser al cap de deu minuts com d’una hora i no cal dir que jo no tenia rellotge ni forma de saber-ho però a mi em semblava mitja vida – a les fosques, a la banqueta que hi havia al rebedor a la paret oposada a l’armari. Vaig implorar, suplicar, plorar, vaig prometre tot allò que no hauria estat capaç de complir mai, però no va servir de res.
Passava la tarda sorruda desitjant que el meu pare no tornes de la feina. No es que li volgués cap mal, sols es que quan apareixia era quan començava el càstig. Jo que fins llavors sempre havia esperat el meu pare amb anhel.
I em quedava a la banqueta taral·lejant mentalment o explicant-me coses i més coses, de forma embarbussada, com en una mena de lletania mental, intentant tancar les orelles per no escoltar les paraules que el ser que hi havia a l’armari em dirigia i no deixar-lo entrar dins de la meva ment. Mirant distretament a un altra banda i de reüll a l’armari perque aquest no em pugues hipnotitzar. Però jo no era prou forta comparada amb un dimoni que ves a saber quant de temps portava vivint-hi a dins i que a més m’esperava amb delit, doncs havia olorat la meva por i com més por tenia jo, millor s’ho passava i amb mes ànsia esperava el dia en que tard o d’hora cauria sota les seves urpes.
No he pogut explicar mai l’horror que vaig sentir durant aquelles estones, la por i l’angoixa amb que les vaig viure, notant com unes punyalades glaçades i deliberadament lentes s’anaven enfonsant dins la meva carn i sabent que, per sempre més, aquell esser m’havia esclavitzat i s’havia apropiat de part de la meva essència, i que fos on fos i encara que passessin els anys, aquella presencia lúgubre i maligna dins meu ja no hauria de desaparèixer.
No sabeu el que heu fet, vaig mormolar entre dents.
